The Crow's Nest

HO HAVEU VIST???

2008-12-14T13:45:00.000-08:00

M'imagino que si k ho deveu haver vist, perque ja fa temps ke hi és, peró bé com que veig que ningú te ganes de parlar-ne obertament ja ho faig jo!!!

HAN ENCABUT UNA VIA NOVA A L'AERI!!!

Si si, flirtejant entre easy rider i reenquentros, fent ampliogastodelparabolt i expoliant la preciosa rampa final de la easy del seu encantador caracter...

Segons diuen és un homenatge a la noia que malauradament ens va deixar a començaments d'estiu...peró jo més aviat trobo que aixó és un insult a la memòria de la pobre cristina i que l'han fet servir d'excusa per satisfer la golafreria de "glòria" d'una colla d'aprofitats!!! Un homenatge és el que han fet a cavallers, no aixó!!!

Jo no coneixia a la Cristina, peró he sentit a parlar molt be d'ella i no crec que hagués estat d'acord amb aquesta SALVATJADA.

Jo soc partidari que cada un obri com li dongui la gana...peró a l'aeri ja feia temps que no hi havia ni lloc ni necessitat d'obrir una via com aquesta. A qualsevol altre banda no hagués passat res, peró no, han hagut de fer-ho a l'Aeri!!! esclar suposo que a la Serra de St Joan o qualsevol altre banda l'ego d'aquest sapastres no hagues quedat satisfet...

No fa pas gaire en una reunió pública i suposadament civilitzada (tot i les sortidetes de to d'un parell d'elements) em van acusar de taliban i d'estar ofuscat pel passat (una cosa que considero molt allunyada de la realitat)... Per demostrar que aixó no es així proposo el següent:

Fa poc s'ha creat xesca.org, un cens dels escaladors dels països catalans, perque no el fem servir d'alguna cosa? Que qui estigui a favor de la via que en dongui els seus motius, qui estigui en contra (com jo) que en dongui els seus... i després podem decidir d'una manera oberta, civilitzada i democratica que cal fer amb aquesta via:

Si cal respectar-la totalment es fa, si cal respectar-la només parcialment ho fem i petem la resta, i si s'ha de petar sencera de dalt a baix es fa (d'una manera ben feta, neta i sense deixar guarrades a la paret).

Que m'en dieu???

un estiu en imatges...

2008-12-13T05:47:00.000-08:00

feia temps que no penjava res fins fa poc, però de cosetes n'he anat fent... comalespasa des del ventosa... uns dies pel piri amb el meu germà... a la via del diedre a l'agulla gran d'amitges...un IV+ preciós!!! les agulles d'amitges des del refugi a dalt d'un cristenpal al cim del Riffelhorn a suïssa, amb la glacera del montrosa de taló de fons... un parell de moments de la via i contents amb el Xavi després de fer el Spigolo Sud de la Petite Aguille d'Ansabere... al ramonage de la Puigmal, hi vam nar amb el Canito i en Pep...el reequipament donarà de que parlar...pero bueno ja parlare de reequipaments un altre dia... Amb el Llanetis a mi primer amor del pilar del segre... i amb un cordinillo del 3 com auxiliar (especial per poder isar el petatillo sense cap mena de problemes ni k es foti un lio de collons) una mica de LOVECLIMBING sempre és divertit...

Els Processos oponents

2008-12-12T12:41:00.000-08:00

D'aqui 3 dies tinc el meu ultim examen seriós de la carrera: PATOLOGIA MOLECULAR: Cel·lular i de Sistemes...i total que avui m'estava preparant el tema de BASES MOLECULARS de l'ADDICCIÓ a les DROGUES i he pensat que potser us interesava alguna coseta...en certa manera és una perspectiva diferent de l'habitació verda:
http://crowledge.blogspot.com/2006_11_01_archive.html...

l'addicció es una malaltia crònica i recidivant caracteritzada pel consum abusiu d'una substància amb la finalitat de benestar o evitar malestar. Hi ha 3 punts claus:
(1) cerca compulsiva.
(2) pèrdua de control en el consum tot i les conseqüències negatives que aquest pot tenir.
(3) recaigudes succesives.

a algú li comença a sonar alguna cosa???

Hi ha 2 teories complementaries que expliquen aquest procés:

(A) Opponent Process Theory of Motivation
Si representem el plaer en el eix de les Y en un gràfic respecte temps...

es donen 2 processos oposats, en un primer moment es dóna un augment en l'escala hedònica d'una manera molt superior a l'estat basal... mentre que més endavant es dóna una recaiguda per sota del nivell basal (qui no ha tingut mai resaca?).

Ara bé si les administracions són repetides s'acaba donant una tolerància a (A-response) els efectes positius (es veuen disminuits) i una sensibilització a (B-response) els negatius (s'incrementen).

(B) Spiralling Distress an the Addiction Cycle.

En el subjecte es creen expectatives de que la droga és la solució al seu malestar i es consumeix de manera repetida. Certs factors (com la vulnerabilitat individual o l'ambient) poden accelerar aquest procés: incrementant la dosis s'incrementa la tolerància al benestar i la sensibilització al malestar...

Abans d'entrar en coses massa tècniques els meus apunts s'acaben amb les frase:
" la droga es converteix en el crentre de la vida del subjecte i altera la resta del seu comportament... la situació va empitjorant - l'anticipació no desapareixerà mai..."

Us acabo d'escriure això des de la meva habitació... tip d'estudiar aquesta tarda quan ja no podia més he pirat a penjar-me una estoneta de la resina de la sala de tortures del clumb a StQ... diguem que he considerat que l'escalada em solucionaria la tarda... i ara mentre escric això no paro de mirar-me els posters del Huber a yosemite, el Potter a Utah, un pallo a la Lighting Route del Changabang, i el Gordito a la beyond good and evil... o les fotos on surto amb el bernon als alps..o el budrier que encara no he guardat d'airejar-se després de la seva incurió ara fa una setmana a la Conrado-Altamira...diguem que no paro d'anticipar la propera dosis com a solució dels meus maldecaps. (alguns causat per les muntanyes, altres per coses que no venen a "cuentu"...

NO sou fanàtics... SOU MALALTS!!!!

i espero k no us cureu mai !!!!CRAKKKK!!!

VIA FORA!!!

2008-12-12T09:52:00.000-08:00

Doncs això que torno a la càrrega...després de mesos de silenci imposats per estudis, atacs d'estrés, mandra i altres coses... el corb torna a volar per rajar, piar, i lo que fagi falta...

SALUT A TOTS I TOTES (fins i tot els que no us la mareixeu...ja veieu k avui estic generós...)

corb...corb...soc un corb...

ACTUALITZACIÓ (k ja tocava)

2008-04-07T01:29:00.000-07:00

Doncs res penya que fa mogollon que no actuallitzo el tema, però es que no he fotut res que valgués la pena (almenys fins la setmana passada) i després he estat liat amb els examens... i després he tingut mooooooolta RESAKA... així que res que tinc excusa...

Doncs aixó que entre lios de fer d'instructor d'uns cursets d'alpinisme i que he tingut visites internacionals que he passejat per a barna nocturna vai estar 6 setmanes en que l'unica cosa que vai escalar va ser la Laura a cavallers (amb encigalada incorporada el penultim llarg)...així que ja ho veieu vam estrenar la temporada de ROCA CALIENTE en el pirineo força d'hora aquest any. La via és guapilla, amb algun pas txunguillo però sempre molt ben protegit (o protegible) i ens ho vam passar força bé...

Així que passem a la setmana passada... (recordeu que fot temps que no li tivo)... i amb en roger anem cap a Montrebei...

Divendres al mitg-dia som a Pont de Muntanyana, pillem uns catxarrillos i les cordes i anem cap a l'Agulla del forat. L'intenció es fer la Centauros del Desierto, pero ens liem i no pujem prou fins al peu de a xemeneia sinó que anem a parar al peu de la Pagesos. Total que fem una cosa rara entre la Royame du Mu i la Pagesos i ens arribem al diedre aquell tant guapo i mantingut. A l'alzina de sobre i montem la primera R. Des d'allà en surto flanquejant per la placa desequipada i em perdo en un mar de calcari recobert d'arenisca (i algo de liquen). Vai pujant posant aguna coseta de tent en tant i em vai desesperant...vale que la via està "casi desequipada" però es que ni un puto clau trobo i nomé un cordinillo amb un mallon d'algú que ha abandonat... Al final quan ja estic també apunt de baixar-me veig un cordino que penja d'un spit, m'hi arribo i trobo un R. Monto, stem comletament perduts, però el cim és a tocar. El roger surt per una fisurila guapa sense saber que és, resulta que està tirat, i així arribem al cim on trobem uns baguetos guais que algú ha abandonat. Els pirategem, i rapelem d'uns spits i el mallon que m'he trobat.

En roger entrant a la R.

L'endemà el roger jo i el meu "sindrome de segon de cordada" fem la Barra del Bar, la via es guapa, però jo a partir del 4rt llarg passo d'escalar de primer... així que no piaré res... només deixo alguna fotika ...

Apalancat a la famosa cova del tercer llarg...

ja no tant comode a la r 4...

apretant-li a la placa final del llarg 6...buffffff...

La baixada queda amanitzada pensant-nos que les claus de cotxe les hem perdut i ja ens passa pel cap com petar els vidres i fer un pont... i la nit queda entretinguda amb una guilla que ens intenta robar les galetes una vegada rera una altre.

L'endemà amb prou feines ens podem moure, fem la BO signant un manifest en contra de la suposada presa i plantant uns roures (així que de les 3 coses que se suposa que ha de fer un home ja només m'en falten 1 - que de l'altre de moment passo i molt (tot i que intents fallits voluntariament s'en faran tots els possibles i més...)).

Pues res penya... aki teniu aixó. Ja us ho actualitzaré més sovint ara si puc...

ciau...

Col·leccionant (altre vegada...)

2008-02-18T02:22:00.000-08:00

Aquesta vegada el Cap de setmana el començo encara abans que la pasada... -ja us vaig dir que aquest any tindria moltissim temps lliure fins pasqua...-així dijous quedo amb en Roger per anar a fer la Directa Sagitario als plecs del llibre (una paret que fa molt de temps que m'atrau), però en sortir de barna veient el temps comencem a buscar plans alternatius...total que acabem fent el café a Monistrol tot esperant que el balcó de la lluna obri per que el roger es pugui comprar uns gats, un alien i un parell de claus... fa un dia de gossos...a estones plou...a estones només es boira molt tancada...

En roger al 3r llarg de la CADE

Al final acabem deixant el cotxe a can Massana, i anant cap a a la Miranda de la Portella. Tal com sortim del cotxe tot un sabi ens avisa de que: "La roca va a estar mojada, id con mucho cuidado...". La via en questió és la CADE (l'ultima CADE de Montserrat que ens falta de la cole)que fa temps van tatxar de "via-txati" però avui ens excusem pensant que en condicions "dolomítiques" és acceptable que ens vegin a la via aquest...doncs aixó que fem la via aquesta flipant força als llargs de dalt que semblen més aviat un aquapark que res més...rapelem i agafem el cotxe per tornar a dinar a casa...

Divendres el passo de trankis amb la Barbara al gorro frigi fent la via Badalona...és laprimera vegada que la barbara escala, però no s'en surt gens malament, ni un A0 en tota la via (i això que de navegar buscant el punt feble la tia passa i es dedica a superar tots els bombillos i baumetes tirant pel dret...), baixar ja es una altre cosa... patinades per aquí i per allà...li hauré de regalar algo amb una sola acceptable...

Disabte amb en roger anem cap al Pedra, l'intenció és fer la via del guarda, però la mandra d'aproximar amb botes ens acaba decantant cap al Roget.

Fem la Prima, un festival del "disfrute", roca bonissima, bolts a les erres i forces també entre llargs, algun clauet i friends i taskons que entren sols...

Als Primers llargs escalem un pedestal que es va readreçant fins el diedre final. Això n'és el començament:

Un diedrillo net de 6a que després de superar un desplomet (claus) passa a ser de V+ i altre vegada net. Després ens trobem un pas cabron de bavaresa invertida (6a+)-semblant a la sortida de la R2 de la Santacana i entrem a la R amb terreny mes amable... uns 40 metres.

El següent llarg comença amb un diedre perfecte (força tècnic) de 6b que està equipat, uns descansillo i tornem a trobar tunyina en forma d'una bavaresa (també equipada) de 6b+ on cal tivar lo seu... és això:

Contents amb els rot-punks i havent tatxat una més de les "100 mejores"baixem amb 4 rapels... us deixo una fotika de la paret...

Dormim al parking del mirador, la idea es fer la Cerdà-Pokorski a la Nord( també "una de les 100")...a mi em fa força pal però bueno...cal preparar l'estiu alpineti... ens llevem amb els sacs coberts d'una capa força guapa de gebra... fa un dia guarrisim... la cara nord no és veu amagada entre la massa compacta de núvols...al final tinc excusa per no anar a fer la via... cal una alternativa...rumiem una mica i s'em acut ...CANALDA

Cotxe i cap allà, esmorzem bé en un bareto i a les10.30 sortim del cotxe, fem cap al Somni Pirata al centre de la Paret. La via és guapissima, un tripi encara que algo hi vaig suar per encadenar el 6b...(tot sigui dit). L'intenció és fer la Directa Estel després, però com que el movil del roger va decidir practicar el salt base des de l'ultim llarg i en vam anar a buscar les restes al final vam passar... Així en comptes de de tatxar 2 de "les 100" només en vam fer una. Caldrà tornar a Canalda a fer aquesta que falta... que és que si vull tatxar tot el llibre abans de fer 25 anys encara tinc molta feina (i he de menjar moltes sopes...)

Bé penya us deixo amb algunes fotikes del Somni Pirata...

El roger al L2 (el de 6a expo)

El roger recupera el L3 (6b)

A l'ultim llarg vertical (6a i Ae)

Nova Via al Cerro ESCUDO, CONGRATS DAVE!!!

2008-02-13T11:30:00.000-08:00

En Dave és un noi que vaig coneixer aquest maig passat a Yosemite. Vam compartir més d'una Kobra tot sopant amb en Joan al mític "site 20" del CAMP IV, i vam riure molt fent Slack-lining... el tio viu a Sacramento amb lo qual "The Valley" i las Sierras li keden a tiro de pedra...k kabron...i ja es nota ja... per que el tio és un putu bou, també s'ha de dir que a vegades se la juga massa i que és una mika txulo...però ki no ho és quan es tenen 26 anys i el seu historial... vaya k el pessa és un jefe...

A la tardor vam tornar a coincidir i el tio em va animar per que em fotes al Capi deixant-me de osties a la Leaning Tower...

Recordo l'ultim dia que ens vam veure...havia entrat una tempesta força gansa i tothom ja donava per acabada la temporada a Yosemite...ell marxava...estava carregant el cotxe de sa mare amb tots els seus petates i trastos...ens vam donar la mà i ens vam desitjar molta sort un a l'altre... i em va dir: "Segurament no es pugui trepar més per aquí...però també pot ser que entrin uns dies càlids just després d'aquesta tempesta...si no tens presa potser val la pena que et quedis uns dies esperant-los...ves a pel Half Dome"...ho vaig fer i el meu somni es va fer realitat... Ara ha estat el torn d'en Dave...

us deixo un link per si voleu llegir la noticia:

http://a5lunnis.blogspot.com/2008/02/34-das-escalando-en-solitario-en.html

CONGRATULATIONS DAVE!!!

"FINDE" complet

2008-02-11T01:29:00.000-08:00

El meu cap de setmana va començar força abans qu el de la majoria de la gent, apoximadament un dia i tres quarts abans: a les 11 del dijous ja havia fet l'ultima classe de la setmana i ja m'havia reunit per decidir quatre tonteries d'un treball al que la penya sembla donar molta més importància que jo. L'uri em va trucar... i jo m'en vaig anar cap a Santa Coloma on ens vam trobar. I des d'allà cap a les grans parets del mon... per mi una de 12 llargs i per ell una de 24... total que ja em vaig posar les piles i tal...(ah ...si i tot sense aigua ni menjar ni res... i començant a les dues tocades...).

Al vespre em trobo amb el Roger i cap al Pedraforca falta gent... L'intenció es fer l'Estasen del rollo alpineti per anar preparant la temporada de chamonix aquest juliol... però entra l'hora que arribem al parking i que la pista per arribar al mirador no ens deixa passar fins l'endemà el matí (questió de gel i cadenes i tal) els plans canvien... Així que els roqueros Katakrak i Maluta es converteixen en els aprenents d'alpinista roger i guillem. En roger té una experiència força limitada amb el gel i jo encara més... Un dia vaig fer uns top-ropillos i ja està...el gel l'acostumo a reservar pels wiskis... però bueno diuen que per tot hi ha una primera vegada... i que té avui per no ser el primer dia que possi un cargol de glaç i clavi els piolos en un murillo més o menys tiesso amb la corda per sota?

Així que agafem la torrentera que va a petar a la columna del Verdet i la fem de dalt a baix...
A la meitat trobem un murillo de coliflors i gel finet força dret... em toca a mi...sort que no és gaire llarg...i sort que a mi de l'artifo m'agrada més ganxejar que no picar ja que es tracta d'això si no em vull autolapidar a mi mateix alhora que convertir-me en un cubata humà al rebentar la cortina sencera...

Més amunt fem la "muy mítica" columna del Verdet en condicions força facils, no gaire tiessa i amb prou gel... però ja se sap el mundillo alpineti te el seu rollo i es poden viure condicions extremes en qualsevol moment...

Com aquestes...

I aquí teniu el herois d'aquesta nova pàgina de l'historia daurada de l'apinisme extrem...

AM LIMIT

Tornem a Barna, una dutxeta unes trucades per telefon i "VAMONOS DE FIESTA"...

De l'empalme a les 8 del matí soc a gràcia carregant el cotxe del Francesc... cap a la Musara ens n'anem ... Disabte es dia de Friky i RESAKA (si així amb majuscules)...

Diumenge un parell de vietes...us en deixo la fotogaleria...

Ambient Montrebeià a de la R3 a la R2 de la Preu d'un somni (excepte que hi ha mogollon de bols i llastres i cantos sicats (k lleig)-si uri en abús).

Assegurant el Francesc per sortir de la R1 del Preu d'un Spmni

Sortint de la R1 de la Hercules Incuarteable.

El L1 de la Hercules Incuarteable

Doncs res penya salut...

MONTSERRAT CLÀSSIC, jo també vull ser Dalton

2008-02-01T00:40:00.000-08:00

Demà farà una setmana 2 bous em van treure a pasturar pel jardí de Kalamontse...els tios em van liar a fer un parell de vies que recomana sant Antoni al seu evangeli...a les 9:40 sortiem del cotxe...caminem muntanya amunt (jo treient el putu fetge)...veiem això...

portem 20 minuts justos i ja hem passat per la bauma dels plecs del llibre...i al cap de 10 mes estem passant les cordes per que el roger escali el primer llarg de la Estrella Polar al Montgros... Dificil no ho és massa la via... però més val no caure-hi... com a vegades diu el master "little horse": "eh una via per nar amb lo grau assumit..."sobretot el primer llarg (un burí i un pont de roca llardós en 50 metres)... El segon llarg concentra les dificultats sortint de la reunió, mentre l'aniol assegura en roger jo m'ho miro i faig la foto...

després hi ha algun passet de baumeta i narinant... quan hi arribo em giro hi veig l'aniol recuperant el llarg...

Després fem alguns flanquejos, sortim d'una bauma amb un A0 força curiosillo(burí, xiclet, burí, estirada a tope i pitonissa de clauer...) i anem tirant amunt per les rampes fins el cim on mentre els jefes recullen les cordes jo faig aquesta fotika...

Baixem en direcció la Salamandra i ens posem a la Integral Freekópata...L'aniol s'encarrega de tot, jo carrego la motxa en algun llarg i em limito a txupar corda... caram que n'és de dura la placa montserratina... feia temps que no la tocava... Els graus de la via són seccions curtes... passos a bloc de 6b i 6bsup en general ben equipats una plaqueta fina de 6b sup i la resta en general són planxes de 6a força mantingudes i obligades on els spits allunyen un pel...Aquest és el primer llarg... a ke mola el lloc?

I aquest sóc lloc amb una de les meves millors amigues... encara que aquell dia li faig fer força el salt i només va sortir per la foto i un pas just després...i es que amb la raska que fotia i les ganes que tenia de potar (putus platans que em vas donar roger) no tenia gens de ganes d'apretar... (i que caram ja sabia que a la via hi hauré de tornar un altre dia a fotre li el rot-punk) i és que de tant en tant jo tamé vull ser un Dalton i passejar-me per les roques com diu l'evangeli...

VISCA MONTSERRAT CLÀSSIC!!!!

aclariment...

2007-12-29T17:02:00.000-08:00

Per si no era prou evident, i no us vau fixar en la data, espero no crear cap mal entés.
També deixar clar que no hi havia cap mala intenció, i que no desitjo cap mal a ningú (i evidentment a en Chris menys).

Peró a veure si serveix d'inspiració a algun dels lolillos que hi han per allí sueltos...

Ja fa temps que no es fa cap sonada de campana revolucionaria...

INOCENTS (o no...)

i altre vegada l'ignorància...

2007-12-11T12:04:00.000-08:00

Doncs res penya que ja teniu el promés post sobre la Regular al Half Dome, pero per motius ke s'em escapen apareix per sota del de Red Rocks (4 llocs enrera)... realment es com si l'ordenata sapigues on hauria d'anar... es que despres de tanta estona escribint no volia que passes desaparcebut... espero que us ho passeu tant bé llegint-lo com jo escribint-lo (alhora que ho anava recordant tot)...
apali gent
Salut

PER SER TAN ROJA, reflexions febrils d'un viatge fracassat a la Paret de Catalunya

2007-12-08T07:03:00.000-08:00

L'altre dia hi pensava... "quin és el centre neuràlgic de l'escalada a Catalunya???"o més aviat "quina és la millor paret de Catalunya???"... "Quina és la paret de Catalunya???" Mal que em pesi no és cap de les parets de Montserrat. Montserrat és massa aprop de Barcelona i tot i tenir els seus mil i un racons màgics, els seus mil i un secrets, la veritat inevitable és que Montserrat ha estat civilitzada... La Paret de Catalunya és (i valgui la redundància) la Paret de Catalunya a Montrebei.

Una muralla calcarea natural com poques, una tapia, un "PAREDON", un guant "bufetejat" a la cara de qualsevol escalador, un desafiament, un repte, una aventura, un somni...la meva gran assignatura pendent a casa...la paret que em falta per escalar... l'espina clavada...

el congost de Montrebei...

Aprofitant el pont amb el roger fem plans per fer això que tant ens agrada fer: divertir-nos tot passant una mica de por i fent un xic d'exercici...hehehe. El roger ja hi ha escalat un parell de vegades a la Paret de Catalunya, i em prepara un menú combinat força guapo, entraré a la plaça per la porta gran: Divendres (que estarem frescos) farem la Tempesta Nocturna, Dissabte (per descansar) la Desequilibri Hormonal ( que només són 8 llargs- segons el Soldevila "...mantenidos i peleones...no vedais la piel del oso antes de haberlo cazado.?) i Diumenge (que estarem recuperats però no tant frescos com divendres i per tant no en condicions de fer la Mala Vida) farem la Latin Brothers. A mi el "plan of action" em sembla guapo i hi estic més que d'acord. Ara bé els que us hagueu fixat amb la data de publicació del post ja podeu endevinar que alguna cosa va anar malament...

Sortim dijous de Barna al mitgdia, en roger resacos i txungo de l'estomac, jo em trobo bé (de moment)... Fem cap a Àger, i després cap a "el prat" de montrebei, ens hi instalem...

el nostre "Camp Base" al costat de la paret

A l'hora d'anar cap a la via els papers s'han invertit: en roger està bé, jo fatal. Em vaig adormir prou ràpid cap allà quarts de 9, però a les 11 i algo ja m'he despertat, he passat la nit donant voltes, el cap m'està matant...

La Paret de Catalunya queda abortada... anem als Puntals d'Àger on fem la Fanal Nocturn...gràcies a un bon "gelokata" puc fer la via en unes condicions acceptables però quan em passa l'efecte torno a ser una piltrafa amb potes...

La següent nit és força diferent tot i que amb efectes semblants: Aconsegueixo dormir força (tot i despertar-me un parell de vegades)... però no paro de tremolar tota la nit tot i estar ben calent dins el meu sac de plomes... em desperto amb el cap a punt d'explotar i amb algun follet maligne clabant-me agulles roents a la part de darrera dels ulls... per no putejar en roger li dic d'anar a fer el Diedre Gris (com a mínim farem una via a la paret), per sort el tio em diu que: "tranki..."

Tornem cap a Barna, una aturada tècnica a St Llorenç de Montgai on fem la Viatge Astral (jo sota els magnifícs efectes d'un colocatil)... i ara estic morint però escric això per inèrcia... les onades de mal de cap deuen coincidir amb els moments en que el follet maligne posa les agulles al foc per tal que estiguin roents pel següent atac...

Fixeu-vos en el títol del post, no diu "intent fracassat" que implicaria que com a mínim haviem començat la aprox, sinó "viatge" que només implica una "anada" i una "tornada".

El resultat l'espina de la Paret de Catalunya segueix clavada i ha passat a ser el proper objectiu... com allò que explica en TR dels taurons que no poden deixar mai de nedar per que si no s'enfonsen en les profunditats i moren... l'herba sempre és més verda a l'altre costat de la tanca... no puc deixar de nadar, no puc deixar de somiar... no puc deixar de saltar tanques... aquesta és roja i llueix amb el sol del crepuscle, és preciosa: és la Paret de Catalunya.

la Paret de Catalunya...

"En Libre y en el Dia"

2007-12-05T03:02:00.000-08:00

Fa hores que he aterrat a Barna, uns minuts que he deixat les maletes al rebedor de casa i ja estic trucant a la penya. La primera intenció es partir-la ben partida, però quan no trobo ningú que s'animi passo a fer plans per alguna cosa mes productiva... evidentment liar penya per fotre algo tot el cap de setmana a ultima hora d'un divendres no és el més fàcil del món... i sort que en tinc per que l'endemà a les 3 del mitg dia encara dormo profundament quan sona el mobil amb un misatge... em desperto i dessideixo que ja he fet prou el ronso, que si no el jet-lag aquest em durarà setmanes...mitg adormit em passejo per casa amb el mobil a les mans, m'inspiro i començo a trucar en busca d'un company per diumenge... ningu contesta... suposo que la penya esta dinant o trepant...

Finalment al vespre aconsegueixo parlar amb l'uri, diu que esta molt petat, que li ha apretat molt tot el dia (a unes vies que romandran en l'anonimat per tal que ningu et titlli de fuixardero... o coses pitjors...hehe), però que te ganes de fer alguna cosa de grau baix (si la ceci el deixa...). Al cap de res torna trucar: té lliure fins l'hora de dinar. Santacana a la mómia??? Santacana a la mómia!!!

Diumenge el matí comencem d'hora (molt d'hora), l'oriol em recull a casa i anem cap a Montserrat, Triem material (massa) i pugem cap a Sant Benet. Recordo la primera vegada que vaig sentir a parlar de la Santacana, devia ser la segona vegada que jo pujava a Sant Benet i de les primeres que anava a escalar a montserrat... aquell cap de Setmana no em vaig menjar un torrat (com tants altres de quan començava) i en canvi si que vaig passar molta por-terror en un flanqueig quan ens vam encigalar amb un colega per la Prenyada...

Recordo en Miquel (que aleshores guardava el refu) dient que era el 6a+ mes txungo de ST Benet... i que a ell ja nomes li tornarien a veure en Top-Rope per allà... amb una referència com aquesta imagineu-vos com un novato de 17 anys va mitificar la via. Tampoc hi ajudaven les descripcions d'en Picazo " ...son demasiado dificiles para nunca convertir-se en classicas" o alguna cosa aixi parlant de la Santacana i la Brown Sugar i d'en Soldevila "La temida Santacana...". També recordo la primera vegada de la que tinc consciència d'haver-me fixat en la seva linea (tot i que no la primera vegada que la vaig veure) quan vaig fer la normal de la momieta.

Sigui com sigui el fet es que amb la colla de 4 o 5 novatos (alguns no tant) que escalavem aquella temporada vam MITIFICAR la via fins a límits insospitables, es va convertir en el repte a assolir, tot el que escalavem havia de ser comparat amb el que suposadament era la Santacana. Tal era la nostre obsessió que recordo com una vegada un dels de la colla ens explicava (entre cerveses i rialles histèriques) com un dia s'havia fet a la seva novieta del moment tot ofuscat, mirant-se aquella fisura des del mirador natural que queda sobre el Pistatxo prop de Sant Joan...

la mómia, el monolit "estrella" de St Benet, i la momieta a la seva ombra. La santacana no es veu, segueix una Fisura que queda a la cara de la mómia que dona a la momieta.

Amb aquestes arribem al refu, Hola i adeu a la penya que hi ha, anem cap a la via i comencen els rituals. Ens posem els boudriers, passem la corda i l'uri que començarà (per alguna cosa fa vuité) pilla el mateial. Passo de donar-vos detalls tècnico-aborrits de l'escalada, que per aixó de piades ja n'hi ha prous. La via és bonissima, protegida més que correctament, i allà on no ho esta hi posarem algun friend (normalment gros). Als 2 primers llargs amb prou feines tivarem si ens coloquem com toca, al tercer el tema canvia i hi ha algun apreton... Nomes un ultim consell, per als que es mirin el segon bolt del segon llarg amb ull crític ja que hi ha un bloc encastat-no ho feu... el bloc es mou, i us recomano que no feu com jo que m'hi vaig pillar confiant (vahhh... es st benet no Ordesa...) i vai flipar, em vaig descontrolar els peus i fins que no em vaig tornar a posar be dins l'squeeze vaig flipar...

Així al cap d'una estoneta sense cap percance greu som al cim de la mómia, rapels i avall... S'ha fet tard i a l'uri li tallaran... així que baixem corrents pels caminois i escales fins el cotxe... ara si que estem apunt de fer-nos un xic de mal alguna vegada... ai els tormells... ai l'esbarzer a l'esquerre... pero res arribem al cotxe i vinga a fotre una cargolada per dinar...

salut
seguiu atents a les actualitzacions tant del pont com batalletes al yankee...

La Realitat d'un Somni (bis)

2007-11-12T14:20:00.000-08:00

En Carles Vallès (o qui sigui que li escriguis el llibre) va fer servir aquesta expressió ara ja fa una pila d'anys com a títol. Ara deu fer un any (mes o menys) jo li vaig robar per parlar del que fins aleshores havia estat un dels millors dies del meva vida, quan amb Roger vam escalar la Valentin Casanovas.

Un any més tard torno a robar l'expressio per parlar aquesta vegada de dos dies, que ben plegat potser no van ser els millors de la meva vida, pero que certament recordaré per sempre. Van ser 2 dies d'aquells en que tot canvia (per tornar a ser el mateix una setmana mes tard), que et deixen memories per una eternitat, 2 dies que semblen eterns, i quan penses en alguna cosa que ha passat abans sembla haver passat fa moltissim temps. Van ser els 2 dies en que amb en Juan vaig fer la Regular route de la North West Face del Half Dome. Dic "Regular route de la North West Face del Half Dome" per que queda molt més tècnic que dir "la Normal del Dome" i per una vegada que em puc pegar la sobrada ho aprofito (hehehe).

Per als amants de la história vertical dir que la via va ser oberta per en Royal Robbins (i 2 matats mes que per injusticies de la história no en sé el nom) en algun moment del 1957. La via va ser tota una revolució en el mon de l'escalada, se la considera el primer Big Wall mai fet (tot i coses fetes als Alps o Dolomites crec que podrien competir... de quins anys son les vies del Bonatti al Dru i al Capuccin???).

Per la majoria d'escaladors la via reina de Yosemite és The Nose al Capitan. Certament, es tracta d'una via forca més dificil, llarga i de logística més complicada. Peró per mi (i alguns altres matats mes-entre els qual la mómia d'en John Muir) el Capitan tot i ser un paredon de la ostia esta mancat d'una cosa: PERSONALITAT. De la mateixa manera que Diables m'atrau més que l'Aeri o l'espero inferior d'Arago més que Catalunya, El Half Dome m'atrau mes que el Capitan. El Half Dome es un roc d'una bellesa com pocs, la gent diu que al pot petit hi ha la bona comfitura i potser tenen rao per que jo prefereixo el Half Dome per davant del Capitan. Peró potser s'equivoquen per que jo mai canviaria un diamant per tenir una casa amb vistes al Half Dome (per demanar que no quedi...).

Sigui com sigui des de que tinc memória d'haver vist alguna imatge del Half Dome, m'hi he sentit atret. I essent huma i escalador ("lease" arrogant) m'hi he volgut enfilar.

Quan vaig arribar a Yosemite una tarda del maig passat recordo haver quedat imnotitzat amb la paret que lluia d'un color vermellos ataronjat amb els raigs del sol que es ponia a l'altre banda de la "vall encantada". En aquell moment ni tant sols sabia si escalaria una sola via a Yosemite, i ni em va passar pel cap que m'enfilaria per aquella paret. Jo simplement havia vingut a visitar el parc (no a escalar), i ja seria prou si aconseguia escalar un parell de dies.

Una setmana mes tard estava totalment instalat al Camp IV, havia conegut i escalat amb gent de les parts mes diverses del mon i em vaig comencar a plantejar de fer algunes de les vies mes llargues i serioses. Ara be si trobar company de cordada a Yosemite és senzill, el que es un xic mes dificil es trobar algu amb qui es comparteixin objectius, motivacions i sobretot en el meu cas (algu de qui et puguis refiar).

Així no va ser fins al cap de 4 setmanes que no vaig trobar algu amb qui enfilar-me per la cara Nord Oest del Half Dome. La Heidi era una noia australiana que tot i no ser una fletxa pel que fa la velocitat si que escalava força bé (millor que jo com a mínim, que si que acostumo a ser prou ràpid tot i que mes aviat mediocre tecnicament). En resum erem una cordada que ens hauriem complementat força be si la meteo ho hagues permés. La idea era escalar la via en el dia ( o com a minim intentar-ho). No obstant els 2 teniem els nostres dubtes de si ens en sortiriem, per aixó portariem un plumon per cada un i una manta tèrmica. Ara bé el dia que haviem de marxar cap a la base de la paret va entrar un front de temperatures molt baixes. Jo estava decididicim a fer la via, hiper-mega-fanàtic, extra-motivat, ho volia provar de totes totes, al cap i a la fi em quedaven 5 dies a la Vall abans d'haver de tornar a Barcelona. La Heidi no les tenia totes i em va deixar tirat com una tatxa, jo m'ho vaig pendre molt malament i cabrejat vaig passar els dies de mal temps i fred privant força i col.lant-me als jacuzzis del Hotel d' "El Portal"-pronunciat en Yankee- (el poble que hi ha a l'entrada de la Vall) amb 2 madrilenys divertidissims i la Sasha a qui havia conegut 2 dies abans. Em vaig mentalitzar que marxava, i que el meu viatge s'acabava... Tot i aixo vaig descobrir que em podia quedar uns dies mes dels que em pensava si feia algunes maniobres... i aixi ho vaig fer...Les altes temperatures van tornar, i quan la Heidi va saber que encara em quedava uns dies em va venir a buscar, em va demanar perdó per haver-me deixat tirat i em va proposar de que tornessim a atacar la via.

La meva resposta lògica hagues estat acceptar tant les disculpes (com vaig fer) com la proposta (com no vaig fer). Peró jo tot i quedar-me uns dies mes al camp IV, ja havia comencat a tornar a casa... ja no estava per lios d'aquelles dimensions, només volia passar-m'ho be, escalades divertides, senzilles i sense complicacions... Va ser aixi com la segona vegada vaig ser jo qui vaig deixar tirat a la Heidi i vaig marxar al Coockie amb els madrilenys, 2 catalans més i la Sasha (amb qui després vaig saber que la Heidi s'havia enfadat a la East Buttress del Capi-tot i que dubto que ella ho sapiga fins que llegeixi la traduccio d'aixo)...i diria que aquesta va ser l'ultima vegada que vaig veure a la Heidi que diria que es va rallar forca amb mi... des d'aqui demanar-li unes disculpes que mai rebrá...

La motivació havia desaparegut, quan pensava en la via només s'em acudien problemes, complicacions i dificultats, tota l'energia positiva s'havia esfumat i el seu lloc l'ocupaven vibracions negatives com poques vegades les havia sentit. Si alguna cosa tenia clara era que per encarar aquell tros de roc em calia tota la motivació i energia positiva del món. Simplement el meu estat mental en aquell moment no era el correcte per encarar el que seria la via mes seriosa de la meva vida vertical fins el moment.

Vaig marxar de Yosemite, de California i dels EEUU per tornar a casa. Les condicions als Alps pel que vaig sentir no eren gens bones, i no semblava que serien gaire millors (per les vies que volia fer) durant l'estiu. El record de Yosemite seguia ben present, i vaig pendre la decissio de pillar-me un curro per l'estiu, sacrificar l'estiu al deu de l'economia i demanar-li que em deixes tornar a viatjar cap a l'oest tal com havien fet anys abans tota una generacio (la beat evidentment) el setembre.

El sacrifici va resultar ser mes del que havia calculat, pero el 7 de setembre tornava a creuar l'Atlantic, i el 16 tornava a ser a california. La meteo no era gens bona i les temperatures eren mes baixes del que m'esperava. Els dies eren curtissims, no trobava un company apropiat... vaig descartar el Half Dome i em vaig centrar en el Capi. El Half Dome, la paret dels meus somnis (i malsons) no cauria aquest viatge. Semblava que tornaria a Barcelona per seguir somiant amb la paret i el dia que la escalaria, seguir dubtant si era capac d'enfilar-me per alla on ho havia fet en Robbins 50 anys abans, seguir maleint el dia en que havia entrat el front fred, seguir maleint el dia en que li havia dit que no a la Heidi (tot i saber que havia pres la decissió correcte)... seguir somiant...

Com he dit em vaig centrar en el Capi... Tot el que podia anar malament va anar malament... em vaig retirar amb la cua entre cames una vegada rera una altre (mes de dues sense ni tant sols haver preparat el petate)... les parets de Yosemite es reien de mi...

Si heu llegit els altres posts ja sabeu com van anar les coses... em vaig donar a la fuga pero prometent-me que tornaria una ultima i darrera vegada. I aixi ho haig fer...

Parlant amb en Juan, un Bomber 40ton de Madrid, vaig trobar el que feia temps que buscava, un company de cordada de putíssima mare, teniem un sentit de l'humor força semblant (sobretot els nivells de cinisme i "retorçadisme") una visió i manera d'entendre el món força semblant, escalavem més o menys al mateix nivell de mediocritat i tal pasqual... pero potser el que més em va molar van ser els seus anys d'experiencia i m'imagino que a ell li va molar els nivells d'energia que es tenen als meus 22 anys. Ell volia fer la Nose, peró el vaig convencer per anar al Half Dome. Va acceptar...fet erem una cordada.

No vam escalar cap via junts abans, per alguna estranya rao vaig confiar amb en Juan de bones a primeres, una cosa que faig amb molt poques persones. Simplement vaig confiar en ell.

La meteo era molt estable, un anticicló s'havia instalat, les temperatures van pujar tant que semblava que algu volgués que la via s'escales en manigues de samarreta comodament. I a mi em va semblar que per fi el meu somni es faria realitat. La motivació es va anar automultiplicant dins meu, les complicacion i dificultats van deixar d'existir... tot aniria perfectament... aixi ho creia... ho sabia... que equivocat que estava (hahaha)

Tot i el positivisme i les condicions favorables, els dies seguien essent super curts, fer la via en el dia quedava reservat o per supermans o per penya que conegues la via... no erem ni la opcio (a) ni la (b), i per tant ens va tocar la (c) fer la via en 2 dies.

Vam fer les motxiles amb els sacs de dormir, el material, una mica de menjar i les garrafes d'aigua buides que ompliriem durant l'aproximacio. Hi ha 2 aproximacion possibles, la directe coneguda per tothom tambe com els "the death slabs" i la llarga coneguda per mi com "the death march".

Al peu de la via hi ha una font, peró a la tardor acostuma a estar seca, va ser així que fariem la aproximació més llarga per assegurar el tanto de l'aigua. I així va anar que un mitgdia de finals d'octubre en Juan i jo vam començar a caminar pel mateix camí que havia fet un fresc matí de maig quan havia fet la Snake Dike. En arribar a la part alta de les cascades vam omplir les garrafes d'aigua, 8 litres en total. Vam menjar alguna cosa i vam seguir pujant fins l'espatlla que el Half Dome forma amb el Quarter Dome. Ja començava a fer-se fosc quan vam començar a resseguir la paret fins al peu de via on vam instalar el nostre bivac.

El lloc era espectacular, preciós, màgic... i jo em sentia privilegiat de trobar-m'hi.

Vam deixar tot el material preparat per començar rapidament l'endemà el mati, i vam sopar uns fideus d'aquells instantanis crus (és el que té deixar-se l'encenedor del fogonet). Ens vam posar dins els sacs i vam fer veure que dormiem una estona (ja que els nervis no ens deixaven fer-ho de veritat) fins que finnalment la son va guanyar els nervis.

L'alarma d'en Juan va sonar força d'hora, jo em vaig llevar extra ràpid, vaig esmorzar i em vaig posar tot el material. En juan em va començar a asegurar i jo vaig començar a escalar a la llum del frontal i de la lluna que ja començava a amagar-se darrera el North Dome.

en Juan sortint de la R4.

Escalavem en blocs, alternant-nos al cap de la corda cada 3 o 4 llargs no cada llarg com és normal. D'aquesta manera el segon que arribava esgotat a la reunió (de carregar el bulto) podia descansar abans de tornar a escalar. De fet els dos preferiem escalar de primer els llargs dificils, tot i la por a possibles caigudes era molt mes comode que no recuperar el llarg amb el mort a l'esquena... ni jumars ni osties... era un conyas escalar de segon amb aquell piano...

flanquejant per entrar a la part mes dreta de la paret (L9)

L'escalada no va tenir res de rellevant tret d'algun contratemps a les xemeneies on ens vam liar per un offwidth de la variant en lliure que va donarmolta guerra (i on jo em vaig quedar enganyat) i fer els 4 darrers llargs fins el bivac amb els frontals com a resultat.

la "travessia Robbins" (L10)

en Juan fent de Lynn Hill a la sortida d'una de les xemeneies (podeu veure que ja comença a ser tot vermell...lease tard...molt tard...massa tard)

Així vam fer els 7 primers llargs per la part mes trencada i perdedora de l'esquerra de la paret, després amb algun flanqueig senzill i la travessia robbins vam entrar a la part mes vertical de la paret que es supera per un sistema de xemenèies bastant guapo. Des del final d'aquest uns llargs rarots peró macos ens van deixar a la "Big Sandy Ledge" on vam caure rendits quan el sol ja feia hores que havia encés la paret en flames per després amagar-se fins l'endemà. Vam menjar, vam beure, vam amagar el menjar de les rates en una bossa d'un sac amb uns peus de gat (per que fes pudor d'humà), i hi vam dormir a sobre.

el primer que veig només llevar-me: els "Zig-Zags" i els desploms somitals.

Vam dormir fins tard pensant que: "total ens queden 6 llargs" i que més valia descansar.

En Juan riu, ara em toca a mi...

el meu sujeto de deencaixat i deshidratat... "es tu síndrome!!!"

Jo em vaig llevar descolocadíssim, flipant... "que cony foto aqui???"-em preguntava sense parar...la nit abans en Juan havia fet els ultims llargs fins el bivac (i jo els havia recuperat amb el mort) i jo ara tenia un Síndrome de segon de cordada hiper bèstia...Després de molt dubtar, vaig fotre un cop de cap i vaig començar a escalar el primer "zig-zag", "provaré el primer llarg i ja veurem... "em vaig dir, tot va resultar perfecte: de friend en friend i de tascó en tascó (ja col·locats) vaig anar avançant, i tal com ho feia m'anava trobant més comode i passant-m'ho millor. Després dels 3 llargs dels "zig-zags" s'arriba a la "Thank-God Ledge". Aqui s'acabava el meu bloc, però jo no tenia gens de ganes de deixar d'escalar de primer (i això que ara també m'estava encarregant d'isar el porc alhora que assegurava en Juan), el Juan ho va veure i em va animar a que seguís.

en un dels Zig-Zags (el primer diria)

La traducció de "Thank-God Ledge" és " Repisa Gràcies a Deu". El nom ve de quan van obrir la via i anaven pujant pels "zig-zags" estaven cagadissims amb els desploms somitals, no sabien com els superarien...i en sortir dels zig-zags van trobar aquella repiseta que els va permetre escaquejar-se com els jefes que erern... el llarg és senzill però té "trucudelamendruku", al final hi ha una xemenèia que diuen que és txunga, jo no li vaig trobar res però bueno...(per avisar que no quedi).

a la "Thank-God Ledge"

I arribem a la part més interessant de tota l'escalada: A 2 llargs del cim em lio per la primera linea de bolts que trobo (és que la resse només en marca una) i flipo... m´he ficat per la sortida de la Direct route, una placa de 5.12b que segons en Juan : "esto debe obligar 6b mas o 6c...". Fent gasto de la fifi per descansar a les txapes (que no acaben d'estar del tot aprop), de la meva decurada tècnica de "guarreo" i de la concentració absoluta per levitar aconsegueixo superar el llarg. Monto la reunió, iso el mort i asseguro en Juan...

Un llarg més que superem ràpidament, uns blocs que superem a base de mantels i som al cim amb les ultimes llums del dia. Fotos i avall abans que es faci del tot fosc.

content al cim... un somni complert...

El descens també té algun detall divertit però ja estic cansat d'escriure (i alguna historieta he de deixar per quan fem unes birresno???), només dir que en Juan s'ho va currar molt, que vam bivaquejar una vegada més (aquesta vegada al costat d'uns cartells que n'indicaven la prohibició a la bora del riu) i que en arribar al Camp IV em vaig passar un dia privant King Kobra... aquell dia era la persona més feliç del món, el meu somni estava complert (i tenia tota la Kobra que volia...). L'endemà ja no... tenia un altre somni per complir...

Salut i seguiu atents a properes actualitzacions...

Poc Recomenable... Per Col·lecionistes...

2007-08-26T09:40:00.000-07:00

Ultimament no tinc massa temps per actualitzar el blog (o quan en tinc estic massa resacós per fer-ho). Per altra banda els posts que tenia reservats sobre yosemite, més que escalades en si eren un seguit d’historietes de la vida cotidiana allà agrupades segons un fil conductor o un altre, que si les vies curtes de fisures més o menys conegudes (el cragging), que si el bloc/bouldering, que si la vida al camp 4, les aventurillas amb els rangers i tal… Però com que d’aquí menys de 2 setmanes torno a volar cap al yankee (després d’un estiu d’avorriment i feina pesada a la puta fàbrica de la Sharp) amb la intenció d’escalar fins rebentar, he decidit que aquests posts ja els escriuré quan torni o mentre sigui allà. Amb una mica de sort tindré mil històries i aventurilles més per explicar…

Però parlant d’aventures aquí en teniu una que vaig tenir no fa gaire com aquell qui diu al jardí de casa (no si a vegades no cal creuar el món …) Quedeu avisats de que és un xic llarga i que per problemes de màgia negre amb la camara només hi ha una foto “decent” per donar un xic de color. Però ara tornem enrera una mica…

El Setembre passat feia més de 3 mesos que no feia paret. Un merder al Tozal del Mallo on m'havia ficat amb en Jaume amb molt més fanatisme que no força ni preparació (és el que tenen els mesos d'examens... et vas liant tu mateix a fer coses alhora que dia rera dia no fots més que seure davant d'uns apunts que t'acaben fent fàstic, i de la mateixa manera que poc a poc vas aprenent alguna coseta, la teva forma física es va dil·loent...)... el resultat del perkal va ser que la olla em va quedar més que minada... i em vaig tirar al friki de la manera més bèstia... uns dies al ventosa, uns altres a cavallers i després cap a rodellar... fins que un peu em va patinar i em vaig rebentar completament la "llema" (com es diu en catàla???) amb una de les poques regletes esmolades que hi ha per allà...

Una trucada d'en roger la setmana abans del 11 de setembre va fer canviar la situació... el tio em volia liar a fer la Desiree (pre-TARRAGO), jo havia sentit que els burils estaven un pel txungos... i em va fer pal...però li vaig dir de fer la CADE de diables... Així que l'endemà tal dit i tal fet. El pont del 11 el vaig passar apalancat a Santa Cecilia, vaig fer 2 vies a la Nord i em vaig baixar d'una altre per mal horari...el meu grau en lliure era el més alt que havia estat mai, i ho vaig notar, apurava sortidetes en lliure on es veia que la penya havia clavat, encadenava llargs on abans m'haguess pillat com un comdemnat...i poc a poquet em vaig començar a relaxar al llaçar burins petats i trampejar roca dubtosa... la meva tornada a la paret era un fet.

Un altre dia amb en Roger vam anar a la CADE de l'agulla del Centenar, jo n'havia quedat enamorat després de fer l'Anglada a la boleta, i la GAM al bisbe, i la veritat la via no em va decepcionar gens, simplement era brutal. No recordo ben bé com va anar, però segurament devia ser baixant pel portell estret amb el bon regust que deixa encadenar tota una via clàssica en lliure, que li devia proposar a en Roger que col·leccionessim totes les vies CADE de Catalunya (al cap i a la fi els 2 sóm l'ultima remesa d'escaladors del centre). En roger no es va fer pregar gaire...en algun moment de l'octubre vam anar a fer la de Montrebei, i amb un horari de menys de 8 hores vam sortir airosos de la prova, per acabar de passar el pont a Vilanova de Meià. La de Terradets jo fa temps que la vaig fer, i en Roger va dir (amb el sentit de l'humor retorçat/"falton" que tant predomina en l'escalada) que ja hi aniria amb una "txati" o ke si no algun dia que anèssim a Regina per fer alguna de les més clàssicorres que ens falten per tatxar ja la fariem a "l'ensamble" per fer una "combinada guapa".

Amb L'hivern jo vaig marxar Philadelphia i després amb la primavera a Yosemite. Tot va quedar aturat uns mesos... Quan vaig tornar vam anar a fer la de l'Agulla 175 (també he sentit penya que en diu agulla 75 i roca 92, quin es el nom de veritat???) on ens ho vam passar molt bé, encara que jo vaig trobar que els graus anaven molt bé de preu, i que la via hagués molat més si no hagués tingut tantes expansions (ni noves ni velles). Amb aquesta de Montserrat ja només en quedaven 2, la de la miranda de la portella, que també vam classificar de "via amb txati", i la de l'Aeri -l'autèntic motiu d'aquest post.

En David Hita acaba la seva desprició de la via en el llibre del vessant nord com a: "Poc Recomenable. Per Col·leccionistes.". Però al cap i la fi en això ens haviem convertit en Roger i jo, col·lecionistes de les vies CADE...

En Roger va decidir que per no fer mitges vies, el millor (més estètic, i més "pur") seria sortir per la Olesa- la del Xavi quedava més que descartada (evidentment!!!). A mi la idea em feia més que respecte (el mateix que m'imagino que li feia a ell, encara que com de costum en Roger no deixava tant com jo que se li notés) però hi vaig estar també més que d'acord... i així les cartes van quedar repartides...

Dissabte el matí erem a Santa Cecilia, "...otra vez en brecha compañeros...", fem material: uns quants claus, uves i universals, tascons, friends mitjans i tots els micros que tenim (il·lusos i arrogants de nosaltres ens pensem que amb una mica de gesto passarem sense clavar com hem fet en unes quantes altres vies...), i sortim: a la guerra... camí de l'arrel, canal de l'aeri, cables... hi ha una cosa que em preocupa... sé que els motius que tinc per escalar aquesta via no són els correctes... no tinc ganes d'estar escalant aquesta via, només la vull haver escalat, només la vull "tatxar", de fet no tinc cap ganes d'escalar la via...em fa por estar tornant enrera en la meva evolució com escalador (i persona) tot i anar guanyant habilitats... bé "una vez al año no hace daño" em dic... ja soc al bosquet penjat... picazo, vudu, antonio machin, mirall, anglada, valentin... ja som al peu de via, o bé al més aprop que hi arribarem... un bosc d'esbarzers ens barra el pas, no hi ha manera d'accedir al peu del diedre per on ens hem d'enfilar.

Entrem pels primers metres de la Valentin i ens arribem fins el segon bolt des d'allà amb un flanqueig un xic delicat ens arribem al diedre, hi trobem un spit i una pitonissa que deu ser de la primera ascenció, hi clavem 5 passos ja que al fons del diedre no hi ha fisura, tant sols algun forat (que per sort esta prou aprop un de l'altre), a la part alta del llarg si que podem fer servir un xic els micros. Diuen que és 6b+, hi ho deu ser però com que hem de clavar i desclavar cap dels dos aconsegueix encadenar el llarg.

En Roger recupera el 2n llarg (6b/+)

De la primera reunió es surt per una placa dreta de canto i per sorpresa meva roca molt franca. L'unic problema és que el primer seguro és un burí uns 7 metres per sobre la reunió i fins allà no sembla que hi podré posar res. Si caic segurament picaré contra la repisa del cim del gendarme "adosat" a la paret que forma el diedre del primer llarg. Per sort la reunió està reforçada amb algun spit, és a dir que matar-nos no ens matarem... Surto un xic nerviós, uns passos i em vaig relaxant, el burí es va apropant, però just abans d'arribar a xapar-lo hi ha un passet, el nervis tornen... no m'ho puc permetre, morro i cop de gas. el trinco amb una cinta i faig gasto de la fifi salvadora, em miro el que ve: uns pasos drets més sobre roca franca, després tomba però la roca empitjora, una repisa herbosa d'on surt una fisureta cega discontinua amb molta herba... Surto del burí en trobo un forat fondo un metre per sobre del buril i decideixo " mas vale un porsiaka que un mecagondios"- hi enxufo un camalot vermell que queda a caldo, entro en terreny trencat i començo a vibrar… en compte però tant ràpid com puc m'arribo a la repiseta de un pam per un pam que queda sobre un matoll, busco la uve més gorda que tinc i la coloco rapidament, entra fins les orelles, però la veritat es que no canta gaire...però com que fa ben bé 10 metres que no he pogut possar res-"menos és nada"... enganxo la fissureta, hi disparo un micro que queda fatal, ja fara prou si no salta amb el moviment de la corda, una mica més amunt m'adono que si no col·loco res on soc, ja no ho faré fins força més amunt, només hi entrarà un universal, estic molt incomode per clavar però més val que ho faci... em pillo d'un canto bo i m'intento equilibrar tant com puc de peus... trec els claus, busco el que més bé m'anirà... i mentre ho faig... merda!!! em cau una uve paret aball... trec un universal apunyalo la fisureta i el començo a clavar...tres picades i merda!!! un altre que cau...estic nerviossisim, s'em comencen a inflar els braços tant de picar amb un braç com d'aguantar-me del canto amb l'altre... trec un altre universal... aquest entra, però no ha quedat gens bé, m'aguantarà per descansar, però dubtó que aguanti un saque... Reposo una mica, i surto amunt... a la que puc m'aturo i clavo un altre universal, aquest si que queda molt bé i em puc relaxar un xic, no gaire més amunt disparo un camalot a la fisura i a la mateixa alçada un altre en un llavi horitzontal, així em protegeixo la entrada a la reunió, aquí tot es posa molt més dret, la roca empitjora encara més i hi ha menys canto... per sort hi ha una sabina morta que penja del rollo estalactita, si hi puc arribar, i no peta estic salvat... uns passos força al limit i m'agafo com un desesperat a la sabina (després d'haver-li fotut unes estrabades per comprobar que aguanta), i com un mico arribo a la reunió, 2 burins, 2 pitonisses i una "u" nova.

El tercer llarg té uns passos per la fisura on hi ha uns claus vells possats i després sortim per una placa a la dreta on hi ha uns burins, per després tornar a l'esquerra i muntar reunió al costat de la fisura. Arribo a la reunió per trobar-me en Roger força minat... l'escalada precaria ens està passant factura... i només portem 3 llargs...

Surto de la reunió col·loco un alien, i creuo la fisura herbosa on no hi podré posar res, veig uns burils i m'evoco a la placa, trobo tot de burils formant velles reunions o alguna cosa així, n'agafo 2 i els triangulo i hi txapo una cinta llarga, ho torno a fer amb 2 més i segueixó pujant per la placa "a la recerca del buril perdut" en veig un fet caldo, el xapo i segueixo pujant, porto uns quants metres quan força amunt veig un spit. Surto a caçar-lo, la roca empitjora, però una vegada el tinc tot canvia... uns passos drets i ja veig com tomba tot per arribar a plaça catalunya, ja sortim, em relaxo, començo a cantar i amb en Roger fem alguna brometa a crits... evidentment també baixo la guardia... pillo uns una reglet amb ma dreta i un invertit amb esquerre, li tivo i... CRACK!!! l'invertit peta i tal com diuen el guiris "I'm airborn", per sort estava prop de la xapa i no tinc temps d'agafar massa velocitat, veig la cinta passar per davant meu, i l'instint fa que el meu braç surti disparat i la meva mà es tanqui al voltant de la dinema just per sobre del mosquetò, com que estava cantant en roger no estava gaire atent i em tenia amb força comba... hagues estat un vol inportant!!!

Em penjo de l'spit amb la fifi i em foto a riure com un desesperat (per no plorar) una penya que estava a l'antonio machin i que ho ha vist tot flipa mandonguilles i em pregunto si estic bé. Els hi dic que si entre riure i riure... esperò que em baixin les pulsacions una mica i li torno a fotre... encaro l'ultim tram dret amb ràbia, gaire bé en fúria, torno a ser en un camp de rugby fa 5 anys i estic ficant al mitg d'una tangana de 15 tios contra 15 tios tots recobets d'una barreja de fang i sang i calçats amb botes de tacs d'alumini... com si estigues repartint cops de puny i patades moc els peus i els braços amb una rapides, precisió i fredor perfecte...no m'havia passat mai res igual. Havia llegit alguna vegada alguna cosa semblant, com ara " vaig atacar l'extraplom amb fúria, cada pito que clavava era un cop contra les adversitats..." o "vaig començar a tallar esglaons al pendent glaçat amb la determinació d'un fànatic.." en llibres d'en Bonatti o en Terray, però sempre ho havia descartat com la típica flipada pròpia de la literatura alpina, o un recurs literari un xic pobre...

La questió és que gaire bé sense adonar-me'n he superat el tram dret i estic navegant per la placa tombada fins arribar a plaça catalunya. Monto reunió i puja en Roger. La CADE ja està "tatxada". Ara bé els 2 tenim les olles a Cancún, simplement ja no donen per gaire més, per dir-ho en plata: ens caguem, la Olesa queda aplaçada per un altre dia, fer 6b obligat sobre burils no ens ve gaire de gust... decidim sortir pels llargs de dalt de la via dels sostres. D'aquests no en diré res a part de que la xemeneia de la cova és guapissima.

I així la quarta CADE de la nord de Kalamotse queda esborrada de la llista de CADES pendents, ara queden la de la Miranda de la Portella, les de les agulles de Travessany, la de les Agulles d'Amitges, la del Subenuix la de la Roca Verda al Cadí (diria que també força per col·leccionistes), una que hi ha per allà Ulldeter, i les de la Trona i la paret del Follò... Si algú en coneix alguna altre que m'ho faci saber siusplau!!!.

Ho deixerem aquí, "que no és poco" només dir que les properes escalades espero que siguin més de gaudir-ne (tot i passar por), d’aquí res ja serà setembre i California m'espera altre vegada!!!!

ignorància...

2007-07-26T10:05:00.000-07:00

no sé ben be que he fer malament, la questió es que el darrer post em queda com a penultim...
mireuvos-el a sota del dels 2 aneguets...
salut

The EAST BUTRESS, una via al Capi????

2007-07-13T06:36:00.000-07:00

En John "no fear" al llarg 3.

“On one side of the earth Hillary and Tenzing approached the summit of Everest. In London a princess approached the historic throne were shortly she would walk away a queen. In Yosemite three men approached a rounded non-summit, an event garnering no banner headlines, unlike the other two. But in climbing the East Butress they would be the first ever to climb El Capitan.”That week- the last days of May 1953 and the first days of June- was indeed a memorable time.”

Steve Roper.

En Pep recupera un dels llargs alpins centals

La East Butress puja per la estribació més baixa del Capi, en comptes de estar-hi uns dies per fer la via amb unes hores en tindrem prou. La pregunta serà: “de veritat he fet el Capi????” i la veritat és que encara no sabria que dir. En tot cas la via és guapa i val molt la pena tot i que segurament ens sorprendrà. No és massa dificil, però això dit, tampoc és un passeig. Són 13 llargs (alguns empalmables) molt variats, alguna xemeneia, passos en placa amb canto, diedres algun pas de sostre…

Un altre llarg alpineti...

La via té 3 parts clares: un inici amb 3 llargs força guapos, una zona que tomba on tot sembla més alpí i caldrà buscar i pensar un xic més per on va la via, alhora que les dificultats tampoc desapareixaran tant com pot semblar a primera vista. Finalment la part més espectacular que algú s’ha atrevit a anomenar el Headwall presenta algun pas en fissura guapo, plaques amb canto molt guapes tot i que exposades i un flanqueig espectacular.

amb en John... CAPITAAAAAAAANNNNNNN

La via té poc material fixe, algun pitonet desperdigat i algun encastador que allà s’ha quedat. La majoria de reunions seran a montar. La roca és molt sòlida però en alguns punt és patinosa. No sabria si és per les repeticions o per l’aigua d’una cascada que cau a l’esquerra de la via i que segons com bufa el vent mulla bona part de la via. El que és segur és que la via és bonissima i val molt la pena de fer encara que només sigui per controlar-se el descens del Capi.

En Pep en el flanqueig amb el half dome darrera.

En Pep entra al "pseudo-Headwal", uns passos raros en fisura i després plaques...

THE CATHERDALS, l'aneguet "lleig" de Yosemite

2007-07-11T09:31:00.000-07:00

Entrant a "the Valley", el Capitan s'ens tira a sobre d'una manera aclaparadora, ens hi obsesionarem de tal manera que si no ho sabem ens deixarem perdre unes de les millors formacions que jo hagi vist mai (Half Dome i el Capitan apart). Parlo de la Leaning Tower, i de les Cathedrals. En certa manera les Cathedrals són l'aneguet lleig, simplement ni ens hi fixarem ofuscats amb el Capi. Però si en trobar-nos davant delCapi ens girem i mirem a la nostra dreta FLIPAREM. Les Cathedrals son Tres Moles monolítiques: La Lower, La Middle i la Higher Cathedral Rocks, i dues agulles vertiginoses que deixen el nostre cavall gaire bé en rídicul (les seves vies normals tenen 5 i 6 llargs respectivament...) la Lower i la Higer Cathedral Spires.

la Leaning Tower i les Bridaveil Falls.

A continuació us presento una selecció de les millors vies que hi vaig fer. La Roca és bonissima (tot i que més alpina del que és al Capi i la resta de formacions d'orientació Sud), les aproximacions poden variar des dels 5 minuts a la hora depenent de la Formació.

En Jules es mira la resse a punt d'encarar el Crux de "South by South-West", la Higher Cathedral Spire li queda darrera.

A la Lower Cathedral Spire hi vaig fer la "South by South-West"(5.11a), una via amb tres llargs senzills, 2 de inhumans (que es poden empalmar) i un de curiòs per arribar al cim.

El Capi des del cim de la Lower Cathedral Spire.

A la Higher Cathedral Spire hi vaig fer la "Regular Route" (5.9), tota una aventura classicorra, amb algun tram de roca més dubtosa, i si seguim la via original i no les variants que es tendeixen a agafar té un llarg de fisura que es va obrir en artifo i que en alliberar-se va ser dels primers 5.9's de la vall (lease que és dificilot). Ve a ser la normal del Cavall de Yosemite.

La Higher Cathedral Spire des del "Braille Book".

A la Higher Cathedral Rock em vaig quedar amb les ganes de fer la North-East Butress, hi hauré de tornar... però si que vaig fer tot un tripi de via com és la "Braille Book" (5.8). La Braille Book és una via del mestre "the bird" Bridwell que segueix un diedrako guapissim. El nom parla per si mateix, per curiositats de la vida el diedre està ple de coprolits que donen canto. De dificultat jo la compararia amb la Cade de Frares (un xic més dura) amb reunions a muntar i molts menys seguros fixes. Tot i que moltes vegades escalarem gaire bé com si fos un diedre de Kalamontse pillant canto al costat, les seccions claus acostumen a ser amb stemming força tècnic o amb off-width. La disfrutarem moltissim però és més dura del que pugui semblar sobre el paper. Els friends gordos molaran.

una mica de off-width combinat amb stemming al "Braille Book".

La East Butress de la Middle Cathedral Rock també es una via força guapa, llarga i alpina. Oberta per ni més ni menys que el "Batso" Warren Harding té un burilada (un 8 passos) que en el seu moment va ser la "bolt ladder" més llarga de "the valley". El llarg actualment es pot escalar en lliure de 5.10c, una placa molt fina amb cantos "credit card thin", no gaire disfrutona on el millor serà passar ràpid i arribar al pas del sostre guapissim que hi ha a sobre (5.9). La via té algunes reunions muntades i altres les haurem de muntar, algun llarg no és del tot trivial de protegir, però bé si jo hi vaig passar dubto que hi tingue problemes...

Recuperant un dels primers llargs del "Braille Book".

M'he reservat la joia de la selecció pels fidels que heu llegit fins el final. Parlo de la "Central Pillar of Frenzey" (5.9) a la Middle Cathedral Rock oberta també pel mestre Jimmy. La via arriba fins el cim de la Cathedral, ara bé el recomanable és fer els 5 primers llargs i rappelar tal com fa tothom. Us estic presentant un verdader TRIPI, no hi ha cap altre nom... habitació verda rera habitació verda... Reunions amb spits i llargs de fisures bonissims, alguna xemeneia, un off-with no gaire dificil, stemming, un regal pels sentits vaja. Us deixo amb unes fotos:

En Joan comença el "Central Pillar of Frenzey", per no mullar nos els gats ens els possavem sobre el petate de la penya que teniem davant que amablement l'havien deixat allà una estona...

En Joan recupera el segon llarg, una bona dosis de "thin hand crancking"...

Recuperant l'off-width del tercer llarg.

En Joan a la xemeneia del darrer llarg.

Snake Dike, climbing on the Dark Side of the Moon...

2007-07-02T09:03:00.000-07:00

El sol no ha sortit encara, la lluna però ja no es veu, és d'hora, molt d'hora... i el meu mòbil sona fent de despertador... Em poso una mica de roba i surto de la tenda (si encara tinc tenda, encara no sóc el furtiu en qui em convertiré d'aqui una setmana dormint al bosc i amagant-me dels rangers). Les matinades a Yosemite encara són fresques... fora de la tenda veig els 3 frontals dels que seran els meus companys avui, tots fent el mateix que jo menjant alguna cosa i acabant de tancar motxiletes força lleugeres... Són les 5 de la matinada quan en Jules, en Julian, en Jesse i jo agafem el cotxe en direcció a les Happy Isles, l'aparcament que queda a la part més profunda de la vall, i on comença el John Muir Trail. És un camí extra-concorregut pels turistes durant hores més presentables, però ara mateix hi som sols. A part de vistes precioses i de passar arran de dues cascades impressionants el camí és una de les dues aproximacions al Half Dome.

Sí, aquest és el nostre objectiu, el Half Dome, però matisem-ho: no escalarem la gran cara Nord-Oest, si no la Sud-Est... la cara desconeguda del Half Dome, el premi de consolació per dir-ne d'alguna manera. Ara bé tot i no recorrer la gran cara del Half Dome, no ser gaire dificil, i tenir una aproximació extra-llarga, la via val molt la pena com a activitat d'un dia llarg on l'escalada serà gairebé només l'anècdota per passar una estona de pel·licula...
el Lost Lake i la cara Sud...

Caminem, caminem i seguim caminant... "hem fet bé llevant-nos d'hora" -penso... com puja aquest camí, que llarg que és... no m'ho vull ni imaginar si el sol estigués alt i ens escalfes la closca... caminem... arribem a les cascades, acabem xops dels esquitxos, quin fred... "l'hem liat llevant-nos d'hora"-penso... caminem... El camí s'aplana i ens n'em de desviar... caminem pel bosc... tot és preciós... el caminoi d'escaladors per on avancem ens porta fins el Lost Lake, es veu la cara Sud del Half Dome, la nostra encara queda un xic amagada... caminem... el camí s'acaba i ens busquem la vida pujant entre llambries i bosquets penjats... el peu de via apareix... els arbres que m'envolten no són més que troncs socarrimats per algun incendi forestal fa uns anys... el sol ja està alt... quina calor... "ens hauriem d'haver llevat abans..." -penso... una estona més vinga... Arribo al peu de via em trec la motxila i m'assec, la samarreta la estenc al sol mentre espero als altres 3... Fa una mica més de 3 hores que caminem...

Els 3 primers llargs són d'aherència fina i algun pas de fisura senzill, així arribem al Dike, una curiositat geològica. Les plaques totalment llises de les cares tombades del Half Dome de tant en tant presenten unes linees continues de coprolits d'un granet rosat... aquesta arriba des del tercer llarg fins gaire bé dalt.

en Julian recuperant el 4rt llarg

Som a la segona reunió... En Julian ha sortit a buscar uns burils, però s'ha equivocat... no són pas de la nostra via... El despenjo i fa el flanqueig correcte graduat de 5.7 protegit pel darrer buril que li queda ben bé 10 metres per sobre. Després del flanqueig agafa el Dike pel que puja amb facilitat. Escalar aquest Dike és senzill (amb molt bon canto) però molt perillòs, en tot el llarg hi ha un buril... (és per això que la via està graduada de R-mireu-vos el post dels Gunks per veure com es gradua l'exposició). Arriba a la reunió, ara em toca a mi jugar-me la cara. El normal és que quan vas de segon no hagi de passar res, però quan a més de mitg llarg has de flanquejar per una placa d'adherència ja que el primer la ha liat, les coses canvien. Així pujo seguint la via equivocada que ha pres en Julian, recupero les xpress que en Julian ha deixat... quan arribo al ultim burí però en Julian no em pot despenjar per que vagi a buscar el flanqueig correcte, fotria un pèndol de la ostia la qual cosa no em bé gens de gust, ja comença a haver-hi força pati...passo... La reunió hem queda uns 30 metres més amunt i uns 20 a l'esquerre... la corda m'arriba directe sense passar per cap mosquetó que pogués evitar el meu pèndol... el Dike amb els seus cantos bons i progresioó senzilla també esta 20 metres a l'esquerre... joder...joder... cap fred... em concentro, respiro fons, suco magnesi i vinga un pas endavant cap al desconegut... a saber quin grau és això... ni idea, no m'interesa, un altre pas, un altre i un altre vaig avançant, poc a poc i bona lletre, cantos mínusculs... cantos?més aviat rugositats del granet... adherència... fe, confiança... poc a poc vaig avançant traçant una diagonal cap a la reunió, confiança absoluta en mi mateix... quan dec portar uns 10 metres m'aturo un moment... i m'en adono d'una cosa: m'ho estic passant de puta mare, escalada dificil on més val que no falli, pati, i un dia preciós... que més puc voler ara mateix... sembla que les aspereses de la placa hagin estat posades expresament per que hi pugui passar... escalo...escalo...finalment arribo al Dike i miro amunt, soc a uns 5 metres de la reunió... em relaxo... respiro tranquil... acabo el poc que em falta on en Julian em rep amb un somriure, em felicita i em demana perdò...

en Julian recuperant el 4rt llarg.

Em passa el poc material que portem per aquesta escalada (4 friends, mitg joc de taskons i 5 cintes llargues) i mentrestant jo em fixo en la reunió: 2 burins... surto de la reunió i amunt, l'escalada és senzilla... ja pot ser-ho, possibilitats de protegir-se: nul·les i un sol burí en tota la tirada... per un moment torno a ser a la Easy Rider... i li estic dient a la Vanessa que em porti molt sobrat de corda, ja que no puc xapar, com a mínim que la corda no em molesti... dic el mateix a en Julian...concentració... no es pot fallar...

una marmota al cim, especialista en robar menjar a la penya...

Les tirades de dalt continuen amb la mateixa tònica, fins que la paret va tombant. Després de 8 llargs la via s'acaba, però el cim encara ens queda lluny... uns slabs eterns ens separen d'ell. Caminem, caminem i seguim caminant... m'aturo a descansar els beçons que ja no poden més durant uns segons... equilibris sobre els slabs... caminem...caminem sobre la lluna. Arribem al cim. És enorme...caminen d'una banda a l'altre del cim... Descansem, mengem i fem fotografies.

el cim (mirant-nos la paret Nord Oest, no som res...)

Baixem, primer per uns cables i després caminem... caminem pel bosc, caminem cap a la vall, cansats però contents, caminem...

la baixada...

Picats a Yosemite??? (Royal Arches, part II)

2007-06-30T07:34:00.000-07:00

A continuació us presento una de les joies de yosemite. L'unic problema és que no és precisament cap tresor amagat... més aviat tothom sap on és, lo guapa que és i que l'aproximació és mínima. Parlo de la Serenity Crack. La serenity és una de les millors escalades de la vall en el seu grau. A més a més ens dóna acces a una altre 10 de via, la Sons of Yesterday. Hi vaig amb en Joan, com que a la via hi acostuma a haver-hi gentades tenim dues opcions: o entrem molt de matí per ser els primers, o entrem molt tard contant que la penya ja hagi despejat. Nosaltres ens decantem per aquesta ultima opció. La jugada, però, ens surt malament ... de dropos el món n'està ple... i acabem fent cua al peu de via.
assegurant a en Joan al primer llarg.

El primer llarg és una curiositat històrica... durant els 50es la fisureta que forma (o formava) el llarg era ideal per practicar el pitoneig. Els pitons es fotien un rera l'altre, una vegada després de l'altre amb el subseqüent desgast del granet, així apareixien les anomenades "pin scars"-cicatrius de pitoneig... quan la roca ja estava tant desgastada que l'emplaçament del pitó ja no era bo es tornava a començar uns centimetres més amunt. Així amb el pas del temps la fisura original va anar sent substituida per forats inhumans un rera l'altre. Veritables "bucos", tant a prop l'un de l'altre que a vegades la millor opció per escalar el llarg és pinçar d'un forat a l'altre... Qui pensi que pitonar no fa mal bé la roca hauria de veure aquest llarg... realment és un crim contra la natura... El que és més irònic de tot és el fet que aixó és el resultat de la mentalitat John Muir "leave no mark except your shadow"- enpenyats en no deixar pitons a la paret una generació reara l'altre d'escaladors ha deixat el seu pas gravat a la roca...

En Joan escala el primer llarg (5.9/5.10a)

Avui en dia el llarg s'escala en lliure amb una dificultat de 5.9 (gràcies a les "pin scars") , fa una mica d'angunia ja que els friends/takus no acaben de quedar del tot be fins que no portes ben bé uns 10 metres, però bé no n'hi ha per tant. Una altre nota històrica és que va ser en aquesta alçada aproximadament on es va col·locar un bolt que hi va ser fins que un "purista el va tallar". Els bolts queden limitats a la vall... si entressim en raons de seguretat segurament hi hauria de ser, en motius històrics no (ara bé la via es va obrir en artifo)... si no s'ha deixar rastre com es que existeix la via... tot és molt més complicat del que sembla a primera vista no?

Segons com el llarg pot estar un xic (o molt) moll, però bé ja passarem... fins arribar a la reunió de bolts.

la "futura dona d'en Joan" al segon llarg (amb una mica d'efectes especials) mentre rapelem.
El segon llarg comença per una fissura perfecte de mans. La tècnica bona és l'straight-in jamming. A mi això encara no ho acabo de portar per la mà (no em surt del cor)... un taskó bo, un camalot verd... vaig pujant en bavaresa com puc... no ho estic fent bé, gens bé... ho veig venir... estic apretant com un animal...llisca un peu i vinga... ja VOLO. No massa però, el friend estava molt més aprop del que em pensava... MERDA AVUI JA NO FARÉ ROTPUNK penso... alhora que em cago en cristo, sa mare i tots els putos sants... i aixó com cony s'escala??? És tot just el començament del llarg, a efectes pràctics (encara que no oficials) el llarg no ha començat...fins i tot per un moment em passa pel cap dir-li a en Joan que li foti ell... però vinga que caram, provem ho com diuen... poso el peu dins la fisura, el rebiro, quin mal... però queda bé, ara la mà, l'altre peu, l'altre mà, i vinga poc a poc, entre tremolors i molts nervis vaig pujant per la fisura, de tant en tant disparo alguna cosa i nar fent fins que s'em acaba la fisura.
Col·loco un alien negre tant amunt com toca i em miro els passos que em venen ara... Un canvi de fisures en adherència força fina... m'ho miro i remiro... m'ho penso i repenso... fins que al final: vinga! em decideixo un canvi de peus sobre la fisura, un coprolit, una mica d'equilibri, una mica de fe... una mica d'ansia... finalment després de totat una eternitat (potser 2 o 3 passos d'aherencia) puc encastar la ma altre vegada... Ara si que els encastaments em surten del cor... segueixo la segona fisura fins a la reunió ara amb una mica més de seguretat en els encastaments i estirant més les distàncies entre seguros...

just després del canvi de fisures (5.10b).

El tercer llarg comença força dret, unes fissures bessones amb molt de canto que es poden escalar en bavaresa. A la part alta del llarg una de les dos fisures desapareix i l'altre s'estreny fins a fer-se de dits, gira cap a l'esquerre i es torna a posar dreta. Aquest és el crux de la via, una secció de 4 o 5 metres força dura i on protegir-se serà incomode ja que estarem molt malament de peus en adherència i haurem de tivar molt mentre col·loquem els micros... I així entrarem a la ultima R de la via. Des d'aquí la millor opció es continuar per la Sons of Yesterday durant 5 llargs més. Nosaltres però no tenim ganes d'esperar-nos més a les R's i decidim rapelar... Rappels amb una sola corda i aball, només caldrà anar amb compte amb les fisures bessones del darrer llarg que tenen bastanta mala fama de tenir gana de corda...
recuperant el crux (5.10d).

Una altre via recomanable a la zona és la Super Slide. No es pot comparar amb la Serenity Crack (però de fet no s'hi poden comparar gaires vies amb aquesta). Més senzilla, i una mica més herbosa però amb un final preciós també és interssant. El primer llarg es pot fer amb bambes i si la olla la tenim a lloc sense encordar. En el seguent llarg pujarem per una fisura, un canvi en placa senzilla i una altre fisura/diedre fins una repisa. Des d'aqui tres llargs més a estones molt macos a estones no tant i baixem rapelant. Per mi va ser cap gran via però la companyia i l'ambient de relax dels meus ultims dies on ja anava comode amb les fissures s'ho van valdre molt.

Bé ho deixo aqui, proper post Snake Dike ...

So... Are you one of them Rock Climbers...? (Royal Arches, part I)

2007-06-29T05:15:00.000-07:00

Aquest títol pronuncieu'l-ho amb accent de paleto "surenyo" i surt una de les preguntes que més us faran si aneu a fer cap de les vies que us presento aqui... l'aprox es gaire bé nul·la entre 2 i 7 minuts, el materioal el fareu davant la mirada dels turistes que encuriosits s'us miraran com a èssers d'altres planetes, "how long will it take you?", "isn't it scary?"... son altres preguntes però bé som-hi...

Una mica d'història... són els anys d'entre les guerres mundials... mica en mica tots els cims de les Sierras han anat caient, les Cathedral Spires, les Cathedrals, el Half Dome, i tal han anat sent conquerides un/a a un/a... Yosemite és una vall preciosa on de tant en tant hi fan una visita els escaladors de la "Bay Area" però no té masses possibilitats, tot el que es podia escalar ha estat escalat, la resta no s'escalarà MAI. A part dels escaladors ocassionals el parc normalment és ple de turistes RICS, molt rics. Aquests s'allotgen al luxós (fins al punt de decadent) AWAHNEE HOTEL al cor de la vall. Davant del Hotel hi ha la formació rocosa coneguda com els ROYAL ARCHES, un seguit de fissures en arc dibuixades sobre una paret de 500 metres orientada a ple SUD. Aquest serà el proper objectiu... Durant els anys 30 encara no existeix l'actual prototip d'escalador yosemític (desenvolupat a partir dels 60es)- climbing bum/dirt-bag climber que s'apalanca a la vall des de finals d'abril a finals d'octubre (marxant a Tuolome meadows durant juliol i agost). Els escaladors encara són persones presentables i civiltzades "clean-cut students" de Berkeley i Stanford... Les implicacions històriques d'aquest fet es tradueixen en les següents 2 coses. Per començar els escaladors no són vistos com els delinqüents en que es convertirien amb els anys (essent la principal preocupació dels rangers-per davant dels ossos). Per altre banda vol dir que només es pot escalar durant les temporades d'estiu (precissament els mesos en que més tard els "locals" (a pronunciar amb yankee) fugirien de la vall deixant-la en les sempre ben equipades mans dels japonesos...). Tot aquest pal us l'he clabat per explicar una cosa que em va fer molta gràcia... tots els primers intents als Royal Arches van ser frustrats per el sol i la calor... essent el cas més sonat el d'un pessa que va acabar amb una deshidratació digna d'una pansa californiana (i mai més ben dit) que es va convertir en un xoc tèrmic (més o menys com la penya que es desfaça amb l'ACID) resultant en una setmana d'ingrès al Yosemite Medical Centre... Però com que els trepes dels 30's i 40es eren escaladors de veritat (no com la colla de dropos i purucs que som la majoria dels que ens enfilem per rocks aquests dies) només sortir de l'hospital ja va preparar el que seria el darrer i definitiu atac als Royal Arches ("ahí, ahí, a tope...") quedant així la via d'escalada (encordada) més llarga d'Amèrica (continent) fins el moment.

La via començava per una xemeneia marcada, per després seguir enllaçant sistemes de repises i curtes fisures de totes mides. A mitja via més o menys s'hi van trobar les principals dificultats, una placa molt fina que van superar amb l'ajuda d'un pèndol (una tècnica relativament moderna i revolucionària als estats units en aquell moment- tot i que avui en dia el pèndol gaire bé fa riure quan es compara amb animalades com ara el King Swing...). Després d'un curt flanqueig es guanyaven unes fissures que en aquell moment va ser considerades massa díficils. Per sort just al costat hi havia un tronc caigut des del cim de la paret que permetia superar un "abisme" bastant important i arribar a unes fissures més senzilles d'escalar. A partir d'aquest punt la paret no va oferir gaires dificultats més i es va arribar al cim.

Tornem al present:
Avui en dia el pèndol es pot evitar sempre i quan la placa es trobi seca, seran uns passos d'adherència força "divertits" graduats com a 5.10b. L'arbre ja no existeix, cap a l'any 80 i tants va petar despres de que la seva fusta podrida hagues fet de pont a moltissimes cordades. es perdia així una de les principals atraccions de la via... Rapidament es van obrir les fissures previament evitades resultant en uns llargs de 5.7 força drets i així la via va tornar a ser escalada amb regularitat.

Segons en Mc Namara (l'autor de la guia més popular de Yosemite) la via és una 5 estrelles. Jo vaig trobar que era una puta merda, molta repisa, molta verdura, discontinua... l'unic valor que li puc donar és l'històric o com a una aproximació a les vies del North Dome. Aquesta era la nostra intenció amb en Joan, però el Joan va tenir uns problemes d'estomac curiosillos i jo havia dormit fatal la nit anterior i vam enviar el North Dome a pendre per sac... aqui vam cometre el segon error del dia (el primer essent haver triat aquesta via) en dicidir baixar caminant pel camí de les yosemite falls. El resultat, una excurció de la ostia, primer en plan senglar, després per sobre uns slabs tombats que et fotien els bessons a caldo i al final per un cami bo però molt llarg... en total unes 9 milles (quan és això en kilometres???). La via es pot escalar bé a l'ensamble si saps per on has de tirar (que no sempre és evident (sobretot a la part baixa de la via) i fins i tot i ha molta gent que la escala en solo per passar el matí. Els horaris que marca la guia són molt llargs, no en foteu cas...

vinga ja m'he enrollat prou per avui, la part guapa dels Royal Arches us la poso en el següent post (també amanit amb una mica més d'història)...

Five Open Books, Comitment i Selaginella

2007-06-27T04:38:00.000-07:00

Al costat de les Lower Yosemite Falls, a la seva esquerre hi ha un parell de petits tallats d'uns 150 metres cada un, posats un sobre l'altre separats per un bira herbosa/boscosa d'uns 30 metres. En els 2 s'hi observen els mateixos 5 diedres força marcats, l'un al costat de l'altre. Són els Five Open Books. El matí l'hem passat escalant un parell de fisures que jo he trobat inhumanes però per les que el meu company del dia, en Jules (un master del trad climbing al més pur estil Brtitànic- "asiduo del Gridstone) s'ha passejat com quan jo surto a fer birres pel gòtic. Quan hem vist que l'hombra començava a canviar de banda de la vall, la hem seguit i fins els 5 open books. Al nivell inferior (lower tire) escalem la via COMITMENT. La via es obra de ni més ni menys que d'en Jim Bridwell (THE BIRD). Amb aquest nom i aquest autor començo a escalar amb molt de respecte, al cap d'una estona m'adono de la broma d'en Jimy, la puta ironia vertical de la ACID PEOPLE/ Stone masters dels 70es tardaré a saber la llegir sobre una ressenya... a vegades flipes a vegades es unh puto canxonedeo... avui es tracta de la darrera opció.

el tercer llarg després de passar el sostre

3 llargs bastant mantinguts guapissims. En el primer una mica de straight-in jamming despres bavaresa i despres un pel de tot fins la R. De la R sortim en placa fins pillar un diedre que mitg escalem en bavaresa fins fotrens sota un sostre que sembla força espectacular... (fins aqui sobre el 5.8 gaire bé tota l'estona). El tercer i ultim llarg consisteix en flanquejar per sota el sostre, superar-lo i escalar en bavaresa fins a la bira, una mica més dret i un xic més guapo (si es que es possible) que l'anterior (5.9).

Caminem per la bira una mica fins trobar el peu de la SELAGINELLA. La via tot i no ser la típica escalada yosemítica i tenir una roca no tant bona com es podria voler jo vaig trobar que era una joia amagada que no va para de sorpendrem una vegada rere una altre. La via té un regust alpí molt marcat, 4 o 5 tirades (segons on montem les Rs), tota mena de tècniques d'escalada (amb predomini de "flaring chimneys"-xemeneies trompeteres que t'escupen...), es protegeix bé, cal fer servir la intuició alpina, graus més ajustats i un final guapissim. No us descobriré més detalls d'aquesta petita joia, hi haureu d'anar...

En Jules cap al final de la via amb el Sentinel Rock darrera, un secret que si que us donaré: si feu les coses bé (o no us voleu jugar la cara més del que toca) aquesta foto no la haurieu de poder fer...

Vinga Penya ho deixo aqui, la propera entrada la guia Practica dels Royal Arches...

MANURE PILE: Començament d'una estada a "Da Valley"

2007-06-22T11:53:00.001-07:00

8 de maig del 2007,
Fa un dia i un vespre que soc a Yosemite, ahir vaig coneixer en Julian un professor de ciències de la terra a Nova Zelanda d'origen Anglès i vam passar el dia fent cragging al costat mateix del CAMP 4 al Swan Slab. En Julian m'ensenya la seva tècnica preferida: el hand jam i alguna cosa més. Encuriosit li pregunto quan de temps fa que escala, "35 anys" es la seva resposta, li estiro una mica mes la llengua... quan encara vivia a Anglaterra ho feia a Shefield i escalava a "God's sown rock", el mític Gridstone (al peak district)... era colega d'en Joe i en Simon (Simpson i Yates respectivament) amb qui havia fet cordada mes dúna vegada fins que amb el temps els hi havia perdut la pista i havia acabat marxant a Nova Zelanda on s'havia casat "...and had to do the right thing..."deixant l'alpinisme i passant a escalar només tardes. Però com que el fanatisme no es crea ni es destrueix... ara era a Yosemite una setmana (segons ell simplement no s'havia pogut escapar mes dies de la feina, de fet ja els havia enganyat prou dient que la convenció on anava durava 2 setmanes mentre que nomes en durava 1).
Però bé tornem a l'escalada:

el segon llarg de la After Six

Avui som al Manure Pile, un roc d'una mica menys de 200m, ideal per fer les primeres vies a Yosemite. La primera via és la After Six. La via es diu així per que la primera ascenció a càrrec d'en Chouinard i una noia amb un nom molt menys conegut (i per tant fàcil de recordar) va començar més tard que les 6 (de la tarda). Va ser la primera via del roc. El primer llarg segueix un evident diedre graduat de 5.7, però nosaltres com que encara no acabem de dominar l'art de llegir les resses yankis ens fiquem per una evident fissura. Mes tard sabre que aquest llarg correspon a la via After Seven, i esta graduat de 5.8. Els llargs superiors són gairebé tots de 5.6, força menys mantinguts pero no pas menys divertits... i arribem al cim del pedrot amb unes vistes genials del Sentinel, les cathedrals, el Half Dome, i esclar EL CAPI.

començant la nutcracker, les coses encara s'han de posar series, força més...

Baixem per un caminoi que recorda un xic a la canal dela avellaners i tornem al peu de via. El següent "objectiu" es la Nutcracker. Es una via força mítica a la vall. Es tracta de la primera via que es va obrir a la vall "hamerless". L'autor d'una Revolució d'aquestes proporcions us el podeu imaginar: ni més ni menys que l'amic del nostre Josep Manuel Anglada: en ROYAL ROBBINS. La via es va obrir fent servir encastadors (NUTS) només. Les dificultats són força mes mantingudes que a la after-six, pero tampoc cal exagerar. Hi trobarem de tot, una bavaresa invertida/desplomada molt divertida al primer llarg, una fissura de "straight in jamming" i mes

...jamming, jamming, jamming... (això es 5.6)...

bavareses al tercer llarg, una placa d'adherencia i un sostret d'encastament al quart llarg, i un "mantel" força "curios" al cinqué abans de sortir al cim. La via recore un tram de paret força més verical que la After Six, amb menys repises, reunions a muntar i no tants arbres. En resum es una presentació al que ens trobarem a la vall.

una de les reunions de la nutcracker.

Be penya ho deixo aqui... la propera entrada els 5 open books...

Crack climbing basics...tape up!!!

2007-06-19T15:48:00.000-07:00

Som-hi amb unes quantes obvietats: si hi ha alguna cosa per la que Yosemite és conegut a aquesta banda de l'atlàntic (a part de les parets inhumanes) són les fisures, "the cracks" com en diuen allà. Allà la gent es "queixa" de que les fissures no son del tot perfectes, que tenen irregularitats, que no son del tot rectilines,... segons ells les fissures guapes son les d'arenisca, les de Utah, les del Indian Creek... Jo sincerament amb les de "la vall" ja vaig flipar!!!.

Les fisures es classifiquen segons la mida: tight fingers, fingers, off-fingers (ring-locks), tight hands, hands, off-hands, fists, off-width, slot/squeeze chimney i chimney. I també segons la tècnica que cal: straight-in jamming, jamming i liebacking (bavaresa). Els graus com aqui també seran subjectius, però ho seran molt més, depenent de la mida de les nostres mans i de com de bé dominem les tècniques d'encastament de cada mida. Per exemple amb les fissures de punys jo tenia moltissims problemes i algun 5.9 em va fer marxar amb la cua entrecames, mentre que si era de dits vaig arribar a fer 5.11d.

Les fissures a diferència d'aquí acostumen a estar més que netes de claus, i mola portar un sortit guapo de friends i encastadors (a vegades fins a quadriplicats d'algunes mides). El que si que trobarem a les vies més clàsiques, són força friends que acostumaven a pertanyer a algun Week-End Warrior (lease pijo de San Francisco que esta intentant fer la transició del "gym climbing" al "trad climbing")que han caminat fins quedar-se fixes fins que algun gat vell de la vall els traurà amb algun truquet dels seus.

El famòs tapping ajuda força, protegeix el revers de la mà i podrem apretar mes quan les fisures són de mides més grans que dits. Si es tracta d'un off-width també mola envenar-se els tormells. Jo no en vaig gastar massa d'esperadrap, tot i que potser haguès valgut la pena vistos els resultats d'altre penya.

La escalada és diferent de qualsevol altre cosa que jo hagi fet per aquí, tant en tècnica com en músculs que es fan servir. Però mola un munt, el que cal és acostumar-s'hi, oblidar-se de graus i simplement escalar...

Jo personalment ara desprès de molts banys d'humilitat, però també de moltes alegries, el grau me la suda totalment, com diuen els yankees: "I couldn't care less". El que busco són coses que em donguin guerra (molta guerra) però que pugui acabar treient...

Com a Intro a les fisures yosemítiques jo vaig fer unes sessions de "cragging"-totxillos (vies d'un llarg o dos) a equipar. Zones recomanables són el Swan Slab (just al costat del CAMP 4), el Church Bowl (darrera del Medical Service al Yosemite Village), i el Sunnyside Bench (al costat de les Lower Yosemite Falls). A les 3 zones hi ha vies de dificultat molt raonable/assequible i al quedar molt arran de carretera podrem carregar tota la ferralla que volguem per no passar gaire por.

Bé ho deixo aqui, d'aqui poc penjaré més posts dedicats a les differents zones on vaig estar i les vies que hi vaig fer. seguiu atents...

A la recerca de la vall encantada...

2007-06-17T03:03:00.000-07:00

...vaig somiar una vall amagada entre muntanyes, una vall verda, una vall plana amb un riu precios, una vall tancada per parets granítiques terrorífiques, parets granítiques precioses, vaig somiar granet daurat, vaig somiar or vertical, vaig somiar Yosemite...

Des de que vaig començar a escalar (des del meu punt de vista ara fa una eternitat, i des del punt de vista d'altres ara fa un no res) he sentit a parlar de Yosemite. Diuen que la joventut i les ambicions van lligades, enmanillades juntes fins i tot. I esclar als meus 21 anys no he pogut passar per alt una visita als estats units sense passar per la vall encantada... la veritat és que Yosemite des de philadelephia em quedava mes lluny que chamonix des de sant cugat, força més... però bé... l'edat, les ambicions i els somnis són el que són...

A philadelphia s'acaben totes les obligacions que m´hi lliguen, ens diem adèu amb els companys i volo a San Francisco. Hi passo el dia de rigor fent turisme amb la Freddie una amiga holandesa que té pensada fer la Route 66. L'endemà la Freddie lloga un cotxe on carreguem el seu poc equipatge i tots els meus trastos, i sortim en direcció Yosemite on arribem avançada la tarda. Em colo al mític CAMP 4 i comença el que seran unes de les millors 5 setmanes que he viscut fins el moment.

Ara mateix no us en dono detalls que no tinc temps, deixem-ho amb aquest preview per fer dentetes... però tranquils ja incloure posts amb piades, guies practiques, batalletes i tal. Una cosa si que us la diré ... per no crear masses expectatives (si es que mai ho he aconseguit) i no decepcionar a ningú: NO EM VAIG FICAR A CAP BIGWALL!!!
seguiu atents a les actualitzacions que amb la tornada a la civilització i a les eines de la comunicació global i 5 setmanes a "da Valley" tinc material a patades.

piada rapida

2007-05-15T16:55:00.000-07:00

a'em akaba l temps d'internet.
vies tatxades:
nutckarker
selgilenella comiyment
aftersix
afterseven
snakedike
sout by suthwest
i mes toxos al wan slab
chapelwall
coocycliff
i tal
nseiem

Perseguint un estel, o era un somni?

2007-05-04T12:18:00.000-07:00

life is given meaning only by living it with maximum involment,
by seeking to fulfill al its potential...despite all the fears and doubts...

Les paraules tot i estar en Angles pertanyen a en Walter Bonatti el llibre del qui tinc en versio yankee, el fet es que ara mateix no tinc temps de pensar en una traduccio prou encertada. El curs s'ha acabat a PENN, i la sala d'ordinadors comunitaria tancara d'aqui mitja hora...

Si el curs s'ha acabat!!! Batalla emocional. Normalment soc la persona mes felic del mon quan acabo els estudis cada any i em donen la condicional per tres messos. Aquesta vegada es diferent. Son masses adeus els que estic dient aquests dies. No son a reveures, son adeus. I no m'agrada. Podria ser cinic i questionar el valor d'una amistat de 4 mesos d'edat, pero m'estaria equivocant de mitg a mitg. Per algun motiu totalment desconegut aquestes amistats tenen molt mes valor del que seria normal. Amistats desperdigades per mitg mon. Ens vam trobar per casualitats de la vida i el mes segur es que no ho tornarem a fer mai mes... "see you in another life...". Bons moments, discussions... mons diemetralment opsats que es van trobar en una residencia d'estudiants i es van fer amics, i per aquest simple fet mes savis...
No puc dir gran cosa mes...

Per altra banda avui es un dia que marca una nova etapa, davant meu 7 mesos lliures amb nomes un idea al cap que ocupa el primer mes, despres ja es veura...

En John Muir fa anys va dir "the mountains are calling me... and I must go." I ara a mi em criden les mateixes muntanyes i parets de les que parlava en Muir: Sentinel Rock, The Cathedrals, Leaning Tower, Half Dome, El Capitan... YOSEMITE... Dema el mati volo a San Francisco i si tot va com ha d'anar diumenge aquestes hores m'estare colant al CAMP 4. Els companys de viatge son dos bultos inhumans: ferralla, material per dormir i menjar... si la tapia no acaba amb els meus somnis ells ho faran... Moltissimes ganes, pero alhora TERROR absolut!!! INCERTESA, EMOCIONS PER DEVORAR!!! 37 dies a yosemite poden donar o per molt o per molt poc, no ho sabria dir, pero be ja ho veurem no? No se com de sovint tindre acces a un ordenata aixi que gent: paciencia. Pero podeu estar segur que en algun moment algo penjare (que no son per fardar els blogs???) i quan torni (mes aviat del que us penseu) ja us ho explicare tot fent una birra...

What does he care if he hasn't got any money,
he doesnt need any money, all he needs is
his rucksack with those little plastic bags of dried
food and a good pair of shoes and off he goes
and enjoys the privileges of a millonaire
in surroundings like this.

Jack Kerouak in Dharma Bums.

un scanner (per fi...)

2007-02-11T16:08:00.000-08:00

Despres de molt de temps dibuixant ressenyes en uns quaderns fets mistos que m'acompanyen alla on vagi, finalment n'he pogut digitalitzar algunes. Aqui les teniu, vinga vull critiques tantconstructives com destructives...

Perseguint en Bonatti

2007-02-10T09:34:00.000-08:00

Fa temps que se que no faig més que perseguir (sense cap espernaça d'atrapar) a un grup de gent de diferents moments dels darrers 70 anys. Rebufat, Terray, Cassin, Picazo, Bridwell, Long, Moreno... La llista és inacabable. Forces noms m'els deixo involuntariament (i demano perdo) un altre me l'he deixat per no repetir-me en el titol. BONATTI quin mestre, ja m'agradaria perseguir-lo per les parets (50 anys més tard). El fet pero es que no tinc ni els nassos d'acostar-me a una de les seves vies (tot i que ja m'agradaria ja, poder repetir-les), El Caputxi, el Dru, les Jorasses, el Cervi, quien pudiera... El que no m'espervava es que el tio ja s'em hagues avançat en el meu culte particular, el meu totem: el CORB!!! Llegint una compilacio dels seus relats: muntanyes d'una vida em vaig creuar am aquest paràgraf:

"Cap el vespre em va semblar sentir un corb. M'ho volia creure,pero semblava impossible en aquell lloc tant inhospit. Pero si el corb era ben bé allà i fins i tot semblava que agrais la nostra companyia. Negre i furtiu navegava liricament en els coorents d'aire ascendents. Amb cops d'ala secs i gràcils i vols picats, ens va abandonar per després tornar a cavalcar els corrents d'aire amb un abando poètic. A estones es quedqvq sospés en el blau inmovil com si s'aferrés al cel, i aleshores de cop i volta faria una parabola, un tirabuixo d'elegàancia extraordinària. Xisclava de tant en tant, i en el silenci que ho seguia, semblava que gaudis dels seus crits sonors resonant en cel buit. A vegades em fregava amb un angle agut quan baixava seguint la linea de la paret; pero més sovint la seva forma apareixia sobtadament i piraticament retallada contra la blancor de la glacera, o contrastada supervament contra la blava cupula del firmament. Diuen que el corb és un ocell de mal auguri, pero jo no ho crec. En un lloc com aquell la seva presència va ser infinitament amistosa."

Walter Bonatti, Muntanyes d'una Vida (1era repeticio hivernal de l'espero Walker)

Bé donc ja ho veieu, altre vegada s'hem han avaçat, pero ja en son tantes que més igual fins i tot ho agraeixo...

PS: perdoneu l'otografia, es el que té escriure amb un teclat francés, el meu ordinador ha petat i tot queda força limitat pero bueno ja seguiré informant...

L'habitació verda...

2006-11-22T09:47:00.000-08:00

Què cerquen allà dalt? deuen dir els filisteus.

La Gloria? Qui es preocupa dels insensats que

lluny dels ulls del mòn perden la seva joventut

en combats sense fi? La Fortuna? Les nostres

robes són parracs, i demà per viure tornarem a

conduir una vida d'esclaus...

Lionel Terray- Els conqueridors de l'inutil.

Acabo d'escriure el post anterior, i just seguit he mirat el blog de l'oriol www.celiavern.blogspot.com en que pregunta per què escalem? la veritat és que no ho tinc massa clar però el que escriurè a continuació podria ser-ne una bona part dels motius que ens porten a passar-ho malament de tant en tant i a vegades fins i tot a jugar-nos la pell. La veritat és que guardava aquestes idees per quan fes temps que no escrivia res però he decidit contribuir el meu gra de sorra a la pregunta de l'oriol.

Fa un temps vaig sentir que els Surfers parlen de l'HABITACIÓ VERDA (the green room), l'onada perfecte que els envolta i els portà al més enllà. Tant sols hi són ells i l'aigua: l'ona, força, perfecció, felicitat i poder.

Pensant-hi vaig veure que de la mateixa manera de tant ent tant, això també passa en l'escalada. El llarg perfecte en el que a més a més es dóna aquella rara conjunció entre cos i ment. aquella conjunció en que la gravetat deixa d'arrossegar-te cap al centre de la terra. Ets gràcil, de moviments felins, precissos, freds i calculats, escales pel simple plaer d'escalar. Les pors, preocupacions, obssessions i tota la resta de mediocritats que et fan humà simplement desapareixen. Ets lliure, perfecte, invencible i immortal. Tant li fa a quin nivell escalis, simplement de tant en tant passa.

Així he trobat la resposta a la eterna pregunta? No podria assegurar-ho però sé amb seguretat que com a mínim la habitació verda és una part important de la meva vida. escalo per entrar a l'habitació verda. Escalo per aquests moments tant excepcionals, per aquests moments perfectes. Escalo per ser lliure, perfecte, invencible i immortal. No es tracta de les vies que escali, o de com les escali, es tracta d'assolir l'habitació verda dels surfers, fer desaparèixer les inperfeccions del món mortal, levitar i aixecar-me per sobre de tot per passar al món paral·lel on regna la felicitat i la llibertat.

Així tots els esforços, sacrificis i obsessions de fet van dirigits a això. La felicitat i la llibertat. Tant senzill, però tant complicat alhora. Així ho he vist clar, no soc feliç per que escali, ni tampoc lliure pel fet d'aïllar-me del món en alguna paret. No. Soc feliç per l'escalada, escalo per alliberar-me de les meves imperfeccions, escalo per ser invencible, escalo per sentir-me immortal (encara que siguin tant sols uns moments).

Tots els esforços estan encaminats a trobar l'habitació verda, és la cerca de la felicitat a través del llarg perfecte i l'alineament de ment i cos en una sola entitat. La conjunció d'astres mortals és el camí.

Per això té un poder tant gran d'atracció sobre mi, em proporciona allò que no sé trobar de cap altra manera. M'agradaria no haver d'escalar i no haver de fer patir aquells que es preocupen per mi. Però com tants altres he nascut per ser lliure, ser feliç. I l'habitació verda, l'escalada, per ara és l'unica porta a la llibertat i la felicitat. Simplement vull fer-ho, simplement necessito escalar, ho he de fer. Vull ser lliure, feliç i assolir la perfecció, invencibilitat i immortalitat momentània.

Què val la meva vida sencera de monotonia i mediocritat en

comparació amb aquestes hores d'acció total i felicitat perfecte?

Lionel Terray- Els Conqueridors de l'inutil.

I ara què?

2006-11-22T08:39:00.000-08:00

Amb la mà txunga ultimament he estat fent bondat, i aprofitant l'energia per centrar-la en pensar una mica (que mai va del tot malament)...

Després d'escalar la Valentin, havent acomplert un somni, la veritat és que vaig quedar una mica destarotat. "I ara què?" va ser el que vaig pensar, "Què he de fer?". Altra vegada havia caigut en el mateix error egocèntric. Què gran que és el mòn i quantes coses queden per fer (en el camp de l'escalada). Escalar, la resta , en aquest moment, no tè importància tant sols són parentesis que m'ocupen la vida-més o menys com la quantitat innecessaria de DNA que contenen les nostres cèl·lules.

Ofuscat encara en els llargs de la Valentin no m'havia adonat dels horitzons que s'acabaven d'obrir devant meu. Mirant-me el pany, no havia alçat els ulls per veure el que hi havia més enllà de la porta que acabava d'obrir.

Una visita al festival de Torellò dijous, i veure el passe del Huber a LLeida el divendres em van fotre el clatellot necessari perqué tornés a aixecar el cap i a encarar els nous horitzons verticals. Així tal com diu el poeta Kahil Gibra:

And when you have reached the mountain top,

then you shall begin to climb.

El cap de setmana el vaig passar pujant a Goriz amb en Xavi a buscar la Vanessa i a saludar en Joan Maria el guarda (i bon amic del Xavi). Us penjo unes fotos de la Vall d'Añisclo per on vam pujar.

Xerrant amb en Joan Maria que ha fet gaire bé totes les vies de l'aeri, vaig començar a gestar nous projectes, proposar-me noves vies per quan torni d'estats units. La Fragel Rock, la Lotus i la Reencuentros pel que fa al lliure, i la Picazo, Antonio Machin i Anglada-Cerdà en estil més clàssic tot i que tant o més guerreres...

De moment tot això queda més aviat lluny, i pel mitg hi ha un viatge al Yankee en que l'intenció és aprofitar per aprendre tant com pugui de qualsevol cosa: biologia (amb el que ocupo el meu temps mentre no escalo), escalada en gel, escalada lliure o escalada de bigwall...

Per més informació segui atents a nous posts (stay tunned)...

Valentin Casanovas, la realitat d'un somni...

2006-11-13T07:15:00.000-08:00

...s'ha d'escalar sobre una mitologia imponent.

Els passos més complicats en qualsevol escalada

són els mentals, la ginàstica psicològica que controla la por...

John Krakauer- Somnis de l'Eiger.

Fa 30 anys dos "inocents" nois de 19 anys van obrir aquesta mítica via a la Paret de l'Aeri, segons ells "sense saber el que escalaven, o més ben dit el que obrien...". Ahir uns altres joves de 20 i 21 anys van realitzar la enèssima repetició d'aquesta via siguent completament conscients d'on es ficaven. Els primers eren José Rodriguez i Antonio G. Picazo, i els altres 2 no eren altres que en Roger Cararach i jo mateix.

La valentin és la ascenció 105 de la guia d'escalades a "Monserrat: Ascenciones de Leyenda", la ultima del llibre, i l'aura que l'envolta és aclaparadora. Com la CADE d'Aragó o la Alfanhuí de Patriarques feia temps que la volia escalar, no són vies extremes ni tenen res d'extraordinari, de fet són repetides amb certa freqüència, però per mi haver les escalat a significat la fi d'una etapa i l'inici d'una altra en el meu propi camí vertical.

Després d'una tardor en la que he estat escalant força en paret m'he sentit preparat per afrontar la Paret de l'Aeri per la que per molts sigui la via Reina de Monserrat. Em va costar molt decidir-me així que després de donar-hi voltes durant uns quants dies vaig trucar en Roger per proposar-li de fer aquest diumenge la via. La veritat és que no em va costar gens convencer en roger i vam quedar en trobar-nos diumenge a quats de vuit a sarrià. Així va quedar segellat el compromís i durant els dies següents en tota estona lliure que tenia em vaig anar mentalitzant de com superaria les dificultats i de com em sobrepossaria a les meves pors.

Finalment va arribar el cap de setmana. Dissabte vaig escalar per gorros amb una gent a qui havia fet d'instuctor en un curset fa unes setmanes. La intenció era no cansar-me per estar fresc per diumenge. Tot i que no em vaig cansar em va començar a molestar la ma a la part de sobre (la zona dels extensors) i cap al final del dia em feia força mal. Tot i això no em vaig donar per vençut, ja que mentre escalava no em molestava gens, tant sols ho feia quan remenava cordes i mosquetons. A més a més tenia força clar que aquesta seria l'ultima oprtunitat que tindria per escalar la Valentin fins després de tornar d'estats units. No era un "o ara o mai", però la perspectiva d'haver d'esperar tot un any (suposant que tornés en forma) per poder escalar la via no m'animava gaire i vaig decidir aplicar-me un parell de postulats de Nietzche:

Res triomfa allà on la presumció no hi ha prés part.

Allò que no ens mata ens fa més forts.

Vaig anar a dormir d'hora i tot i que em va costar adormir-me pensant en els llargs mítics de la via, i que em vaig despertar un parell de vegades vaig tenir una nit pou bona. Ens vam trobar amb en roger i vam enfilar la carretera cap a Monserrat. Vam aparcar en un revolt just sota la paret de l'Aeri i vam triar el material que duriem. En preparació per l'escalada jo havia agafat material col·lectiu del CADE: uns aliens i uns friends grossos, a més a més contaven amb un bon sortit de material propi. En roger va decidir que els friends grossos no farien falta així que es van quedar al cotxe. Vam agafar un joc de friends incloent els aliens, uns taskons, uns pedals i dues cordes de 8,5, un litre d'aigua per cada un i vam desfilar amunt cap a la paret. Vam pujar per la canal de l'aeri i després pels cables fins al bosquet penjat de peu de via.

El primer llarg em tocava a mi de seguida vaig haver de treure els pedals i així entre sortidetes en lliure i guarrejant les xapes i amb algun alien mal posat vaig superar els primers metres, fins agafar una fisureta per la que vaig pujar mes o menys en lliure fins la primera reunió. El segon llarg el va fer en roger, un inici senzill amb diedre el va portar fin un desplom equipat amb claus que va passar de provar en lliure, un passet fi per sortir del desplom i per una fisura va arribar a la segona R. Després jo vaig sortir seguint la fissureta uns metres més fins arribar a una placa amb un pas fi que després tombava però tenia un pinyo interessant.

boira i ambient al 3er llarg

Així vam arribar a meitat de paret (tot i que no de via). En roger va sortir en lliure per una placa fina fins enganxar la cremallera de burils i parabolts alternats per la que va arribar a la reunió. El següent llarg començava també en artificial tot i que en un estat força més precari fins arribar al peu de la mítica bavaresa. El primer tram és de dits i es troba mitjanament equipat amb encastadors que han quedat fixes, hi vaig afegir algun alien i a la part alta vaig sortir disparat fins a la reunió empés per la por i atret per l'esperança dels parabolts que m'esperaven.

El roger recupera la bavaresa del 5é llarg

El següent llarg de bavaresa és més senzill tot i que més llarg, igual d'espectacular i força menys equipat.

Recuperant la segona bavaresa amb un pati d'escandol.

En el següent llarg vaig superar un curt ressalt per entrar de seguida en terreny més tombat i muntar reunió al peu d'un marcat diedre. El llarg de que ve a continuació és considerat per alguns "el llarg més divertit de montserrat", per mi "el llarg més terrorific de montserrat". Després de superar el diedre, s'enganxen un parell de burins i algun parablot en artificial, aleshores fotent-li morro en aboquem a la xemeneia que reccorre el sostre fins a la sortida i reptem com podem per aquesta. La veritat és que no es gaire dificil i es pot protegir bé, però és incomode i extraterrorifica. Al final s'estreny tant que n'hem de sortir, aquest segurament sigui un dels passos més adrenalínics de la via, i així arribem a la reunió. A continuació només ens queden un passos una mica dificils però que es poden guarrejar i sortim a l'aresta somital on ens rep el vent de la tarda.

Així va ser doncs la nostra ascenció, la baixada la vam fer saltant una balla del costat de la caseta de l'aeri i per la canal de Sant Jeroni per arribar al cotxe a un quart de 6 de la tarda.

El resultat: satisfacció absoluta i l'acompliment d'un somni (sobretot si us dic que en fer el darrer pas de l'artificial per entrar a la xemeneia desplomada vaig tenir un DEJA VU d'aquells que fan història). Per altra banda la mà força cascada de les maniobres de corda que vaig fer durant l'escalada- La veritat però: ha pagat la pena.

" TODO SUEÑO TIENE SU CAMINO...Y SI LO SUEÑAS TE VIENE SEGUIDO..."

Makako, Brujula

Alfanhuí, clars i obscurs...

2006-11-06T10:08:00.000-08:00

Després d'una nit bona però curta em vaig llevar disabte. Fora tot era fosc i per primera vegada aquest any vaig sentir fred en anar a buscar el tren. Anar amb tren a monserrat una sensació que feia temps que no tenia. Per una banda l'odio i penso en que faig amb 21 anys i sense carnet (les hores de més que dormiria). Mentre que per l'altra m'acosta a quan vaig començar a escalar, a aquells intents als gorros i a les agulles de Sant Benet, recodo vells amics amb qui vaig començar a escalar i dels que el temps i estils de vida ens han anat separant ...

Els records i tota la nostalgia van quedar, però, més que esborrats quan vaig veure marxar el tren de plaça espanya des de l'andana... i no vaig poder fer més que maleir-me per no haver possat el despertador 10 minuts abans. Havia quedat amb en Marc Subirana i el Vicenç Carbaça a Monistrol a les 8:30 i no hi seria fins a les 9:30. Com que no tenia saldo no els vaig poder trucar per avisar, fins que no vaig ser a la plaça del poble davant d'una cabina. Pensant-se que no apareixeria els dos havien decidit fer la seva i quan vaig aconseguir parlar amb en Marc acabaven d'arribar a peu de via. Em vaig tornar a maleir, però després d'haver-me cagat en Deu i tots els Sants d'una manera més que clara per tota la plaça, vaig decidir aprofitar que m'havia llevat per anar a donar un tomb. Pujaria a la paret de Diables per darrerara i em miraria com escalaven la via en Marc i en Vicenç i quan estiguessin a la bavaresa els hi feria enveja amb el camalot del 4 que tenia a la motxila...

Així que vaig començar a fer dit, i com que apartir d'aquí tot va anar molt ràpid us ho explico de manera igual de ràpida:

M'agafen de seguida i em deixen a la sortida del tunnel abans de Santa Cecilia, pujo al camí de l'Arrel i per aquest arribo al peu de la canal dels avellaners. Miro amunt i encara no els veig a la paret. A partir d'aquí els meus plans canvien: Provaré d'atrapar-los abans de que arribin a la primera reunió. Em trec tot l'abric i esprinto canal amunt, al cap de res estic suant de mala manera i cridant els noms d'en Marc i el Vicenç. Al cap de res estic a l'alçada de la Maños-Casanovas. Segueixo el meu ascens frenètic i al cap de poc soc al peu de l'Alfanhuí on en Marc sorprés em dona la benvinguda mentre assegura el Vicenç que està escalant el Primer llarg. A partir d'aquí la història no té res de rellevant.

Fem el primer llarg en lliure i l'empalmem amb el segon que fem en artificial. El tercer el fem en artificial gairebé tot menys uns sortideta una mica abans del final de l'artificial i l'arribada a la reunió. A partir d'aquí escalem en lliure. El llarg de les ametlles, la bavaresa-encastament on en el friend del 4 compleix la seva missió, el llarg de placa del llavi vermell i la sortida al cim facileta però poc equipada. Arribem al cim congelats, hem escalat tot el dia a l'ombra, amb un vent de nassos i el primer dia de fred de veritat de l'any. Per acabar-ho d'adobar queda poca estona de llum-la velocitat no ha estat la tònica de la nostra ascenció. Per sort he tingut la idea de deixar les motxiles a dalt de la canal dels avellaners. Així les recuperem i baixem pel camí bo cap al monestir (sempre molt més agraït que fer la canal a les fosques). Fem dit i ens agafen de seguida, primer a en Vicenç i a mi, i després a en Marc. El tren se'ns escapa i ho aprofitem per fer una birra de la victoria.

És així com arribo a casa, cansat però molt content, he escalat la ALFANHUÍ. No és cap via extrema ni té res d'excepcional, però per mi és un somni fet realitat, des de que vaig començar a escalar a monserrat i vaig començar a passar estona mirant la Cara Nord, esperant un tren, intentant que s'aturés un cotxe o simplement passant per sota el serrat anant cap a una altra via, que pensava com m'agradaria escalar-la algun dia. I bé ara ja la tinc a la butxaca, i content us escric aquestes linees... M'agradaria poder explicar-vos amb més paraules a aquells que no escaleu quin és el motiu de la meva felicitat (els que escaleu no sabrieu dir per qué però ho entendrieu), però les paralues simplement no ho poden descriure. És una barreja de satisfacció per haver fet allò tenia ganes de fer, la recompensa d'un esforç, haver-me sobreposat als meus dimonis interiors, i l'altre gran ingredient de la barreja d'emocions: l'alleujament. Ja he escalat la via i ningú no m'ho podrà pendre això, ja està fet.

Així content, satisfet i amb els musculs encara adolorits us deixo per que penseu en que és allò que us omple. Jo ho tinc més que clar. Escalar vies en les que m'hagi de superar a mi mateix, sobreposar-me a les meves pors i sortir-ne airòs. Així el fred intens, el vent i baixada de nit no crec que passin a formar part del record d'aquesta escalada, però el moment en que vaig deixar els dubtes a la reunió i vaig começar a escalar de primer, la satisfacció de l'arribada al cim i l'esvaiment de tota preocupació quedaran més que gravats en el record.

Tant sols em queda dir una cosa: em sap greu Uri, simplement no vaig poder resistir...

Una mica de color... (per una món massa gris)

2006-11-03T10:18:00.000-08:00

Bé, aquí teniu les primeres fotos del blog. Són una selecció de les meves preferides, ja sigui pel lloc, per la imatge en si o pel que van significar en aquell moment.

En aquesta som en Xavi Llamos i jo després d'escalar l'Esperò Nord del Petit Vignemale el juliol de l'estiu passat. A darrera s'alçen els ultims centenars de metres de la Nord de la Pique Longue, una via que haviem escalat dos dies abans i després de la que vaig dir que tardarien a tornar-me a veure per aquell racó (o més aviat raconàs) del món. Ara però donaria el que fos per la temperatura, les hores de llum i el company de cordada per escalar les altres 2 grans clàssiques que em vaig deixar, La Nord del Piton Carré i
la de la Punta Chausenque.

En aquesta altra es veuen les tres parets de les que parlo i en Xavi i jo fent el toto després d'haver-nos fet la foto a l'estil Jim Bridwell&CO.

El frares encantats amb la seva màgia particular en un dia de boira des del Serrat del Moro. Qué més puc dir de Monserrat, la meva meca vertical (com de tants altres), ser-hi fa que tot vagi bé. El temps al món exterior s'atura i mentre repto pel conglomerat tot és perfecte...

El Pedraforca tal com estava en un dels intents que vaig fer amb l'Oriol Pasqual a la Picazo de la cara nord del Pollegò Inferior. Al final l'Oriol va acabar la via amb en Xavi Llanos. Per la meva banda, després d'haver-me clavat dues osties força guapes en un suposat llarg de A2 (que diria que ha acabat recotat de A3+), haver acabat hipoglucèmic carregant motxiles de més de 35kg fins a l'enforcadura obrint trassa sobre neu pols fins la cintura i haver passat fred com poques vegades a la meva vida ( i això que he viscut al Canadà), vaig decicir que això del Big wall hivernal no feia massa per mi (com a mínim en aquell moment).
En Marc Soto trepija la gàrgola de la cara Sud de la Maladeta just acabant d'escalar la via Directa. Per mi la via va representar la meva primera via en terreny alpí i també la primera vegada que escalava sobre granet. Feu vosaltres mateixos les suposicions... vaig pillar a tope i em sembla que com a molt vaig escalar un llarg de primer...

És però una altra de les parets on tinc pensat tornar a redimir-me sobre la via i amb una mica de sort fer la Picazo o la Ostegun Urdin Batean (que la Territorio Comanche ja apreta massa).

Aquest altres fotos són de diferents moments del meu viatge de 2 mesos al Brazil l'estiu del 2005. L'escalada no va ser més que l'anècdote, però bé, aquí teniu les parets granítiques de Teresopolis (Dedo de Deus) prop de Rio de Janeiro i els blocs de conglomerat de Lençois (Bahia)en que vaig aprofitar per fer una mica de bulder.

Somiar és estar en camí!

2006-11-02T05:26:00.000-08:00

La veritat és que no recordo quin dels grans alpinistes francesos del 50es va dir aquesta frase. El fet és que avui per a mi a cobrat una nova forma. Rellegint el Touching the Void aquest matí al tren m'he fixat en una cita d'en T.E. Lawrence- el Lawrence d'Arabia en el seu llibre THE SEVEN PILARS OF WISDOM. La traducció podria ser més o menys:

Tots el homes somien, però no tots de la mateixa manera.

Els que somien de nit en els desendreçats refugis de la

seva ment desperten l'endemà per descobrit que tot plegat

tant sols fou vanitat; Però aquells qui somien de dia són

homes perillosos, car poden representar els somnis amb

els ulls oberts per fer-los possibles.

Després d'una temporada allunyat de la paret (havent sortit més que escaldat d'una via que em va superar tant psicològicament com físicament a Ordesa) aquesta tardor hi he tornat. A poc a poc m'hi anat sentint cada vegada més comode: La CADE de Diables, l'Anglada a la Boleta Foradada, la CADE a frares o la CADE de la Paret d'Aragó en són exemples. Fent cordada amb un antic company de gamberrades he tornat a recuperar allò que em va portar per primera vegada a l'escalada: la incertesa. Fins on puc arribar? I si no puc?

Feia temps que això no era el que em movia, m'agradaria no haver-ho de dir però la veritat és que des de feia una temporada tant-sol volia "fer curriculum" no per tenir-lo sinó perque voldria dir que estava preparat per encarar-me als grans reptes en que tots somiem o hem somiat alguna vegada. Les Grands Jorasses, El Capitan o la Patagonia. Ofuscat en el somnis m'havia estancat en el passat. Sense que me'n adonés això ha anat canviant. En els ultims mesos tot m'ha passat a ser igual- "I stopped caring anymore". He recuperat les ansies per la incertesa, el plaer de simplement escalar. Entrar en aquell estat mental en que passem a ser ingràvids i invencibles, les pors queden enrera a la reunió amb el segon de cordada i nosaltres naveguem i volem per un mar vertical de sensacions i emocions. I així, sense adonar'men he escalat vies que mirant enrera m'havien semblat terrorifiques (i que ben mirat ho són) en les que m'he sobreposat a les meves pors. Sense entestar-m'hi he comensat a escalar millor i més ràpid, i així encara gaudeixo més de l'escalada i de retruc de la vida.

També ha estat així que ara em començo a plantejar de manera seriosa vies de les que quan vaig començar a escalar tant sols feia broma, la Valentin Casanovas, La Alfanhui o la Latin Brothers. Ara no es qüestió de "molaria fer aquesta via", sinó de "A veure quin cap de setmana hi vaig..." I en plantejar-me aquestes vies una sensació que feia temps que no sentia ha tornat a mi. Fins aquest canvi, tant sols encarava vies en les que estava segur de triomfar (fos o no pels meus propis mèrits) Feia temps que no sentia l'incertesa, els nervis d'una escalada. Quan vaig començar a la muntanya, ja fa temps, recordo anar a dormir pensant en aquella aresta que creuaria l'endemà (com seria? tindria molt patí? però més important que res: com reaccionaria jo, m'atreviria a passar o em faria enrera?...) i despertar-me l'endemà amb la boca seca esperant que fes maltemps, que el company es trobés malament...

Ultimament les sensacions han tornat, però no les defuju pas, són precissament el que tornen a cridar-me. En plantejar-me aquestes darreres escalades aquesta sensació sempre hi és present, però aconsegueixo sobreposar-m'hi i per això em deixen molt més satisfet que si les escalés amb la total certesa de triomf.

I així continuo somiant, ara però amb els ulls ben oberts...

Be per acabar us deixo amb un tros de "Touching the Void":

Què passaria si alguna cosa anava malament? No era gaire díficil morir allí dalt. Veia com de sols havoiem decidit estar i em sentia petit. En Simon rigué quan li vaig comentar les meves preocupacions. Ell en coneixia la causa, i probablement sentia en el seu interior una tensió idèntica. Era sa estar una mica espantat, i era bo sentir com el cos responia devant la por. Podem aconseguir-ho, Podem aconsegui-ho... ho repetia una i altra vegada com un "mantra" cada vegada sentia aquell buit famolenc al meu estòmac. No era una "bravata". Mentalitzar-me, preparar-me per la jugada final, era sempre per mi una part díficil de la posada apunt. Racionalització en diuen alguns... Una por terrible em semblava una descripció més bona, i també més honrada.

The Crow's Nest, el nom

2006-11-01T15:00:00.000-08:00

La traducció del nom és força evident: El niu del corb. El corb, l'ocell carronyaire, l'acompanyant de druides i bruixes. Mancat de tota bellesa convencional. Alhora, però, una au intel·ligent com poques. El trobarem gairebé per tot el planeta. I si ens el mirem gaire estona seguida hi acabarem trobant una noblesa i majestuositat amagada sota l'espès plumatge negre que el separa més que clarament de qualsevol ocell tropical de colors vistosos. Alhora, el corb, l'etern company d'un escalador a la paret. Sigui on sigui que escalem, arreu hi trobarem corbs que amb el seu vol gràcil, si bé tètric, ens recorden que per molt que ens hi esforcem nosaltres mai pertanyarem al seu mòn de roques, glaç, verticalitat, buit i sensacions d'immortalitat. El mòn al que a mi, com a tants altres, m'agradaria pertanyer sempre més.

Per altra banda, la traducció no literal del nom, vol dir la cofa d'un vaixell. El lloc en que hi havia perpetuament un home amb una sola fi: Cridar les noves sobre el que passava al mòn exterior a la tripulació. En el meu cas serà més aviat tot el contrari, mantenir el món informat de les meves novetats. Apunt de començar una nova etapa de la meva vida marxant a estuadiar a l'estranger he pensat que aquest era un bon moment per començar aquest blog. Un bon moment per començar a xerrar d'escalades, d'amics i de la vida en general (si és que hi ha alguna cosa més a la vida a part dels amics i les escalades?...) . Així doncs aquí el teniu, la cofa, el niu del corb, el meu niu...