Thursday, November 02, 2006

Somiar és estar en camí!

La veritat és que no recordo quin dels grans alpinistes francesos del 50es va dir aquesta frase. El fet és que avui per a mi a cobrat una nova forma. Rellegint el Touching the Void aquest matí al tren m'he fixat en una cita d'en T.E. Lawrence- el Lawrence d'Arabia en el seu llibre THE SEVEN PILARS OF WISDOM. La traducció podria ser més o menys:
Tots el homes somien, però no tots de la mateixa manera.
Els que somien de nit en els desendreçats refugis de la
seva ment desperten l'endemà per descobrit que tot plegat
tant sols fou vanitat; Però aquells qui somien de dia són
homes perillosos, car poden representar els somnis amb
els ulls oberts per fer-los possibles.
Després d'una temporada allunyat de la paret (havent sortit més que escaldat d'una via que em va superar tant psicològicament com físicament a Ordesa) aquesta tardor hi he tornat. A poc a poc m'hi anat sentint cada vegada més comode: La CADE de Diables, l'Anglada a la Boleta Foradada, la CADE a frares o la CADE de la Paret d'Aragó en són exemples. Fent cordada amb un antic company de gamberrades he tornat a recuperar allò que em va portar per primera vegada a l'escalada: la incertesa. Fins on puc arribar? I si no puc?
Feia temps que això no era el que em movia, m'agradaria no haver-ho de dir però la veritat és que des de feia una temporada tant-sol volia "fer curriculum" no per tenir-lo sinó perque voldria dir que estava preparat per encarar-me als grans reptes en que tots somiem o hem somiat alguna vegada. Les Grands Jorasses, El Capitan o la Patagonia. Ofuscat en el somnis m'havia estancat en el passat. Sense que me'n adonés això ha anat canviant. En els ultims mesos tot m'ha passat a ser igual- "I stopped caring anymore". He recuperat les ansies per la incertesa, el plaer de simplement escalar. Entrar en aquell estat mental en que passem a ser ingràvids i invencibles, les pors queden enrera a la reunió amb el segon de cordada i nosaltres naveguem i volem per un mar vertical de sensacions i emocions. I així, sense adonar'men he escalat vies que mirant enrera m'havien semblat terrorifiques (i que ben mirat ho són) en les que m'he sobreposat a les meves pors. Sense entestar-m'hi he comensat a escalar millor i més ràpid, i així encara gaudeixo més de l'escalada i de retruc de la vida.
També ha estat així que ara em començo a plantejar de manera seriosa vies de les que quan vaig començar a escalar tant sols feia broma, la Valentin Casanovas, La Alfanhui o la Latin Brothers. Ara no es qüestió de "molaria fer aquesta via", sinó de "A veure quin cap de setmana hi vaig..." I en plantejar-me aquestes vies una sensació que feia temps que no sentia ha tornat a mi. Fins aquest canvi, tant sols encarava vies en les que estava segur de triomfar (fos o no pels meus propis mèrits) Feia temps que no sentia l'incertesa, els nervis d'una escalada. Quan vaig començar a la muntanya, ja fa temps, recordo anar a dormir pensant en aquella aresta que creuaria l'endemà (com seria? tindria molt patí? però més important que res: com reaccionaria jo, m'atreviria a passar o em faria enrera?...) i despertar-me l'endemà amb la boca seca esperant que fes maltemps, que el company es trobés malament...
Ultimament les sensacions han tornat, però no les defuju pas, són precissament el que tornen a cridar-me. En plantejar-me aquestes darreres escalades aquesta sensació sempre hi és present, però aconsegueixo sobreposar-m'hi i per això em deixen molt més satisfet que si les escalés amb la total certesa de triomf.
I així continuo somiant, ara però amb els ulls ben oberts...
Be per acabar us deixo amb un tros de "Touching the Void":
Què passaria si alguna cosa anava malament? No era gaire díficil morir allí dalt. Veia com de sols havoiem decidit estar i em sentia petit. En Simon rigué quan li vaig comentar les meves preocupacions. Ell en coneixia la causa, i probablement sentia en el seu interior una tensió idèntica. Era sa estar una mica espantat, i era bo sentir com el cos responia devant la por. Podem aconseguir-ho, Podem aconsegui-ho... ho repetia una i altra vegada com un "mantra" cada vegada sentia aquell buit famolenc al meu estòmac. No era una "bravata". Mentalitzar-me, preparar-me per la jugada final, era sempre per mi una part díficil de la posada apunt. Racionalització en diuen alguns... Una por terrible em semblava una descripció més bona, i també més honrada.

1 Comments:

Blogger Oriol said...

hehehehe!

The real matter is to be happy!

Cad moment de la vida té un eix, i l'important és que la roda de l'existència, de les sensacions i de la felicitat no es pari.


Si és la happines qui et fa escalar tot ok...si escalar et fa feliç és pitjor...( t'ho dic per experiència).

Maluta tens molts anys per davant i les parets ( excepte el DRU), hi seràn milenis...EI TRanki, que tot té el seu flow!

Jah! Love, JAh live!

Per ecrt...no t'interessaria tornar al pedra a mirar de començar a "toquetejar" la AGP...hehehehe! Que nooooo! que és bromaaaa!

4:02 AM  

Post a Comment

<< Home