Monday, November 06, 2006

Alfanhuí, clars i obscurs...

Després d'una nit bona però curta em vaig llevar disabte. Fora tot era fosc i per primera vegada aquest any vaig sentir fred en anar a buscar el tren. Anar amb tren a monserrat una sensació que feia temps que no tenia. Per una banda l'odio i penso en que faig amb 21 anys i sense carnet (les hores de més que dormiria). Mentre que per l'altra m'acosta a quan vaig començar a escalar, a aquells intents als gorros i a les agulles de Sant Benet, recodo vells amics amb qui vaig començar a escalar i dels que el temps i estils de vida ens han anat separant ...
Els records i tota la nostalgia van quedar, però, més que esborrats quan vaig veure marxar el tren de plaça espanya des de l'andana... i no vaig poder fer més que maleir-me per no haver possat el despertador 10 minuts abans. Havia quedat amb en Marc Subirana i el Vicenç Carbaça a Monistrol a les 8:30 i no hi seria fins a les 9:30. Com que no tenia saldo no els vaig poder trucar per avisar, fins que no vaig ser a la plaça del poble davant d'una cabina. Pensant-se que no apareixeria els dos havien decidit fer la seva i quan vaig aconseguir parlar amb en Marc acabaven d'arribar a peu de via. Em vaig tornar a maleir, però després d'haver-me cagat en Deu i tots els Sants d'una manera més que clara per tota la plaça, vaig decidir aprofitar que m'havia llevat per anar a donar un tomb. Pujaria a la paret de Diables per darrerara i em miraria com escalaven la via en Marc i en Vicenç i quan estiguessin a la bavaresa els hi feria enveja amb el camalot del 4 que tenia a la motxila...
Així que vaig començar a fer dit, i com que apartir d'aquí tot va anar molt ràpid us ho explico de manera igual de ràpida:
M'agafen de seguida i em deixen a la sortida del tunnel abans de Santa Cecilia, pujo al camí de l'Arrel i per aquest arribo al peu de la canal dels avellaners. Miro amunt i encara no els veig a la paret. A partir d'aquí els meus plans canvien: Provaré d'atrapar-los abans de que arribin a la primera reunió. Em trec tot l'abric i esprinto canal amunt, al cap de res estic suant de mala manera i cridant els noms d'en Marc i el Vicenç. Al cap de res estic a l'alçada de la Maños-Casanovas. Segueixo el meu ascens frenètic i al cap de poc soc al peu de l'Alfanhuí on en Marc sorprés em dona la benvinguda mentre assegura el Vicenç que està escalant el Primer llarg. A partir d'aquí la història no té res de rellevant.
Fem el primer llarg en lliure i l'empalmem amb el segon que fem en artificial. El tercer el fem en artificial gairebé tot menys uns sortideta una mica abans del final de l'artificial i l'arribada a la reunió. A partir d'aquí escalem en lliure. El llarg de les ametlles, la bavaresa-encastament on en el friend del 4 compleix la seva missió, el llarg de placa del llavi vermell i la sortida al cim facileta però poc equipada. Arribem al cim congelats, hem escalat tot el dia a l'ombra, amb un vent de nassos i el primer dia de fred de veritat de l'any. Per acabar-ho d'adobar queda poca estona de llum-la velocitat no ha estat la tònica de la nostra ascenció. Per sort he tingut la idea de deixar les motxiles a dalt de la canal dels avellaners. Així les recuperem i baixem pel camí bo cap al monestir (sempre molt més agraït que fer la canal a les fosques). Fem dit i ens agafen de seguida, primer a en Vicenç i a mi, i després a en Marc. El tren se'ns escapa i ho aprofitem per fer una birra de la victoria.
És així com arribo a casa, cansat però molt content, he escalat la ALFANHUÍ. No és cap via extrema ni té res d'excepcional, però per mi és un somni fet realitat, des de que vaig començar a escalar a monserrat i vaig començar a passar estona mirant la Cara Nord, esperant un tren, intentant que s'aturés un cotxe o simplement passant per sota el serrat anant cap a una altra via, que pensava com m'agradaria escalar-la algun dia. I bé ara ja la tinc a la butxaca, i content us escric aquestes linees... M'agradaria poder explicar-vos amb més paraules a aquells que no escaleu quin és el motiu de la meva felicitat (els que escaleu no sabrieu dir per qué però ho entendrieu), però les paralues simplement no ho poden descriure. És una barreja de satisfacció per haver fet allò tenia ganes de fer, la recompensa d'un esforç, haver-me sobreposat als meus dimonis interiors, i l'altre gran ingredient de la barreja d'emocions: l'alleujament. Ja he escalat la via i ningú no m'ho podrà pendre això, ja està fet.
Així content, satisfet i amb els musculs encara adolorits us deixo per que penseu en que és allò que us omple. Jo ho tinc més que clar. Escalar vies en les que m'hagi de superar a mi mateix, sobreposar-me a les meves pors i sortir-ne airòs. Així el fred intens, el vent i baixada de nit no crec que passin a formar part del record d'aquesta escalada, però el moment en que vaig deixar els dubtes a la reunió i vaig começar a escalar de primer, la satisfacció de l'arribada al cim i l'esvaiment de tota preocupació quedaran més que gravats en el record.
Tant sols em queda dir una cosa: em sap greu Uri, simplement no vaig poder resistir...

2 Comments:

Blogger núria said...

Els clons mai seran iguals perquè l'ambiental canvia. Suposo que amb tu passa el mateix. Canvia l'ambient, canvies tu. He llegit tots els posts de cop, i m'han sorprès.

8:03 AM  
Blogger Oriol said...

Epa MAluta, TRanki ...

Mola que comences a tenir tatxades de l'òstia tio!

Es nota que fots el camp bou...deixa'n alguna!

A mi em sap greu també...però com diu la NURIA, a mi també m'ha canviat el paradigma...a més com que em moc per cicles, ara torno a entrar en cicle friki...i els objectius d'aquest hivern igual no coincideixen massa amb els teus...tu tranki que quan tornis, si tot va bé recuperem el temps perdut i tatxem elq ue hagi estat covant al cap...una primera no et molaria???

hehehehhe

salut bou.

4:11 AM  

Post a Comment

<< Home