Monday, November 13, 2006

Valentin Casanovas, la realitat d'un somni...

...s'ha d'escalar sobre una mitologia imponent.
Els passos més complicats en qualsevol escalada
són els mentals, la ginàstica psicològica que controla la por...
John Krakauer- Somnis de l'Eiger.
Fa 30 anys dos "inocents" nois de 19 anys van obrir aquesta mítica via a la Paret de l'Aeri, segons ells "sense saber el que escalaven, o més ben dit el que obrien...". Ahir uns altres joves de 20 i 21 anys van realitzar la enèssima repetició d'aquesta via siguent completament conscients d'on es ficaven. Els primers eren José Rodriguez i Antonio G. Picazo, i els altres 2 no eren altres que en Roger Cararach i jo mateix.
La valentin és la ascenció 105 de la guia d'escalades a "Monserrat: Ascenciones de Leyenda", la ultima del llibre, i l'aura que l'envolta és aclaparadora. Com la CADE d'Aragó o la Alfanhuí de Patriarques feia temps que la volia escalar, no són vies extremes ni tenen res d'extraordinari, de fet són repetides amb certa freqüència, però per mi haver les escalat a significat la fi d'una etapa i l'inici d'una altra en el meu propi camí vertical.
Després d'una tardor en la que he estat escalant força en paret m'he sentit preparat per afrontar la Paret de l'Aeri per la que per molts sigui la via Reina de Monserrat. Em va costar molt decidir-me així que després de donar-hi voltes durant uns quants dies vaig trucar en Roger per proposar-li de fer aquest diumenge la via. La veritat és que no em va costar gens convencer en roger i vam quedar en trobar-nos diumenge a quats de vuit a sarrià. Així va quedar segellat el compromís i durant els dies següents en tota estona lliure que tenia em vaig anar mentalitzant de com superaria les dificultats i de com em sobrepossaria a les meves pors.
Finalment va arribar el cap de setmana. Dissabte vaig escalar per gorros amb una gent a qui havia fet d'instuctor en un curset fa unes setmanes. La intenció era no cansar-me per estar fresc per diumenge. Tot i que no em vaig cansar em va començar a molestar la ma a la part de sobre (la zona dels extensors) i cap al final del dia em feia força mal. Tot i això no em vaig donar per vençut, ja que mentre escalava no em molestava gens, tant sols ho feia quan remenava cordes i mosquetons. A més a més tenia força clar que aquesta seria l'ultima oprtunitat que tindria per escalar la Valentin fins després de tornar d'estats units. No era un "o ara o mai", però la perspectiva d'haver d'esperar tot un any (suposant que tornés en forma) per poder escalar la via no m'animava gaire i vaig decidir aplicar-me un parell de postulats de Nietzche:
Res triomfa allà on la presumció no hi ha prés part.
i
Allò que no ens mata ens fa més forts.
Vaig anar a dormir d'hora i tot i que em va costar adormir-me pensant en els llargs mítics de la via, i que em vaig despertar un parell de vegades vaig tenir una nit pou bona. Ens vam trobar amb en roger i vam enfilar la carretera cap a Monserrat. Vam aparcar en un revolt just sota la paret de l'Aeri i vam triar el material que duriem. En preparació per l'escalada jo havia agafat material col·lectiu del CADE: uns aliens i uns friends grossos, a més a més contaven amb un bon sortit de material propi. En roger va decidir que els friends grossos no farien falta així que es van quedar al cotxe. Vam agafar un joc de friends incloent els aliens, uns taskons, uns pedals i dues cordes de 8,5, un litre d'aigua per cada un i vam desfilar amunt cap a la paret. Vam pujar per la canal de l'aeri i després pels cables fins al bosquet penjat de peu de via.
El primer llarg em tocava a mi de seguida vaig haver de treure els pedals i així entre sortidetes en lliure i guarrejant les xapes i amb algun alien mal posat vaig superar els primers metres, fins agafar una fisureta per la que vaig pujar mes o menys en lliure fins la primera reunió. El segon llarg el va fer en roger, un inici senzill amb diedre el va portar fin un desplom equipat amb claus que va passar de provar en lliure, un passet fi per sortir del desplom i per una fisura va arribar a la segona R. Després jo vaig sortir seguint la fissureta uns metres més fins arribar a una placa amb un pas fi que després tombava però tenia un pinyo interessant.
boira i ambient al 3er llarg
Així vam arribar a meitat de paret (tot i que no de via). En roger va sortir en lliure per una placa fina fins enganxar la cremallera de burils i parabolts alternats per la que va arribar a la reunió. El següent llarg començava també en artificial tot i que en un estat força més precari fins arribar al peu de la mítica bavaresa. El primer tram és de dits i es troba mitjanament equipat amb encastadors que han quedat fixes, hi vaig afegir algun alien i a la part alta vaig sortir disparat fins a la reunió empés per la por i atret per l'esperança dels parabolts que m'esperaven.
El roger recupera la bavaresa del 5é llarg
El següent llarg de bavaresa és més senzill tot i que més llarg, igual d'espectacular i força menys equipat.
Recuperant la segona bavaresa amb un pati d'escandol.
En el següent llarg vaig superar un curt ressalt per entrar de seguida en terreny més tombat i muntar reunió al peu d'un marcat diedre. El llarg de que ve a continuació és considerat per alguns "el llarg més divertit de montserrat", per mi "el llarg més terrorific de montserrat". Després de superar el diedre, s'enganxen un parell de burins i algun parablot en artificial, aleshores fotent-li morro en aboquem a la xemeneia que reccorre el sostre fins a la sortida i reptem com podem per aquesta. La veritat és que no es gaire dificil i es pot protegir bé, però és incomode i extraterrorifica. Al final s'estreny tant que n'hem de sortir, aquest segurament sigui un dels passos més adrenalínics de la via, i així arribem a la reunió. A continuació només ens queden un passos una mica dificils però que es poden guarrejar i sortim a l'aresta somital on ens rep el vent de la tarda.
Així va ser doncs la nostra ascenció, la baixada la vam fer saltant una balla del costat de la caseta de l'aeri i per la canal de Sant Jeroni per arribar al cotxe a un quart de 6 de la tarda.
El resultat: satisfacció absoluta i l'acompliment d'un somni (sobretot si us dic que en fer el darrer pas de l'artificial per entrar a la xemeneia desplomada vaig tenir un DEJA VU d'aquells que fan història). Per altra banda la mà força cascada de les maniobres de corda que vaig fer durant l'escalada- La veritat però: ha pagat la pena.
" TODO SUEÑO TIENE SU CAMINO...Y SI LO SUEÑAS TE VIENE SEGUIDO..."
Makako, Brujula

9 Comments:

Blogger Oriol said...

Ei MAluta...a veure si enganyo algú i em faig del club..que aquesta no me la puc perdonar...

Que guapa la piada, que guapes les frases, i que guapes les fotos...

hehehehe!

A veure quan et passes al "lado oscuro" i fem un dia de totxo no?...( o ens penjem de una FESTA?)

4:16 AM  
Blogger Oriol said...

Et linko a CELIAVERN!

4:16 AM  
Blogger Oriol said...

Ei MAluta...

Si vools fes-me un truc, quan estiguis davant l'ordenata i et dic com posar els links...

HEhehehe per una vegada no em sento com un TONTO de l'informàtica....

5:01 AM  
Blogger PGB said...

Maluta! Benvingut a la blogosfera escalatoril! Be.. suposo que llegir-te a tu, tant com a l'Oriol i altres bous, sera molt mes entretingut que els meus relats de dominguero pero.. un fa el que pot! :P

Vaig a llegir-me tot el que tens escrit fins ara i aixi em poso el dia!

Salut i tibades!

5:46 AM  
Blogger PGB said...

Oriol... un tonto de l'informatica?! hahahaha ke va home! Si hi tens la ma trencada ;)

5:47 AM  
Blogger PGB said...

Percert, una ascensio genial tal i com la descrius. A mi anar tant amunt encara em fa massa por ;P Bon viatge als EUA!

5:58 AM  
Blogger Mohawk said...

Bones Maluta!!

Bona ascensió la Valentin!! Jo encara no l'he fet, la tinc a la llsita de reserves selectes, per quan la pugui fer en lliure (tot i que fa poc la va fer en Manu de los jovenes castores, perdó, dels joves alpinistes, i ja li va donar 7c).... buenu!, algun dia caurà!!

Doncs això, que benvingut a la blogsphere i sort pel yankee!!

;)

2:00 PM  
Blogger jclaramunt said...

Hola Maluta!
Felicitats pel blog i sobretot per la via!! Quin troç de via la Valentin...jo tot just m'estic iniciant a la clàssica i he flipat amb el teu relat.
Espero que puguis continuar escalant als USA i ens expliquis més relats.
Salutacions!

3:37 AM  
Blogger martina said...

Ei Guillem!
No estic ni massa segura de qui sàpigues qui sóc o quina cara faig, però al capdavall no m’importa gaire, perquè la gràcia de l’era de la comunicació són aquesta mena d’encontres insospitats
Sóc la martina.
I com que de martines no n’hi ha gaires, segurament per eliminació pots descobrir qui parla… Ens hem trobat alguna vegada a Montserrat…
Resulta que buscant coses que no vénen al cas he trobat el teu blog
I volia felicitar-te per la valentin casanovas. Que m’ha impressionat molt saber que l’has fet i llegir la piada (que per cert està molt bé, com tot el blog).
A mi escalar-la i anar a mart de vacances crec que em queden a la mateixa distància, per tant, el proper cop que et vegi et faig una reverència i et convido a una birra
Ara molt seirosament, felicitats. Sempre fa il•lusió que la gent aconsegueixi somnis. I encara en fa més quan aquests somnis els construeixes a poc a poc.
Ara ja pots anar a buscar el proper ;)
… també en aquestes planes llegia una cosa de l’Oriol… mentre la felicitat et faci escalar… que no sigui mai al revés. Res, que és veritat, no per haver-ho experimentat per mi mateixa, sinó per experimentar-ne les conseqüències.
Sort!
martina

3:15 PM  

Post a Comment

<< Home