L'habitació verda...
Què cerquen allà dalt? deuen dir els filisteus.
La Gloria? Qui es preocupa dels insensats que
lluny dels ulls del mòn perden la seva joventut
en combats sense fi? La Fortuna? Les nostres
robes són parracs, i demà per viure tornarem a
conduir una vida d'esclaus...
Lionel Terray- Els conqueridors de l'inutil.
Acabo d'escriure el post anterior, i just seguit he mirat el blog de l'oriol www.celiavern.blogspot.com en que pregunta per què escalem? la veritat és que no ho tinc massa clar però el que escriurè a continuació podria ser-ne una bona part dels motius que ens porten a passar-ho malament de tant en tant i a vegades fins i tot a jugar-nos la pell. La veritat és que guardava aquestes idees per quan fes temps que no escrivia res però he decidit contribuir el meu gra de sorra a la pregunta de l'oriol.
Fa un temps vaig sentir que els Surfers parlen de l'HABITACIÓ VERDA (the green room), l'onada perfecte que els envolta i els portà al més enllà. Tant sols hi són ells i l'aigua: l'ona, força, perfecció, felicitat i poder.
Pensant-hi vaig veure que de la mateixa manera de tant ent tant, això també passa en l'escalada. El llarg perfecte en el que a més a més es dóna aquella rara conjunció entre cos i ment. aquella conjunció en que la gravetat deixa d'arrossegar-te cap al centre de la terra. Ets gràcil, de moviments felins, precissos, freds i calculats, escales pel simple plaer d'escalar. Les pors, preocupacions, obssessions i tota la resta de mediocritats que et fan humà simplement desapareixen. Ets lliure, perfecte, invencible i immortal. Tant li fa a quin nivell escalis, simplement de tant en tant passa. 
Així he trobat la resposta a la eterna pregunta? No podria assegurar-ho però sé amb seguretat que com a mínim la habitació verda és una part important de la meva vida. escalo per entrar a l'habitació verda. Escalo per aquests moments tant excepcionals, per aquests moments perfectes. Escalo per ser lliure, perfecte, invencible i immortal. No es tracta de les vies que escali, o de com les escali, es tracta d'assolir l'habitació verda dels surfers, fer desaparèixer les inperfeccions del món mortal, levitar i aixecar-me per sobre de tot per passar al món paral·lel on regna la felicitat i la llibertat. 
Així tots els esforços, sacrificis i obsessions de fet van dirigits a això. La felicitat i la llibertat. Tant senzill, però tant complicat alhora. Així ho he vist clar, no soc feliç per que escali, ni tampoc lliure pel fet d'aïllar-me del món en alguna paret. No. Soc feliç per l'escalada, escalo per alliberar-me de les meves imperfeccions, escalo per ser invencible, escalo per sentir-me immortal (encara que siguin tant sols uns moments).
Tots els esforços estan encaminats a trobar l'habitació verda, és la cerca de la felicitat a través del llarg perfecte i l'alineament de ment i cos en una sola entitat. La conjunció d'astres mortals és el camí.
Per això té un poder tant gran d'atracció sobre mi, em proporciona allò que no sé trobar de cap altra manera. M'agradaria no haver d'escalar i no haver de fer patir aquells que es preocupen per mi. Però com tants altres he nascut per ser lliure, ser feliç. I l'habitació verda, l'escalada, per ara és l'unica porta a la llibertat i la felicitat. Simplement vull fer-ho, simplement necessito escalar, ho he de fer. Vull ser lliure, feliç i assolir la perfecció, invencibilitat i immortalitat momentània.
Què val la meva vida sencera de monotonia i mediocritat en
comparació amb aquestes hores d'acció total i felicitat perfecte?
Lionel Terray- Els Conqueridors de l'inutil.
posted by Guillem at 9:47 AM
4 Comments:
Molt guapo...molt encertat... molt d'acord amb tú... :-))))
En busca de l'habitació verda... (m'agrada molt l'idea... ) :-)))
Escalem per ser feliços o som feliços perquè escalem?
Tots cerquem la felicitat i alguns intentem fer-ho mitjançant l'escalada o la muntanya. Això és tot.
muntanyanet
Ei Maluta..
Llegin-te és com si verbalitzés el meus pensaments tio..quin misticisme!
Jo, de vegades...ja no recoirdo què és la vida sense escalar....quedar al matí, o a la tarda...estar sempre pensant en el plaer de xapar cadena, o assolir un cim, o arribar a la reunió baldat pensant que ara li toca ja al col.lega...gaudir fins i tot del moment txungo...
De vegades crec que tot aquest plaer és " a `posteriori" quan el nostre cervell transforma el patiment en un vanitós reguitzell d'autorrecompenses
FDins i tot ( ja en les darreres vegades, que tu has compartit amb mi)..ni tant sols trobava plaer en el moment..ni patiment..era simplement una puta màquina fent el que calia, perquè sabia que era l'única manera de treure'm l'angunia que em provocava el no fer-ho...
Algun cop després d'això m'he preguntat si el motiu de tot plegat és la por a deixar d'escalar, el que em mou a escalar.
Rellegint les teves sensacions, i analitzant-les, me n'adono que de vegades he onblidat com interpretar el meus sentiments...i al PEDRA, a MOntserrat, a vilanova, a l'ALOU o a CORONES, he tingut molt clar que, si bé en moments diferents de la vida, amb DETALLS ( molt importants) existencials dioferents, i amb visions, potser tambñe diferenst, el vERDADER sentiment de tot plegat és IDENTIC.
No és només l'HABITACIÓ VERDA...és la búsqueda CONTINUA de aquesta, que és millor que ella mateixa...un camí que no té fi i que a cada revolt et fa apendre una mica més, una nova experiència...
Fins i tot ara entenc que, de petit ( molt), quan encara no sabia què era una corda...ja escalava... i es per això que vaig acabant escalant realment, com algú que surt de l'armari on ha estat anys tancat...
Gracies per ajudar-me a recordar qui i que som i soc...tio.
apali, mus veiem a la pedra!
Saluuuut!
Molt bé tiu, ets un romàntic, igual que el Lionel...no perdis l'essència :)
Post a Comment
<< Home