PER SER TAN ROJA, reflexions febrils d'un viatge fracassat a la Paret de Catalunya

L'altre dia hi pensava... "quin és el centre neuràlgic de l'escalada a Catalunya???"o més aviat "quina és la millor paret de Catalunya???"... "Quina és la paret de Catalunya???" Mal que em pesi no és cap de les parets de Montserrat. Montserrat és massa aprop de Barcelona i tot i tenir els seus mil i un racons màgics, els seus mil i un secrets, la veritat inevitable és que Montserrat ha estat civilitzada... La Paret de Catalunya és (i valgui la redundància) la Paret de Catalunya a Montrebei.

Una muralla calcarea natural com poques, una tapia, un "PAREDON", un guant "bufetejat" a la cara de qualsevol escalador, un desafiament, un repte, una aventura, un somni...la meva gran assignatura pendent a casa...la paret que em falta per escalar... l'espina clavada...

el congost de Montrebei...

Aprofitant el pont amb el roger fem plans per fer això que tant ens agrada fer: divertir-nos tot passant una mica de por i fent un xic d'exercici...hehehe. El roger ja hi ha escalat un parell de vegades a la Paret de Catalunya, i em prepara un menú combinat força guapo, entraré a la plaça per la porta gran: Divendres (que estarem frescos) farem la Tempesta Nocturna, Dissabte (per descansar) la Desequilibri Hormonal ( que només són 8 llargs- segons el Soldevila "...mantenidos i peleones...no vedais la piel del oso antes de haberlo cazado.?) i Diumenge (que estarem recuperats però no tant frescos com divendres i per tant no en condicions de fer la Mala Vida) farem la Latin Brothers. A mi el "plan of action" em sembla guapo i hi estic més que d'acord. Ara bé els que us hagueu fixat amb la data de publicació del post ja podeu endevinar que alguna cosa va anar malament...

Sortim dijous de Barna al mitgdia, en roger resacos i txungo de l'estomac, jo em trobo bé (de moment)... Fem cap a Àger, i després cap a "el prat" de montrebei, ens hi instalem...

el nostre "Camp Base" al costat de la paret

A l'hora d'anar cap a la via els papers s'han invertit: en roger està bé, jo fatal. Em vaig adormir prou ràpid cap allà quarts de 9, però a les 11 i algo ja m'he despertat, he passat la nit donant voltes, el cap m'està matant...

La Paret de Catalunya queda abortada... anem als Puntals d'Àger on fem la Fanal Nocturn...gràcies a un bon "gelokata" puc fer la via en unes condicions acceptables però quan em passa l'efecte torno a ser una piltrafa amb potes...

La següent nit és força diferent tot i que amb efectes semblants: Aconsegueixo dormir força (tot i despertar-me un parell de vegades)... però no paro de tremolar tota la nit tot i estar ben calent dins el meu sac de plomes... em desperto amb el cap a punt d'explotar i amb algun follet maligne clabant-me agulles roents a la part de darrera dels ulls... per no putejar en roger li dic d'anar a fer el Diedre Gris (com a mínim farem una via a la paret), per sort el tio em diu que: "tranki..."

Tornem cap a Barna, una aturada tècnica a St Llorenç de Montgai on fem la Viatge Astral (jo sota els magnifícs efectes d'un colocatil)... i ara estic morint però escric això per inèrcia... les onades de mal de cap deuen coincidir amb els moments en que el follet maligne posa les agulles al foc per tal que estiguin roents pel següent atac...

Fixeu-vos en el títol del post, no diu "intent fracassat" que implicaria que com a mínim haviem començat la aprox, sinó "viatge" que només implica una "anada" i una "tornada".

El resultat l'espina de la Paret de Catalunya segueix clavada i ha passat a ser el proper objectiu... com allò que explica en TR dels taurons que no poden deixar mai de nedar per que si no s'enfonsen en les profunditats i moren... l'herba sempre és més verda a l'altre costat de la tanca... no puc deixar de nadar, no puc deixar de somiar... no puc deixar de saltar tanques... aquesta és roja i llueix amb el sol del crepuscle, és preciosa: és la Paret de Catalunya.

la Paret de Catalunya...