So... Are you one of them Rock Climbers...? (Royal Arches, part I)
Aquest títol pronuncieu'l-ho amb accent de paleto "surenyo" i surt una de les preguntes que més us faran si aneu a fer cap de les vies que us presento aqui... l'aprox es gaire bé nul·la entre 2 i 7 minuts, el materioal el fareu davant la mirada dels turistes que encuriosits s'us miraran com a èssers d'altres planetes, "how long will it take you?", "isn't it scary?"... son altres preguntes però bé som-hi...
Una mica d'història... són els anys d'entre les guerres mundials... mica en mica tots els cims de les Sierras han anat caient, les Cathedral Spires, les Cathedrals, el Half Dome, i tal han anat sent conquerides un/a a un/a... Yosemite és una vall preciosa on de tant en tant hi fan una visita els escaladors de la "Bay Area" però no té masses possibilitats, tot el que es podia escalar ha estat escalat, la resta no s'escalarà MAI. A part dels escaladors ocassionals el parc normalment és ple de turistes RICS, molt rics. Aquests s'allotgen al luxós (fins al punt de decadent) AWAHNEE HOTEL al cor de la vall. Davant del Hotel hi ha la formació rocosa coneguda com els ROYAL ARCHES, un seguit de fissures en arc dibuixades sobre una paret de 500 metres orientada a ple SUD. Aquest serà el proper objectiu... Durant els anys 30 encara no existeix l'actual prototip d'escalador yosemític (desenvolupat a partir dels 60es)- climbing bum/dirt-bag climber que s'apalanca a la vall des de finals d'abril a finals d'octubre (marxant a Tuolome meadows durant juliol i agost). Els escaladors encara són persones presentables i civiltzades "clean-cut students" de Berkeley i Stanford... Les implicacions històriques d'aquest fet es tradueixen en les següents 2 coses. Per començar els escaladors no són vistos com els delinqüents en que es convertirien amb els anys (essent la principal preocupació dels rangers-per davant dels ossos). Per altre banda vol dir que només es pot escalar durant les temporades d'estiu (precissament els mesos en que més tard els "locals" (a pronunciar amb yankee) fugirien de la vall deixant-la en les sempre ben equipades mans dels japonesos...). Tot aquest pal us l'he clabat per explicar una cosa que em va fer molta gràcia... tots els primers intents als Royal Arches van ser frustrats per el sol i la calor... essent el cas més sonat el d'un pessa que va acabar amb una deshidratació digna d'una pansa californiana (i mai més ben dit) que es va convertir en un xoc tèrmic (més o menys com la penya que es desfaça amb l'ACID) resultant en una setmana d'ingrès al Yosemite Medical Centre... Però com que els trepes dels 30's i 40es eren escaladors de veritat (no com la colla de dropos i purucs que som la majoria dels que ens enfilem per rocks aquests dies) només sortir de l'hospital ja va preparar el que seria el darrer i definitiu atac als Royal Arches ("ahí, ahí, a tope...") quedant així la via d'escalada (encordada) més llarga d'Amèrica (continent) fins el moment.
La via començava per una xemeneia marcada, per després seguir enllaçant sistemes de repises i curtes fisures de totes mides. A mitja via més o menys s'hi van trobar les principals dificultats, una placa molt fina que van superar amb l'ajuda d'un pèndol (una tècnica relativament moderna i revolucionària als estats units en aquell moment- tot i que avui en dia el pèndol gaire bé fa riure quan es compara amb animalades com ara el King Swing...). Després d'un curt flanqueig es guanyaven unes fissures que en aquell moment va ser considerades massa díficils. Per sort just al costat hi havia un tronc caigut des del cim de la paret que permetia superar un "abisme" bastant important i arribar a unes fissures més senzilles d'escalar. A partir d'aquest punt la paret no va oferir gaires dificultats més i es va arribar al cim.
Tornem al present:
Avui en dia el pèndol es pot evitar sempre i quan la placa es trobi seca, seran uns passos d'adherència força "divertits" graduats com a 5.10b. L'arbre ja no existeix, cap a l'any 80 i tants va petar despres de que la seva fusta podrida hagues fet de pont a moltissimes cordades. es perdia així una de les principals atraccions de la via... Rapidament es van obrir les fissures previament evitades resultant en uns llargs de 5.7 força drets i així la via va tornar a ser escalada amb regularitat.
Segons en Mc Namara (l'autor de la guia més popular de Yosemite) la via és una 5 estrelles. Jo vaig trobar que era una puta merda, molta repisa, molta verdura, discontinua... l'unic valor que li puc donar és l'històric o com a una aproximació a les vies del North Dome. Aquesta era la nostra intenció amb en Joan, però el Joan va tenir uns problemes d'estomac curiosillos i jo havia dormit fatal la nit anterior i vam enviar el North Dome a pendre per sac... aqui vam cometre el segon error del dia (el primer essent haver triat aquesta via) en dicidir baixar caminant pel camí de les yosemite falls. El resultat, una excurció de la ostia, primer en plan senglar, després per sobre uns slabs tombats que et fotien els bessons a caldo i al final per un cami bo però molt llarg... en total unes 9 milles (quan és això en kilometres???). La via es pot escalar bé a l'ensamble si saps per on has de tirar (que no sempre és evident (sobretot a la part baixa de la via) i fins i tot i ha molta gent que la escala en solo per passar el matí. Els horaris que marca la guia són molt llargs, no en foteu cas...
vinga ja m'he enrollat prou per avui, la part guapa dels Royal Arches us la poso en el següent post (també amanit amb una mica més d'història)...
Una mica d'història... són els anys d'entre les guerres mundials... mica en mica tots els cims de les Sierras han anat caient, les Cathedral Spires, les Cathedrals, el Half Dome, i tal han anat sent conquerides un/a a un/a... Yosemite és una vall preciosa on de tant en tant hi fan una visita els escaladors de la "Bay Area" però no té masses possibilitats, tot el que es podia escalar ha estat escalat, la resta no s'escalarà MAI. A part dels escaladors ocassionals el parc normalment és ple de turistes RICS, molt rics. Aquests s'allotgen al luxós (fins al punt de decadent) AWAHNEE HOTEL al cor de la vall. Davant del Hotel hi ha la formació rocosa coneguda com els ROYAL ARCHES, un seguit de fissures en arc dibuixades sobre una paret de 500 metres orientada a ple SUD. Aquest serà el proper objectiu... Durant els anys 30 encara no existeix l'actual prototip d'escalador yosemític (desenvolupat a partir dels 60es)- climbing bum/dirt-bag climber que s'apalanca a la vall des de finals d'abril a finals d'octubre (marxant a Tuolome meadows durant juliol i agost). Els escaladors encara són persones presentables i civiltzades "clean-cut students" de Berkeley i Stanford... Les implicacions històriques d'aquest fet es tradueixen en les següents 2 coses. Per començar els escaladors no són vistos com els delinqüents en que es convertirien amb els anys (essent la principal preocupació dels rangers-per davant dels ossos). Per altre banda vol dir que només es pot escalar durant les temporades d'estiu (precissament els mesos en que més tard els "locals" (a pronunciar amb yankee) fugirien de la vall deixant-la en les sempre ben equipades mans dels japonesos...). Tot aquest pal us l'he clabat per explicar una cosa que em va fer molta gràcia... tots els primers intents als Royal Arches van ser frustrats per el sol i la calor... essent el cas més sonat el d'un pessa que va acabar amb una deshidratació digna d'una pansa californiana (i mai més ben dit) que es va convertir en un xoc tèrmic (més o menys com la penya que es desfaça amb l'ACID) resultant en una setmana d'ingrès al Yosemite Medical Centre... Però com que els trepes dels 30's i 40es eren escaladors de veritat (no com la colla de dropos i purucs que som la majoria dels que ens enfilem per rocks aquests dies) només sortir de l'hospital ja va preparar el que seria el darrer i definitiu atac als Royal Arches ("ahí, ahí, a tope...") quedant així la via d'escalada (encordada) més llarga d'Amèrica (continent) fins el moment.
La via començava per una xemeneia marcada, per després seguir enllaçant sistemes de repises i curtes fisures de totes mides. A mitja via més o menys s'hi van trobar les principals dificultats, una placa molt fina que van superar amb l'ajuda d'un pèndol (una tècnica relativament moderna i revolucionària als estats units en aquell moment- tot i que avui en dia el pèndol gaire bé fa riure quan es compara amb animalades com ara el King Swing...). Després d'un curt flanqueig es guanyaven unes fissures que en aquell moment va ser considerades massa díficils. Per sort just al costat hi havia un tronc caigut des del cim de la paret que permetia superar un "abisme" bastant important i arribar a unes fissures més senzilles d'escalar. A partir d'aquest punt la paret no va oferir gaires dificultats més i es va arribar al cim.
Tornem al present:
Avui en dia el pèndol es pot evitar sempre i quan la placa es trobi seca, seran uns passos d'adherència força "divertits" graduats com a 5.10b. L'arbre ja no existeix, cap a l'any 80 i tants va petar despres de que la seva fusta podrida hagues fet de pont a moltissimes cordades. es perdia així una de les principals atraccions de la via... Rapidament es van obrir les fissures previament evitades resultant en uns llargs de 5.7 força drets i així la via va tornar a ser escalada amb regularitat.
Segons en Mc Namara (l'autor de la guia més popular de Yosemite) la via és una 5 estrelles. Jo vaig trobar que era una puta merda, molta repisa, molta verdura, discontinua... l'unic valor que li puc donar és l'històric o com a una aproximació a les vies del North Dome. Aquesta era la nostra intenció amb en Joan, però el Joan va tenir uns problemes d'estomac curiosillos i jo havia dormit fatal la nit anterior i vam enviar el North Dome a pendre per sac... aqui vam cometre el segon error del dia (el primer essent haver triat aquesta via) en dicidir baixar caminant pel camí de les yosemite falls. El resultat, una excurció de la ostia, primer en plan senglar, després per sobre uns slabs tombats que et fotien els bessons a caldo i al final per un cami bo però molt llarg... en total unes 9 milles (quan és això en kilometres???). La via es pot escalar bé a l'ensamble si saps per on has de tirar (que no sempre és evident (sobretot a la part baixa de la via) i fins i tot i ha molta gent que la escala en solo per passar el matí. Els horaris que marca la guia són molt llargs, no en foteu cas...
vinga ja m'he enrollat prou per avui, la part guapa dels Royal Arches us la poso en el següent post (també amanit amb una mica més d'història)...
posted by Guillem at 5:15 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home