Picats a Yosemite??? (Royal Arches, part II)

A continuació us presento una de les joies de yosemite. L'unic problema és que no és precisament cap tresor amagat... més aviat tothom sap on és, lo guapa que és i que l'aproximació és mínima. Parlo de la Serenity Crack. La serenity és una de les millors escalades de la vall en el seu grau. A més a més ens dóna acces a una altre 10 de via, la Sons of Yesterday. Hi vaig amb en Joan, com que a la via hi acostuma a haver-hi gentades tenim dues opcions: o entrem molt de matí per ser els primers, o entrem molt tard contant que la penya ja hagi despejat. Nosaltres ens decantem per aquesta ultima opció. La jugada, però, ens surt malament ... de dropos el món n'està ple... i acabem fent cua al peu de via.
assegurant a en Joan al primer llarg.

El primer llarg és una curiositat històrica... durant els 50es la fisureta que forma (o formava) el llarg era ideal per practicar el pitoneig. Els pitons es fotien un rera l'altre, una vegada després de l'altre amb el subseqüent desgast del granet, així apareixien les anomenades "pin scars"-cicatrius de pitoneig... quan la roca ja estava tant desgastada que l'emplaçament del pitó ja no era bo es tornava a començar uns centimetres més amunt. Així amb el pas del temps la fisura original va anar sent substituida per forats inhumans un rera l'altre. Veritables "bucos", tant a prop l'un de l'altre que a vegades la millor opció per escalar el llarg és pinçar d'un forat a l'altre... Qui pensi que pitonar no fa mal bé la roca hauria de veure aquest llarg... realment és un crim contra la natura... El que és més irònic de tot és el fet que aixó és el resultat de la mentalitat John Muir "leave no mark except your shadow"- enpenyats en no deixar pitons a la paret una generació reara l'altre d'escaladors ha deixat el seu pas gravat a la roca...

En Joan escala el primer llarg (5.9/5.10a)

Avui en dia el llarg s'escala en lliure amb una dificultat de 5.9 (gràcies a les "pin scars") , fa una mica d'angunia ja que els friends/takus no acaben de quedar del tot be fins que no portes ben bé uns 10 metres, però bé no n'hi ha per tant. Una altre nota històrica és que va ser en aquesta alçada aproximadament on es va col·locar un bolt que hi va ser fins que un "purista el va tallar". Els bolts queden limitats a la vall... si entressim en raons de seguretat segurament hi hauria de ser, en motius històrics no (ara bé la via es va obrir en artifo)... si no s'ha deixar rastre com es que existeix la via... tot és molt més complicat del que sembla a primera vista no?

Segons com el llarg pot estar un xic (o molt) moll, però bé ja passarem... fins arribar a la reunió de bolts.

la "futura dona d'en Joan" al segon llarg (amb una mica d'efectes especials) mentre rapelem.
El segon llarg comença per una fissura perfecte de mans. La tècnica bona és l'straight-in jamming. A mi això encara no ho acabo de portar per la mà (no em surt del cor)... un taskó bo, un camalot verd... vaig pujant en bavaresa com puc... no ho estic fent bé, gens bé... ho veig venir... estic apretant com un animal...llisca un peu i vinga... ja VOLO. No massa però, el friend estava molt més aprop del que em pensava... MERDA AVUI JA NO FARÉ ROTPUNK penso... alhora que em cago en cristo, sa mare i tots els putos sants... i aixó com cony s'escala??? És tot just el començament del llarg, a efectes pràctics (encara que no oficials) el llarg no ha començat...fins i tot per un moment em passa pel cap dir-li a en Joan que li foti ell... però vinga que caram, provem ho com diuen... poso el peu dins la fisura, el rebiro, quin mal... però queda bé, ara la mà, l'altre peu, l'altre mà, i vinga poc a poc, entre tremolors i molts nervis vaig pujant per la fisura, de tant en tant disparo alguna cosa i nar fent fins que s'em acaba la fisura.
Col·loco un alien negre tant amunt com toca i em miro els passos que em venen ara... Un canvi de fisures en adherència força fina... m'ho miro i remiro... m'ho penso i repenso... fins que al final: vinga! em decideixo un canvi de peus sobre la fisura, un coprolit, una mica d'equilibri, una mica de fe... una mica d'ansia... finalment després de totat una eternitat (potser 2 o 3 passos d'aherencia) puc encastar la ma altre vegada... Ara si que els encastaments em surten del cor... segueixo la segona fisura fins a la reunió ara amb una mica més de seguretat en els encastaments i estirant més les distàncies entre seguros...

just després del canvi de fisures (5.10b).

El tercer llarg comença força dret, unes fissures bessones amb molt de canto que es poden escalar en bavaresa. A la part alta del llarg una de les dos fisures desapareix i l'altre s'estreny fins a fer-se de dits, gira cap a l'esquerre i es torna a posar dreta. Aquest és el crux de la via, una secció de 4 o 5 metres força dura i on protegir-se serà incomode ja que estarem molt malament de peus en adherència i haurem de tivar molt mentre col·loquem els micros... I així entrarem a la ultima R de la via. Des d'aquí la millor opció es continuar per la Sons of Yesterday durant 5 llargs més. Nosaltres però no tenim ganes d'esperar-nos més a les R's i decidim rapelar... Rappels amb una sola corda i aball, només caldrà anar amb compte amb les fisures bessones del darrer llarg que tenen bastanta mala fama de tenir gana de corda...
recuperant el crux (5.10d).

Una altre via recomanable a la zona és la Super Slide. No es pot comparar amb la Serenity Crack (però de fet no s'hi poden comparar gaires vies amb aquesta). Més senzilla, i una mica més herbosa però amb un final preciós també és interssant. El primer llarg es pot fer amb bambes i si la olla la tenim a lloc sense encordar. En el seguent llarg pujarem per una fisura, un canvi en placa senzilla i una altre fisura/diedre fins una repisa. Des d'aqui tres llargs més a estones molt macos a estones no tant i baixem rapelant. Per mi va ser cap gran via però la companyia i l'ambient de relax dels meus ultims dies on ja anava comode amb les fissures s'ho van valdre molt.

Bé ho deixo aqui, proper post Snake Dike ...