Sunday, August 26, 2007

Poc Recomenable... Per Col·lecionistes...

Ultimament no tinc massa temps per actualitzar el blog (o quan en tinc estic massa resacós per fer-ho). Per altra banda els posts que tenia reservats sobre yosemite, més que escalades en si eren un seguit d’historietes de la vida cotidiana allà agrupades segons un fil conductor o un altre, que si les vies curtes de fisures més o menys conegudes (el cragging), que si el bloc/bouldering, que si la vida al camp 4, les aventurillas amb els rangers i tal… Però com que d’aquí menys de 2 setmanes torno a volar cap al yankee (després d’un estiu d’avorriment i feina pesada a la puta fàbrica de la Sharp) amb la intenció d’escalar fins rebentar, he decidit que aquests posts ja els escriuré quan torni o mentre sigui allà. Amb una mica de sort tindré mil històries i aventurilles més per explicar…

Però parlant d’aventures aquí en teniu una que vaig tenir no fa gaire com aquell qui diu al jardí de casa (no si a vegades no cal creuar el món …) Quedeu avisats de que és un xic llarga i que per problemes de màgia negre amb la camara només hi ha una foto “decent” per donar un xic de color. Però ara tornem enrera una mica…

El Setembre passat feia més de 3 mesos que no feia paret. Un merder al Tozal del Mallo on m'havia ficat amb en Jaume amb molt més fanatisme que no força ni preparació (és el que tenen els mesos d'examens... et vas liant tu mateix a fer coses alhora que dia rera dia no fots més que seure davant d'uns apunts que t'acaben fent fàstic, i de la mateixa manera que poc a poc vas aprenent alguna coseta, la teva forma física es va dil·loent...)... el resultat del perkal va ser que la olla em va quedar més que minada... i em vaig tirar al friki de la manera més bèstia... uns dies al ventosa, uns altres a cavallers i després cap a rodellar... fins que un peu em va patinar i em vaig rebentar completament la "llema" (com es diu en catàla???) amb una de les poques regletes esmolades que hi ha per allà...

Una trucada d'en roger la setmana abans del 11 de setembre va fer canviar la situació... el tio em volia liar a fer la Desiree (pre-TARRAGO), jo havia sentit que els burils estaven un pel txungos... i em va fer pal...però li vaig dir de fer la CADE de diables... Així que l'endemà tal dit i tal fet. El pont del 11 el vaig passar apalancat a Santa Cecilia, vaig fer 2 vies a la Nord i em vaig baixar d'una altre per mal horari...el meu grau en lliure era el més alt que havia estat mai, i ho vaig notar, apurava sortidetes en lliure on es veia que la penya havia clavat, encadenava llargs on abans m'haguess pillat com un comdemnat...i poc a poquet em vaig començar a relaxar al llaçar burins petats i trampejar roca dubtosa... la meva tornada a la paret era un fet.

Un altre dia amb en Roger vam anar a la CADE de l'agulla del Centenar, jo n'havia quedat enamorat després de fer l'Anglada a la boleta, i la GAM al bisbe, i la veritat la via no em va decepcionar gens, simplement era brutal. No recordo ben bé com va anar, però segurament devia ser baixant pel portell estret amb el bon regust que deixa encadenar tota una via clàssica en lliure, que li devia proposar a en Roger que col·leccionessim totes les vies CADE de Catalunya (al cap i a la fi els 2 sóm l'ultima remesa d'escaladors del centre). En roger no es va fer pregar gaire...en algun moment de l'octubre vam anar a fer la de Montrebei, i amb un horari de menys de 8 hores vam sortir airosos de la prova, per acabar de passar el pont a Vilanova de Meià. La de Terradets jo fa temps que la vaig fer, i en Roger va dir (amb el sentit de l'humor retorçat/"falton" que tant predomina en l'escalada) que ja hi aniria amb una "txati" o ke si no algun dia que anèssim a Regina per fer alguna de les més clàssicorres que ens falten per tatxar ja la fariem a "l'ensamble" per fer una "combinada guapa".

Amb L'hivern jo vaig marxar Philadelphia i després amb la primavera a Yosemite. Tot va quedar aturat uns mesos... Quan vaig tornar vam anar a fer la de l'Agulla 175 (també he sentit penya que en diu agulla 75 i roca 92, quin es el nom de veritat???) on ens ho vam passar molt bé, encara que jo vaig trobar que els graus anaven molt bé de preu, i que la via hagués molat més si no hagués tingut tantes expansions (ni noves ni velles). Amb aquesta de Montserrat ja només en quedaven 2, la de la miranda de la portella, que també vam classificar de "via amb txati", i la de l'Aeri -l'autèntic motiu d'aquest post.

En David Hita acaba la seva desprició de la via en el llibre del vessant nord com a: "Poc Recomenable. Per Col·leccionistes.". Però al cap i la fi en això ens haviem convertit en Roger i jo, col·lecionistes de les vies CADE...

En Roger va decidir que per no fer mitges vies, el millor (més estètic, i més "pur") seria sortir per la Olesa- la del Xavi quedava més que descartada (evidentment!!!). A mi la idea em feia més que respecte (el mateix que m'imagino que li feia a ell, encara que com de costum en Roger no deixava tant com jo que se li notés) però hi vaig estar també més que d'acord... i així les cartes van quedar repartides...

Dissabte el matí erem a Santa Cecilia, "...otra vez en brecha compañeros...", fem material: uns quants claus, uves i universals, tascons, friends mitjans i tots els micros que tenim (il·lusos i arrogants de nosaltres ens pensem que amb una mica de gesto passarem sense clavar com hem fet en unes quantes altres vies...), i sortim: a la guerra... camí de l'arrel, canal de l'aeri, cables... hi ha una cosa que em preocupa... sé que els motius que tinc per escalar aquesta via no són els correctes... no tinc ganes d'estar escalant aquesta via, només la vull haver escalat, només la vull "tatxar", de fet no tinc cap ganes d'escalar la via...em fa por estar tornant enrera en la meva evolució com escalador (i persona) tot i anar guanyant habilitats... bé "una vez al año no hace daño" em dic... ja soc al bosquet penjat... picazo, vudu, antonio machin, mirall, anglada, valentin... ja som al peu de via, o bé al més aprop que hi arribarem... un bosc d'esbarzers ens barra el pas, no hi ha manera d'accedir al peu del diedre per on ens hem d'enfilar.

Entrem pels primers metres de la Valentin i ens arribem fins el segon bolt des d'allà amb un flanqueig un xic delicat ens arribem al diedre, hi trobem un spit i una pitonissa que deu ser de la primera ascenció, hi clavem 5 passos ja que al fons del diedre no hi ha fisura, tant sols algun forat (que per sort esta prou aprop un de l'altre), a la part alta del llarg si que podem fer servir un xic els micros. Diuen que és 6b+, hi ho deu ser però com que hem de clavar i desclavar cap dels dos aconsegueix encadenar el llarg.


En Roger recupera el 2n llarg (6b/+)

De la primera reunió es surt per una placa dreta de canto i per sorpresa meva roca molt franca. L'unic problema és que el primer seguro és un burí uns 7 metres per sobre la reunió i fins allà no sembla que hi podré posar res. Si caic segurament picaré contra la repisa del cim del gendarme "adosat" a la paret que forma el diedre del primer llarg. Per sort la reunió està reforçada amb algun spit, és a dir que matar-nos no ens matarem... Surto un xic nerviós, uns passos i em vaig relaxant, el burí es va apropant, però just abans d'arribar a xapar-lo hi ha un passet, el nervis tornen... no m'ho puc permetre, morro i cop de gas. el trinco amb una cinta i faig gasto de la fifi salvadora, em miro el que ve: uns pasos drets més sobre roca franca, després tomba però la roca empitjora, una repisa herbosa d'on surt una fisureta cega discontinua amb molta herba... Surto del burí en trobo un forat fondo un metre per sobre del buril i decideixo " mas vale un porsiaka que un mecagondios"- hi enxufo un camalot vermell que queda a caldo, entro en terreny trencat i començo a vibrar… en compte però tant ràpid com puc m'arribo a la repiseta de un pam per un pam que queda sobre un matoll, busco la uve més gorda que tinc i la coloco rapidament, entra fins les orelles, però la veritat es que no canta gaire...però com que fa ben bé 10 metres que no he pogut possar res-"menos és nada"... enganxo la fissureta, hi disparo un micro que queda fatal, ja fara prou si no salta amb el moviment de la corda, una mica més amunt m'adono que si no col·loco res on soc, ja no ho faré fins força més amunt, només hi entrarà un universal, estic molt incomode per clavar però més val que ho faci... em pillo d'un canto bo i m'intento equilibrar tant com puc de peus... trec els claus, busco el que més bé m'anirà... i mentre ho faig... merda!!! em cau una uve paret aball... trec un universal apunyalo la fisureta i el començo a clavar...tres picades i merda!!! un altre que cau...estic nerviossisim, s'em comencen a inflar els braços tant de picar amb un braç com d'aguantar-me del canto amb l'altre... trec un altre universal... aquest entra, però no ha quedat gens bé, m'aguantarà per descansar, però dubtó que aguanti un saque... Reposo una mica, i surto amunt... a la que puc m'aturo i clavo un altre universal, aquest si que queda molt bé i em puc relaxar un xic, no gaire més amunt disparo un camalot a la fisura i a la mateixa alçada un altre en un llavi horitzontal, així em protegeixo la entrada a la reunió, aquí tot es posa molt més dret, la roca empitjora encara més i hi ha menys canto... per sort hi ha una sabina morta que penja del rollo estalactita, si hi puc arribar, i no peta estic salvat... uns passos força al limit i m'agafo com un desesperat a la sabina (després d'haver-li fotut unes estrabades per comprobar que aguanta), i com un mico arribo a la reunió, 2 burins, 2 pitonisses i una "u" nova.

El tercer llarg té uns passos per la fisura on hi ha uns claus vells possats i després sortim per una placa a la dreta on hi ha uns burins, per després tornar a l'esquerra i muntar reunió al costat de la fisura. Arribo a la reunió per trobar-me en Roger força minat... l'escalada precaria ens està passant factura... i només portem 3 llargs...

Surto de la reunió col·loco un alien, i creuo la fisura herbosa on no hi podré posar res, veig uns burils i m'evoco a la placa, trobo tot de burils formant velles reunions o alguna cosa així, n'agafo 2 i els triangulo i hi txapo una cinta llarga, ho torno a fer amb 2 més i segueixó pujant per la placa "a la recerca del buril perdut" en veig un fet caldo, el xapo i segueixo pujant, porto uns quants metres quan força amunt veig un spit. Surto a caçar-lo, la roca empitjora, però una vegada el tinc tot canvia... uns passos drets i ja veig com tomba tot per arribar a plaça catalunya, ja sortim, em relaxo, començo a cantar i amb en Roger fem alguna brometa a crits... evidentment també baixo la guardia... pillo uns una reglet amb ma dreta i un invertit amb esquerre, li tivo i... CRACK!!! l'invertit peta i tal com diuen el guiris "I'm airborn", per sort estava prop de la xapa i no tinc temps d'agafar massa velocitat, veig la cinta passar per davant meu, i l'instint fa que el meu braç surti disparat i la meva mà es tanqui al voltant de la dinema just per sobre del mosquetò, com que estava cantant en roger no estava gaire atent i em tenia amb força comba... hagues estat un vol inportant!!!

Em penjo de l'spit amb la fifi i em foto a riure com un desesperat (per no plorar) una penya que estava a l'antonio machin i que ho ha vist tot flipa mandonguilles i em pregunto si estic bé. Els hi dic que si entre riure i riure... esperò que em baixin les pulsacions una mica i li torno a fotre... encaro l'ultim tram dret amb ràbia, gaire bé en fúria, torno a ser en un camp de rugby fa 5 anys i estic ficant al mitg d'una tangana de 15 tios contra 15 tios tots recobets d'una barreja de fang i sang i calçats amb botes de tacs d'alumini... com si estigues repartint cops de puny i patades moc els peus i els braços amb una rapides, precisió i fredor perfecte...no m'havia passat mai res igual. Havia llegit alguna vegada alguna cosa semblant, com ara " vaig atacar l'extraplom amb fúria, cada pito que clavava era un cop contra les adversitats..." o "vaig començar a tallar esglaons al pendent glaçat amb la determinació d'un fànatic.." en llibres d'en Bonatti o en Terray, però sempre ho havia descartat com la típica flipada pròpia de la literatura alpina, o un recurs literari un xic pobre...

La questió és que gaire bé sense adonar-me'n he superat el tram dret i estic navegant per la placa tombada fins arribar a plaça catalunya. Monto reunió i puja en Roger. La CADE ja està "tatxada". Ara bé els 2 tenim les olles a Cancún, simplement ja no donen per gaire més, per dir-ho en plata: ens caguem, la Olesa queda aplaçada per un altre dia, fer 6b obligat sobre burils no ens ve gaire de gust... decidim sortir pels llargs de dalt de la via dels sostres. D'aquests no en diré res a part de que la xemeneia de la cova és guapissima.

I així la quarta CADE de la nord de Kalamotse queda esborrada de la llista de CADES pendents, ara queden la de la Miranda de la Portella, les de les agulles de Travessany, la de les Agulles d'Amitges, la del Subenuix la de la Roca Verda al Cadí (diria que també força per col·leccionistes), una que hi ha per allà Ulldeter, i les de la Trona i la paret del Follò... Si algú en coneix alguna altre que m'ho faci saber siusplau!!!.

Ho deixerem aquí, "que no és poco" només dir que les properes escalades espero que siguin més de gaudir-ne (tot i passar por), d’aquí res ja serà setembre i California m'espera altre vegada!!!!

3 Comments:

Blogger En Massagran said...

Ets el puto amo explicant historietes. Titu, fes un llibre que enganxen molt els teus escrits!!

Salut!

2:19 AM  
Blogger Jordi said...

germa, osti tiu quina aventurilla...
a mi no sem aurien posat per corbata, sino k els auria escupit!!!!
i lo dels llibres no es mala idea!

Salut i Roca

3:08 PM  
Anonymous tranki said...

iepa Maluta...

a veure si fem una despedida ben feta..a kalamontse, una tarda d'aquestes no?

a GUILLEUMES ja he de buscar una nova via per PROVAR..la que tocava ja ha caigut de PUTA MARE.

No tinbdràs un gat boreal merdós ( crux) que em devia deixar a TRESPONTS?

trukem-nos-se-mel ( merda de pronoms febles...)

3:57 AM  

Post a Comment

<< Home