Snake Dike, climbing on the Dark Side of the Moon...
El sol no ha sortit encara, la lluna però ja no es veu, és d'hora, molt d'hora... i el meu mòbil sona fent de despertador... Em poso una mica de roba i surto de la tenda (si encara tinc tenda, encara no sóc el furtiu en qui em convertiré d'aqui una setmana dormint al bosc i amagant-me dels rangers). Les matinades a Yosemite encara són fresques... fora de la tenda veig els 3 frontals dels que seran els meus companys avui, tots fent el mateix que jo menjant alguna cosa i acabant de tancar motxiletes força lleugeres... Són les 5 de la matinada quan en Jules, en Julian, en Jesse i jo agafem el cotxe en direcció a les Happy Isles, l'aparcament que queda a la part més profunda de la vall, i on comença el John Muir Trail. És un camí extra-concorregut pels turistes durant hores més presentables, però ara mateix hi som sols. A part de vistes precioses i de passar arran de dues cascades impressionants el camí és una de les dues aproximacions al Half Dome.
Sí, aquest és el nostre objectiu, el Half Dome, però matisem-ho: no escalarem la gran cara Nord-Oest, si no la Sud-Est... la cara desconeguda del Half Dome, el premi de consolació per dir-ne d'alguna manera. Ara bé tot i no recorrer la gran cara del Half Dome, no ser gaire dificil, i tenir una aproximació extra-llarga, la via val molt la pena com a activitat d'un dia llarg on l'escalada serà gairebé només l'anècdota per passar una estona de pel·licula...
el Lost Lake i la cara Sud...
Caminem, caminem i seguim caminant... "hem fet bé llevant-nos d'hora" -penso... com puja aquest camí, que llarg que és... no m'ho vull ni imaginar si el sol estigués alt i ens escalfes la closca... caminem... arribem a les cascades, acabem xops dels esquitxos, quin fred... "l'hem liat llevant-nos d'hora"-penso... caminem... El camí s'aplana i ens n'em de desviar... caminem pel bosc... tot és preciós... el caminoi d'escaladors per on avancem ens porta fins el Lost Lake, es veu la cara Sud del Half Dome, la nostra encara queda un xic amagada... caminem... el camí s'acaba i ens busquem la vida pujant entre llambries i bosquets penjats... el peu de via apareix... els arbres que m'envolten no són més que troncs socarrimats per algun incendi forestal fa uns anys... el sol ja està alt... quina calor... "ens hauriem d'haver llevat abans..." -penso... una estona més vinga... Arribo al peu de via em trec la motxila i m'assec, la samarreta la estenc al sol mentre espero als altres 3... Fa una mica més de 3 hores que caminem...
Els 3 primers llargs són d'aherència fina i algun pas de fisura senzill, així arribem al Dike, una curiositat geològica. Les plaques totalment llises de les cares tombades del Half Dome de tant en tant presenten unes linees continues de coprolits d'un granet rosat... aquesta arriba des del tercer llarg fins gaire bé dalt.
en Julian recuperant el 4rt llarg
Som a la segona reunió... En Julian ha sortit a buscar uns burils, però s'ha equivocat... no són pas de la nostra via... El despenjo i fa el flanqueig correcte graduat de 5.7 protegit pel darrer buril que li queda ben bé 10 metres per sobre. Després del flanqueig agafa el Dike pel que puja amb facilitat. Escalar aquest Dike és senzill (amb molt bon canto) però molt perillòs, en tot el llarg hi ha un buril... (és per això que la via està graduada de R-mireu-vos el post dels Gunks per veure com es gradua l'exposició). Arriba a la reunió, ara em toca a mi jugar-me la cara. El normal és que quan vas de segon no hagi de passar res, però quan a més de mitg llarg has de flanquejar per una placa d'adherència ja que el primer la ha liat, les coses canvien. Així pujo seguint la via equivocada que ha pres en Julian, recupero les xpress que en Julian ha deixat... quan arribo al ultim burí però en Julian no em pot despenjar per que vagi a buscar el flanqueig correcte, fotria un pèndol de la ostia la qual cosa no em bé gens de gust, ja comença a haver-hi força pati...passo... La reunió hem queda uns 30 metres més amunt i uns 20 a l'esquerre... la corda m'arriba directe sense passar per cap mosquetó que pogués evitar el meu pèndol... el Dike amb els seus cantos bons i progresioó senzilla també esta 20 metres a l'esquerre... joder...joder... cap fred... em concentro, respiro fons, suco magnesi i vinga un pas endavant cap al desconegut... a saber quin grau és això... ni idea, no m'interesa, un altre pas, un altre i un altre vaig avançant, poc a poc i bona lletre, cantos mínusculs... cantos?més aviat rugositats del granet... adherència... fe, confiança... poc a poc vaig avançant traçant una diagonal cap a la reunió, confiança absoluta en mi mateix... quan dec portar uns 10 metres m'aturo un moment... i m'en adono d'una cosa: m'ho estic passant de puta mare, escalada dificil on més val que no falli, pati, i un dia preciós... que més puc voler ara mateix... sembla que les aspereses de la placa hagin estat posades expresament per que hi pugui passar... escalo...escalo...finalment arribo al Dike i miro amunt, soc a uns 5 metres de la reunió... em relaxo... respiro tranquil... acabo el poc que em falta on en Julian em rep amb un somriure, em felicita i em demana perdò...
en Julian recuperant el 4rt llarg.
Em passa el poc material que portem per aquesta escalada (4 friends, mitg joc de taskons i 5 cintes llargues) i mentrestant jo em fixo en la reunió: 2 burins... surto de la reunió i amunt, l'escalada és senzilla... ja pot ser-ho, possibilitats de protegir-se: nul·les i un sol burí en tota la tirada... per un moment torno a ser a la Easy Rider... i li estic dient a la Vanessa que em porti molt sobrat de corda, ja que no puc xapar, com a mínim que la corda no em molesti... dic el mateix a en Julian...concentració... no es pot fallar...
una marmota al cim, especialista en robar menjar a la penya...
Les tirades de dalt continuen amb la mateixa tònica, fins que la paret va tombant. Després de 8 llargs la via s'acaba, però el cim encara ens queda lluny... uns slabs eterns ens separen d'ell. Caminem, caminem i seguim caminant... m'aturo a descansar els beçons que ja no poden més durant uns segons... equilibris sobre els slabs... caminem...caminem sobre la lluna. Arribem al cim. És enorme...caminen d'una banda a l'altre del cim... Descansem, mengem i fem fotografies.
el cim (mirant-nos la paret Nord Oest, no som res...)
Baixem, primer per uns cables i després caminem... caminem pel bosc, caminem cap a la vall, cansats però contents, caminem...
la baixada...
Sí, aquest és el nostre objectiu, el Half Dome, però matisem-ho: no escalarem la gran cara Nord-Oest, si no la Sud-Est... la cara desconeguda del Half Dome, el premi de consolació per dir-ne d'alguna manera. Ara bé tot i no recorrer la gran cara del Half Dome, no ser gaire dificil, i tenir una aproximació extra-llarga, la via val molt la pena com a activitat d'un dia llarg on l'escalada serà gairebé només l'anècdota per passar una estona de pel·licula...
el Lost Lake i la cara Sud...
Caminem, caminem i seguim caminant... "hem fet bé llevant-nos d'hora" -penso... com puja aquest camí, que llarg que és... no m'ho vull ni imaginar si el sol estigués alt i ens escalfes la closca... caminem... arribem a les cascades, acabem xops dels esquitxos, quin fred... "l'hem liat llevant-nos d'hora"-penso... caminem... El camí s'aplana i ens n'em de desviar... caminem pel bosc... tot és preciós... el caminoi d'escaladors per on avancem ens porta fins el Lost Lake, es veu la cara Sud del Half Dome, la nostra encara queda un xic amagada... caminem... el camí s'acaba i ens busquem la vida pujant entre llambries i bosquets penjats... el peu de via apareix... els arbres que m'envolten no són més que troncs socarrimats per algun incendi forestal fa uns anys... el sol ja està alt... quina calor... "ens hauriem d'haver llevat abans..." -penso... una estona més vinga... Arribo al peu de via em trec la motxila i m'assec, la samarreta la estenc al sol mentre espero als altres 3... Fa una mica més de 3 hores que caminem...
Els 3 primers llargs són d'aherència fina i algun pas de fisura senzill, així arribem al Dike, una curiositat geològica. Les plaques totalment llises de les cares tombades del Half Dome de tant en tant presenten unes linees continues de coprolits d'un granet rosat... aquesta arriba des del tercer llarg fins gaire bé dalt.
en Julian recuperant el 4rt llarg
Som a la segona reunió... En Julian ha sortit a buscar uns burils, però s'ha equivocat... no són pas de la nostra via... El despenjo i fa el flanqueig correcte graduat de 5.7 protegit pel darrer buril que li queda ben bé 10 metres per sobre. Després del flanqueig agafa el Dike pel que puja amb facilitat. Escalar aquest Dike és senzill (amb molt bon canto) però molt perillòs, en tot el llarg hi ha un buril... (és per això que la via està graduada de R-mireu-vos el post dels Gunks per veure com es gradua l'exposició). Arriba a la reunió, ara em toca a mi jugar-me la cara. El normal és que quan vas de segon no hagi de passar res, però quan a més de mitg llarg has de flanquejar per una placa d'adherència ja que el primer la ha liat, les coses canvien. Així pujo seguint la via equivocada que ha pres en Julian, recupero les xpress que en Julian ha deixat... quan arribo al ultim burí però en Julian no em pot despenjar per que vagi a buscar el flanqueig correcte, fotria un pèndol de la ostia la qual cosa no em bé gens de gust, ja comença a haver-hi força pati...passo... La reunió hem queda uns 30 metres més amunt i uns 20 a l'esquerre... la corda m'arriba directe sense passar per cap mosquetó que pogués evitar el meu pèndol... el Dike amb els seus cantos bons i progresioó senzilla també esta 20 metres a l'esquerre... joder...joder... cap fred... em concentro, respiro fons, suco magnesi i vinga un pas endavant cap al desconegut... a saber quin grau és això... ni idea, no m'interesa, un altre pas, un altre i un altre vaig avançant, poc a poc i bona lletre, cantos mínusculs... cantos?més aviat rugositats del granet... adherència... fe, confiança... poc a poc vaig avançant traçant una diagonal cap a la reunió, confiança absoluta en mi mateix... quan dec portar uns 10 metres m'aturo un moment... i m'en adono d'una cosa: m'ho estic passant de puta mare, escalada dificil on més val que no falli, pati, i un dia preciós... que més puc voler ara mateix... sembla que les aspereses de la placa hagin estat posades expresament per que hi pugui passar... escalo...escalo...finalment arribo al Dike i miro amunt, soc a uns 5 metres de la reunió... em relaxo... respiro tranquil... acabo el poc que em falta on en Julian em rep amb un somriure, em felicita i em demana perdò...
en Julian recuperant el 4rt llarg.
Em passa el poc material que portem per aquesta escalada (4 friends, mitg joc de taskons i 5 cintes llargues) i mentrestant jo em fixo en la reunió: 2 burins... surto de la reunió i amunt, l'escalada és senzilla... ja pot ser-ho, possibilitats de protegir-se: nul·les i un sol burí en tota la tirada... per un moment torno a ser a la Easy Rider... i li estic dient a la Vanessa que em porti molt sobrat de corda, ja que no puc xapar, com a mínim que la corda no em molesti... dic el mateix a en Julian...concentració... no es pot fallar...
una marmota al cim, especialista en robar menjar a la penya...
Les tirades de dalt continuen amb la mateixa tònica, fins que la paret va tombant. Després de 8 llargs la via s'acaba, però el cim encara ens queda lluny... uns slabs eterns ens separen d'ell. Caminem, caminem i seguim caminant... m'aturo a descansar els beçons que ja no poden més durant uns segons... equilibris sobre els slabs... caminem...caminem sobre la lluna. Arribem al cim. És enorme...caminen d'una banda a l'altre del cim... Descansem, mengem i fem fotografies.
el cim (mirant-nos la paret Nord Oest, no som res...)
Baixem, primer per uns cables i després caminem... caminem pel bosc, caminem cap a la vall, cansats però contents, caminem...
posted by Guillem at 9:03 AM
2 Comments:
ke kabronnn!
I la Regular? és molt txunga?
What about having some granite xpriences at cavallers this summer?
you gotta lead elvislapelvis again, made!
Ei quina troballa!
Aquest setembre-octubre marxem cap a "da Valley" i m'està servint molt això que llegeixo!!!!
Felicitats!
L.
Post a Comment
<< Home