"En Libre y en el Dia"

Fa hores que he aterrat a Barna, uns minuts que he deixat les maletes al rebedor de casa i ja estic trucant a la penya. La primera intenció es partir-la ben partida, però quan no trobo ningú que s'animi passo a fer plans per alguna cosa mes productiva... evidentment liar penya per fotre algo tot el cap de setmana a ultima hora d'un divendres no és el més fàcil del món... i sort que en tinc per que l'endemà a les 3 del mitg dia encara dormo profundament quan sona el mobil amb un misatge... em desperto i dessideixo que ja he fet prou el ronso, que si no el jet-lag aquest em durarà setmanes...mitg adormit em passejo per casa amb el mobil a les mans, m'inspiro i començo a trucar en busca d'un company per diumenge... ningu contesta... suposo que la penya esta dinant o trepant...

Finalment al vespre aconsegueixo parlar amb l'uri, diu que esta molt petat, que li ha apretat molt tot el dia (a unes vies que romandran en l'anonimat per tal que ningu et titlli de fuixardero... o coses pitjors...hehe), però que te ganes de fer alguna cosa de grau baix (si la ceci el deixa...). Al cap de res torna trucar: té lliure fins l'hora de dinar. Santacana a la mómia??? Santacana a la mómia!!!

Diumenge el matí comencem d'hora (molt d'hora), l'oriol em recull a casa i anem cap a Montserrat, Triem material (massa) i pugem cap a Sant Benet. Recordo la primera vegada que vaig sentir a parlar de la Santacana, devia ser la segona vegada que jo pujava a Sant Benet i de les primeres que anava a escalar a montserrat... aquell cap de Setmana no em vaig menjar un torrat (com tants altres de quan començava) i en canvi si que vaig passar molta por-terror en un flanqueig quan ens vam encigalar amb un colega per la Prenyada...

Recordo en Miquel (que aleshores guardava el refu) dient que era el 6a+ mes txungo de ST Benet... i que a ell ja nomes li tornarien a veure en Top-Rope per allà... amb una referència com aquesta imagineu-vos com un novato de 17 anys va mitificar la via. Tampoc hi ajudaven les descripcions d'en Picazo " ...son demasiado dificiles para nunca convertir-se en classicas" o alguna cosa aixi parlant de la Santacana i la Brown Sugar i d'en Soldevila "La temida Santacana...". També recordo la primera vegada de la que tinc consciència d'haver-me fixat en la seva linea (tot i que no la primera vegada que la vaig veure) quan vaig fer la normal de la momieta.

Sigui com sigui el fet es que amb la colla de 4 o 5 novatos (alguns no tant) que escalavem aquella temporada vam MITIFICAR la via fins a límits insospitables, es va convertir en el repte a assolir, tot el que escalavem havia de ser comparat amb el que suposadament era la Santacana. Tal era la nostre obsessió que recordo com una vegada un dels de la colla ens explicava (entre cerveses i rialles histèriques) com un dia s'havia fet a la seva novieta del moment tot ofuscat, mirant-se aquella fisura des del mirador natural que queda sobre el Pistatxo prop de Sant Joan...

la mómia, el monolit "estrella" de St Benet, i la momieta a la seva ombra. La santacana no es veu, segueix una Fisura que queda a la cara de la mómia que dona a la momieta.

Amb aquestes arribem al refu, Hola i adeu a la penya que hi ha, anem cap a la via i comencen els rituals. Ens posem els boudriers, passem la corda i l'uri que començarà (per alguna cosa fa vuité) pilla el mateial. Passo de donar-vos detalls tècnico-aborrits de l'escalada, que per aixó de piades ja n'hi ha prous. La via és bonissima, protegida més que correctament, i allà on no ho esta hi posarem algun friend (normalment gros). Als 2 primers llargs amb prou feines tivarem si ens coloquem com toca, al tercer el tema canvia i hi ha algun apreton... Nomes un ultim consell, per als que es mirin el segon bolt del segon llarg amb ull crític ja que hi ha un bloc encastat-no ho feu... el bloc es mou, i us recomano que no feu com jo que m'hi vaig pillar confiant (vahhh... es st benet no Ordesa...) i vai flipar, em vaig descontrolar els peus i fins que no em vaig tornar a posar be dins l'squeeze vaig flipar...

Així al cap d'una estoneta sense cap percance greu som al cim de la mómia, rapels i avall... S'ha fet tard i a l'uri li tallaran... així que baixem corrents pels caminois i escales fins el cotxe... ara si que estem apunt de fer-nos un xic de mal alguna vegada... ai els tormells... ai l'esbarzer a l'esquerre... pero res arribem al cotxe i vinga a fotre una cargolada per dinar...

salut
seguiu atents a les actualitzacions tant del pont com batalletes al yankee...