La Realitat d'un Somni (bis)
En Carles Vallès (o qui sigui que li escriguis el llibre) va fer servir aquesta expressió ara ja fa una pila d'anys com a títol. Ara deu fer un any (mes o menys) jo li vaig robar per parlar del que fins aleshores havia estat un dels millors dies del meva vida, quan amb Roger vam escalar la Valentin Casanovas.
Un any més tard torno a robar l'expressio per parlar aquesta vegada de dos dies, que ben plegat potser no van ser els millors de la meva vida, pero que certament recordaré per sempre. Van ser 2 dies d'aquells en que tot canvia (per tornar a ser el mateix una setmana mes tard), que et deixen memories per una eternitat, 2 dies que semblen eterns, i quan penses en alguna cosa que ha passat abans sembla haver passat fa moltissim temps. Van ser els 2 dies en que amb en Juan vaig fer la Regular route de la North West Face del Half Dome. Dic "Regular route de la North West Face del Half Dome" per que queda molt més tècnic que dir "la Normal del Dome" i per una vegada que em puc pegar la sobrada ho aprofito (hehehe).
Per als amants de la história vertical dir que la via va ser oberta per en Royal Robbins (i 2 matats mes que per injusticies de la história no en sé el nom) en algun moment del 1957. La via va ser tota una revolució en el mon de l'escalada, se la considera el primer Big Wall mai fet (tot i coses fetes als Alps o Dolomites crec que podrien competir... de quins anys son les vies del Bonatti al Dru i al Capuccin???).
Per la majoria d'escaladors la via reina de Yosemite és The Nose al Capitan. Certament, es tracta d'una via forca més dificil, llarga i de logística més complicada. Peró per mi (i alguns altres matats mes-entre els qual la mómia d'en John Muir) el Capitan tot i ser un paredon de la ostia esta mancat d'una cosa: PERSONALITAT. De la mateixa manera que Diables m'atrau més que l'Aeri o l'espero inferior d'Arago més que Catalunya, El Half Dome m'atrau mes que el Capitan. El Half Dome es un roc d'una bellesa com pocs, la gent diu que al pot petit hi ha la bona comfitura i potser tenen rao per que jo prefereixo el Half Dome per davant del Capitan. Peró potser s'equivoquen per que jo mai canviaria un diamant per tenir una casa amb vistes al Half Dome (per demanar que no quedi...).
Sigui com sigui des de que tinc memória d'haver vist alguna imatge del Half Dome, m'hi he sentit atret. I essent huma i escalador ("lease" arrogant) m'hi he volgut enfilar.
Quan vaig arribar a Yosemite una tarda del maig passat recordo haver quedat imnotitzat amb la paret que lluia d'un color vermellos ataronjat amb els raigs del sol que es ponia a l'altre banda de la "vall encantada". En aquell moment ni tant sols sabia si escalaria una sola via a Yosemite, i ni em va passar pel cap que m'enfilaria per aquella paret. Jo simplement havia vingut a visitar el parc (no a escalar), i ja seria prou si aconseguia escalar un parell de dies.
Una setmana mes tard estava totalment instalat al Camp IV, havia conegut i escalat amb gent de les parts mes diverses del mon i em vaig comencar a plantejar de fer algunes de les vies mes llargues i serioses. Ara be si trobar company de cordada a Yosemite és senzill, el que es un xic mes dificil es trobar algu amb qui es comparteixin objectius, motivacions i sobretot en el meu cas (algu de qui et puguis refiar).
Així no va ser fins al cap de 4 setmanes que no vaig trobar algu amb qui enfilar-me per la cara Nord Oest del Half Dome. La Heidi era una noia australiana que tot i no ser una fletxa pel que fa la velocitat si que escalava força bé (millor que jo com a mínim, que si que acostumo a ser prou ràpid tot i que mes aviat mediocre tecnicament). En resum erem una cordada que ens hauriem complementat força be si la meteo ho hagues permés. La idea era escalar la via en el dia ( o com a minim intentar-ho). No obstant els 2 teniem els nostres dubtes de si ens en sortiriem, per aixó portariem un plumon per cada un i una manta tèrmica. Ara bé el dia que haviem de marxar cap a la base de la paret va entrar un front de temperatures molt baixes. Jo estava decididicim a fer la via, hiper-mega-fanàtic, extra-motivat, ho volia provar de totes totes, al cap i a la fi em quedaven 5 dies a la Vall abans d'haver de tornar a Barcelona. La Heidi no les tenia totes i em va deixar tirat com una tatxa, jo m'ho vaig pendre molt malament i cabrejat vaig passar els dies de mal temps i fred privant força i col.lant-me als jacuzzis del Hotel d' "El Portal"-pronunciat en Yankee- (el poble que hi ha a l'entrada de la Vall) amb 2 madrilenys divertidissims i la Sasha a qui havia conegut 2 dies abans. Em vaig mentalitzar que marxava, i que el meu viatge s'acabava... Tot i aixo vaig descobrir que em podia quedar uns dies mes dels que em pensava si feia algunes maniobres... i aixi ho vaig fer...Les altes temperatures van tornar, i quan la Heidi va saber que encara em quedava uns dies em va venir a buscar, em va demanar perdó per haver-me deixat tirat i em va proposar de que tornessim a atacar la via.
La meva resposta lògica hagues estat acceptar tant les disculpes (com vaig fer) com la proposta (com no vaig fer). Peró jo tot i quedar-me uns dies mes al camp IV, ja havia comencat a tornar a casa... ja no estava per lios d'aquelles dimensions, només volia passar-m'ho be, escalades divertides, senzilles i sense complicacions... Va ser aixi com la segona vegada vaig ser jo qui vaig deixar tirat a la Heidi i vaig marxar al Coockie amb els madrilenys, 2 catalans més i la Sasha (amb qui després vaig saber que la Heidi s'havia enfadat a la East Buttress del Capi-tot i que dubto que ella ho sapiga fins que llegeixi la traduccio d'aixo)...i diria que aquesta va ser l'ultima vegada que vaig veure a la Heidi que diria que es va rallar forca amb mi... des d'aqui demanar-li unes disculpes que mai rebrá...
La motivació havia desaparegut, quan pensava en la via només s'em acudien problemes, complicacions i dificultats, tota l'energia positiva s'havia esfumat i el seu lloc l'ocupaven vibracions negatives com poques vegades les havia sentit. Si alguna cosa tenia clara era que per encarar aquell tros de roc em calia tota la motivació i energia positiva del món. Simplement el meu estat mental en aquell moment no era el correcte per encarar el que seria la via mes seriosa de la meva vida vertical fins el moment.
Vaig marxar de Yosemite, de California i dels EEUU per tornar a casa. Les condicions als Alps pel que vaig sentir no eren gens bones, i no semblava que serien gaire millors (per les vies que volia fer) durant l'estiu. El record de Yosemite seguia ben present, i vaig pendre la decissio de pillar-me un curro per l'estiu, sacrificar l'estiu al deu de l'economia i demanar-li que em deixes tornar a viatjar cap a l'oest tal com havien fet anys abans tota una generacio (la beat evidentment) el setembre.
El sacrifici va resultar ser mes del que havia calculat, pero el 7 de setembre tornava a creuar l'Atlantic, i el 16 tornava a ser a california. La meteo no era gens bona i les temperatures eren mes baixes del que m'esperava. Els dies eren curtissims, no trobava un company apropiat... vaig descartar el Half Dome i em vaig centrar en el Capi. El Half Dome, la paret dels meus somnis (i malsons) no cauria aquest viatge. Semblava que tornaria a Barcelona per seguir somiant amb la paret i el dia que la escalaria, seguir dubtant si era capac d'enfilar-me per alla on ho havia fet en Robbins 50 anys abans, seguir maleint el dia en que havia entrat el front fred, seguir maleint el dia en que li havia dit que no a la Heidi (tot i saber que havia pres la decissió correcte)... seguir somiant...
Com he dit em vaig centrar en el Capi... Tot el que podia anar malament va anar malament... em vaig retirar amb la cua entre cames una vegada rera una altre (mes de dues sense ni tant sols haver preparat el petate)... les parets de Yosemite es reien de mi...
Si heu llegit els altres posts ja sabeu com van anar les coses... em vaig donar a la fuga pero prometent-me que tornaria una ultima i darrera vegada. I aixi ho haig fer...
Parlant amb en Juan, un Bomber 40ton de Madrid, vaig trobar el que feia temps que buscava, un company de cordada de putíssima mare, teniem un sentit de l'humor força semblant (sobretot els nivells de cinisme i "retorçadisme") una visió i manera d'entendre el món força semblant, escalavem més o menys al mateix nivell de mediocritat i tal pasqual... pero potser el que més em va molar van ser els seus anys d'experiencia i m'imagino que a ell li va molar els nivells d'energia que es tenen als meus 22 anys. Ell volia fer la Nose, peró el vaig convencer per anar al Half Dome. Va acceptar...fet erem una cordada.
No vam escalar cap via junts abans, per alguna estranya rao vaig confiar amb en Juan de bones a primeres, una cosa que faig amb molt poques persones. Simplement vaig confiar en ell.
La meteo era molt estable, un anticicló s'havia instalat, les temperatures van pujar tant que semblava que algu volgués que la via s'escales en manigues de samarreta comodament. I a mi em va semblar que per fi el meu somni es faria realitat. La motivació es va anar automultiplicant dins meu, les complicacion i dificultats van deixar d'existir... tot aniria perfectament... aixi ho creia... ho sabia... que equivocat que estava (hahaha)
Tot i el positivisme i les condicions favorables, els dies seguien essent super curts, fer la via en el dia quedava reservat o per supermans o per penya que conegues la via... no erem ni la opcio (a) ni la (b), i per tant ens va tocar la (c) fer la via en 2 dies.
Vam fer les motxiles amb els sacs de dormir, el material, una mica de menjar i les garrafes d'aigua buides que ompliriem durant l'aproximacio. Hi ha 2 aproximacion possibles, la directe coneguda per tothom tambe com els "the death slabs" i la llarga coneguda per mi com "the death march".
Un any més tard torno a robar l'expressio per parlar aquesta vegada de dos dies, que ben plegat potser no van ser els millors de la meva vida, pero que certament recordaré per sempre. Van ser 2 dies d'aquells en que tot canvia (per tornar a ser el mateix una setmana mes tard), que et deixen memories per una eternitat, 2 dies que semblen eterns, i quan penses en alguna cosa que ha passat abans sembla haver passat fa moltissim temps. Van ser els 2 dies en que amb en Juan vaig fer la Regular route de la North West Face del Half Dome. Dic "Regular route de la North West Face del Half Dome" per que queda molt més tècnic que dir "la Normal del Dome" i per una vegada que em puc pegar la sobrada ho aprofito (hehehe).
Per als amants de la história vertical dir que la via va ser oberta per en Royal Robbins (i 2 matats mes que per injusticies de la história no en sé el nom) en algun moment del 1957. La via va ser tota una revolució en el mon de l'escalada, se la considera el primer Big Wall mai fet (tot i coses fetes als Alps o Dolomites crec que podrien competir... de quins anys son les vies del Bonatti al Dru i al Capuccin???).
Per la majoria d'escaladors la via reina de Yosemite és The Nose al Capitan. Certament, es tracta d'una via forca més dificil, llarga i de logística més complicada. Peró per mi (i alguns altres matats mes-entre els qual la mómia d'en John Muir) el Capitan tot i ser un paredon de la ostia esta mancat d'una cosa: PERSONALITAT. De la mateixa manera que Diables m'atrau més que l'Aeri o l'espero inferior d'Arago més que Catalunya, El Half Dome m'atrau mes que el Capitan. El Half Dome es un roc d'una bellesa com pocs, la gent diu que al pot petit hi ha la bona comfitura i potser tenen rao per que jo prefereixo el Half Dome per davant del Capitan. Peró potser s'equivoquen per que jo mai canviaria un diamant per tenir una casa amb vistes al Half Dome (per demanar que no quedi...).
Sigui com sigui des de que tinc memória d'haver vist alguna imatge del Half Dome, m'hi he sentit atret. I essent huma i escalador ("lease" arrogant) m'hi he volgut enfilar.
Quan vaig arribar a Yosemite una tarda del maig passat recordo haver quedat imnotitzat amb la paret que lluia d'un color vermellos ataronjat amb els raigs del sol que es ponia a l'altre banda de la "vall encantada". En aquell moment ni tant sols sabia si escalaria una sola via a Yosemite, i ni em va passar pel cap que m'enfilaria per aquella paret. Jo simplement havia vingut a visitar el parc (no a escalar), i ja seria prou si aconseguia escalar un parell de dies.
Una setmana mes tard estava totalment instalat al Camp IV, havia conegut i escalat amb gent de les parts mes diverses del mon i em vaig comencar a plantejar de fer algunes de les vies mes llargues i serioses. Ara be si trobar company de cordada a Yosemite és senzill, el que es un xic mes dificil es trobar algu amb qui es comparteixin objectius, motivacions i sobretot en el meu cas (algu de qui et puguis refiar).
Així no va ser fins al cap de 4 setmanes que no vaig trobar algu amb qui enfilar-me per la cara Nord Oest del Half Dome. La Heidi era una noia australiana que tot i no ser una fletxa pel que fa la velocitat si que escalava força bé (millor que jo com a mínim, que si que acostumo a ser prou ràpid tot i que mes aviat mediocre tecnicament). En resum erem una cordada que ens hauriem complementat força be si la meteo ho hagues permés. La idea era escalar la via en el dia ( o com a minim intentar-ho). No obstant els 2 teniem els nostres dubtes de si ens en sortiriem, per aixó portariem un plumon per cada un i una manta tèrmica. Ara bé el dia que haviem de marxar cap a la base de la paret va entrar un front de temperatures molt baixes. Jo estava decididicim a fer la via, hiper-mega-fanàtic, extra-motivat, ho volia provar de totes totes, al cap i a la fi em quedaven 5 dies a la Vall abans d'haver de tornar a Barcelona. La Heidi no les tenia totes i em va deixar tirat com una tatxa, jo m'ho vaig pendre molt malament i cabrejat vaig passar els dies de mal temps i fred privant força i col.lant-me als jacuzzis del Hotel d' "El Portal"-pronunciat en Yankee- (el poble que hi ha a l'entrada de la Vall) amb 2 madrilenys divertidissims i la Sasha a qui havia conegut 2 dies abans. Em vaig mentalitzar que marxava, i que el meu viatge s'acabava... Tot i aixo vaig descobrir que em podia quedar uns dies mes dels que em pensava si feia algunes maniobres... i aixi ho vaig fer...Les altes temperatures van tornar, i quan la Heidi va saber que encara em quedava uns dies em va venir a buscar, em va demanar perdó per haver-me deixat tirat i em va proposar de que tornessim a atacar la via.
La meva resposta lògica hagues estat acceptar tant les disculpes (com vaig fer) com la proposta (com no vaig fer). Peró jo tot i quedar-me uns dies mes al camp IV, ja havia comencat a tornar a casa... ja no estava per lios d'aquelles dimensions, només volia passar-m'ho be, escalades divertides, senzilles i sense complicacions... Va ser aixi com la segona vegada vaig ser jo qui vaig deixar tirat a la Heidi i vaig marxar al Coockie amb els madrilenys, 2 catalans més i la Sasha (amb qui després vaig saber que la Heidi s'havia enfadat a la East Buttress del Capi-tot i que dubto que ella ho sapiga fins que llegeixi la traduccio d'aixo)...i diria que aquesta va ser l'ultima vegada que vaig veure a la Heidi que diria que es va rallar forca amb mi... des d'aqui demanar-li unes disculpes que mai rebrá...
La motivació havia desaparegut, quan pensava en la via només s'em acudien problemes, complicacions i dificultats, tota l'energia positiva s'havia esfumat i el seu lloc l'ocupaven vibracions negatives com poques vegades les havia sentit. Si alguna cosa tenia clara era que per encarar aquell tros de roc em calia tota la motivació i energia positiva del món. Simplement el meu estat mental en aquell moment no era el correcte per encarar el que seria la via mes seriosa de la meva vida vertical fins el moment.
Vaig marxar de Yosemite, de California i dels EEUU per tornar a casa. Les condicions als Alps pel que vaig sentir no eren gens bones, i no semblava que serien gaire millors (per les vies que volia fer) durant l'estiu. El record de Yosemite seguia ben present, i vaig pendre la decissio de pillar-me un curro per l'estiu, sacrificar l'estiu al deu de l'economia i demanar-li que em deixes tornar a viatjar cap a l'oest tal com havien fet anys abans tota una generacio (la beat evidentment) el setembre.
El sacrifici va resultar ser mes del que havia calculat, pero el 7 de setembre tornava a creuar l'Atlantic, i el 16 tornava a ser a california. La meteo no era gens bona i les temperatures eren mes baixes del que m'esperava. Els dies eren curtissims, no trobava un company apropiat... vaig descartar el Half Dome i em vaig centrar en el Capi. El Half Dome, la paret dels meus somnis (i malsons) no cauria aquest viatge. Semblava que tornaria a Barcelona per seguir somiant amb la paret i el dia que la escalaria, seguir dubtant si era capac d'enfilar-me per alla on ho havia fet en Robbins 50 anys abans, seguir maleint el dia en que havia entrat el front fred, seguir maleint el dia en que li havia dit que no a la Heidi (tot i saber que havia pres la decissió correcte)... seguir somiant...
Com he dit em vaig centrar en el Capi... Tot el que podia anar malament va anar malament... em vaig retirar amb la cua entre cames una vegada rera una altre (mes de dues sense ni tant sols haver preparat el petate)... les parets de Yosemite es reien de mi...
Si heu llegit els altres posts ja sabeu com van anar les coses... em vaig donar a la fuga pero prometent-me que tornaria una ultima i darrera vegada. I aixi ho haig fer...
Parlant amb en Juan, un Bomber 40ton de Madrid, vaig trobar el que feia temps que buscava, un company de cordada de putíssima mare, teniem un sentit de l'humor força semblant (sobretot els nivells de cinisme i "retorçadisme") una visió i manera d'entendre el món força semblant, escalavem més o menys al mateix nivell de mediocritat i tal pasqual... pero potser el que més em va molar van ser els seus anys d'experiencia i m'imagino que a ell li va molar els nivells d'energia que es tenen als meus 22 anys. Ell volia fer la Nose, peró el vaig convencer per anar al Half Dome. Va acceptar...fet erem una cordada.
No vam escalar cap via junts abans, per alguna estranya rao vaig confiar amb en Juan de bones a primeres, una cosa que faig amb molt poques persones. Simplement vaig confiar en ell.
La meteo era molt estable, un anticicló s'havia instalat, les temperatures van pujar tant que semblava que algu volgués que la via s'escales en manigues de samarreta comodament. I a mi em va semblar que per fi el meu somni es faria realitat. La motivació es va anar automultiplicant dins meu, les complicacion i dificultats van deixar d'existir... tot aniria perfectament... aixi ho creia... ho sabia... que equivocat que estava (hahaha)
Tot i el positivisme i les condicions favorables, els dies seguien essent super curts, fer la via en el dia quedava reservat o per supermans o per penya que conegues la via... no erem ni la opcio (a) ni la (b), i per tant ens va tocar la (c) fer la via en 2 dies.
Vam fer les motxiles amb els sacs de dormir, el material, una mica de menjar i les garrafes d'aigua buides que ompliriem durant l'aproximacio. Hi ha 2 aproximacion possibles, la directe coneguda per tothom tambe com els "the death slabs" i la llarga coneguda per mi com "the death march".
Vam deixar tot el material preparat per començar rapidament l'endemà el mati, i vam sopar uns fideus d'aquells instantanis crus (és el que té deixar-se l'encenedor del fogonet). Ens vam posar dins els sacs i vam fer veure que dormiem una estona (ja que els nervis no ens deixaven fer-ho de veritat) fins que finnalment la son va guanyar els nervis.
L'alarma d'en Juan va sonar força d'hora, jo em vaig llevar extra ràpid, vaig esmorzar i em vaig posar tot el material. En juan em va començar a asegurar i jo vaig començar a escalar a la llum del frontal i de la lluna que ja començava a amagar-se darrera el North Dome.
en Juan sortint de la R4.
flanquejant per entrar a la part mes dreta de la paret (L9)
L'escalada no va tenir res de rellevant tret d'algun contratemps a les xemeneies on ens vam liar per un offwidth de la variant en lliure que va donarmolta guerra (i on jo em vaig quedar enganyat) i fer els 4 darrers llargs fins el bivac amb els frontals com a resultat.
la "travessia Robbins" (L10)
en Juan fent de Lynn Hill a la sortida d'una de les xemeneies (podeu veure que ja comença a ser tot vermell...lease tard...molt tard...massa tard)
Així vam fer els 7 primers llargs per la part mes trencada i perdedora de l'esquerra de la paret, després amb algun flanqueig senzill i la travessia robbins vam entrar a la part mes vertical de la paret que es supera per un sistema de xemenèies bastant guapo. Des del final d'aquest uns llargs rarots peró macos ens van deixar a la "Big Sandy Ledge" on vam caure rendits quan el sol ja feia hores que havia encés la paret en flames per després amagar-se fins l'endemà. Vam menjar, vam beure, vam amagar el menjar de les rates en una bossa d'un sac amb uns peus de gat (per que fes pudor d'humà), i hi vam dormir a sobre.
el primer que veig només llevar-me: els "Zig-Zags" i els desploms somitals.
Vam dormir fins tard pensant que: "total ens queden 6 llargs" i que més valia descansar.
En Juan riu, ara em toca a mi...
el meu sujeto de deencaixat i deshidratat... "es tu síndrome!!!"
Jo em vaig llevar descolocadíssim, flipant... "que cony foto aqui???"-em preguntava sense parar...la nit abans en Juan havia fet els ultims llargs fins el bivac (i jo els havia recuperat amb el mort) i jo ara tenia un Síndrome de segon de cordada hiper bèstia...Després de molt dubtar, vaig fotre un cop de cap i vaig començar a escalar el primer "zig-zag", "provaré el primer llarg i ja veurem... "em vaig dir, tot va resultar perfecte: de friend en friend i de tascó en tascó (ja col·locats) vaig anar avançant, i tal com ho feia m'anava trobant més comode i passant-m'ho millor. Després dels 3 llargs dels "zig-zags" s'arriba a la "Thank-God Ledge". Aqui s'acabava el meu bloc, però jo no tenia gens de ganes de deixar d'escalar de primer (i això que ara també m'estava encarregant d'isar el porc alhora que assegurava en Juan), el Juan ho va veure i em va animar a que seguís.
en un dels Zig-Zags (el primer diria)
La traducció de "Thank-God Ledge" és " Repisa Gràcies a Deu". El nom ve de quan van obrir la via i anaven pujant pels "zig-zags" estaven cagadissims amb els desploms somitals, no sabien com els superarien...i en sortir dels zig-zags van trobar aquella repiseta que els va permetre escaquejar-se com els jefes que erern... el llarg és senzill però té "trucudelamendruku", al final hi ha una xemenèia que diuen que és txunga, jo no li vaig trobar res però bueno...(per avisar que no quedi).
a la "Thank-God Ledge"
I arribem a la part més interessant de tota l'escalada: A 2 llargs del cim em lio per la primera linea de bolts que trobo (és que la resse només en marca una) i flipo... m´he ficat per la sortida de la Direct route, una placa de 5.12b que segons en Juan : "esto debe obligar 6b mas o 6c...". Fent gasto de la fifi per descansar a les txapes (que no acaben d'estar del tot aprop), de la meva decurada tècnica de "guarreo" i de la concentració absoluta per levitar aconsegueixo superar el llarg. Monto la reunió, iso el mort i asseguro en Juan...
Un llarg més que superem ràpidament, uns blocs que superem a base de mantels i som al cim amb les ultimes llums del dia. Fotos i avall abans que es faci del tot fosc.
content al cim... un somni complert...
El descens també té algun detall divertit però ja estic cansat d'escriure (i alguna historieta he de deixar per quan fem unes birresno???), només dir que en Juan s'ho va currar molt, que vam bivaquejar una vegada més (aquesta vegada al costat d'uns cartells que n'indicaven la prohibició a la bora del riu) i que en arribar al Camp IV em vaig passar un dia privant King Kobra... aquell dia era la persona més feliç del món, el meu somni estava complert (i tenia tota la Kobra que volia...). L'endemà ja no... tenia un altre somni per complir...
Salut i seguiu atents a properes actualitzacions...
posted by Guillem at 2:20 PM
4 comments
