Saturday, June 30, 2007

Picats a Yosemite??? (Royal Arches, part II)

A continuació us presento una de les joies de yosemite. L'unic problema és que no és precisament cap tresor amagat... més aviat tothom sap on és, lo guapa que és i que l'aproximació és mínima. Parlo de la Serenity Crack. La serenity és una de les millors escalades de la vall en el seu grau. A més a més ens dóna acces a una altre 10 de via, la Sons of Yesterday. Hi vaig amb en Joan, com que a la via hi acostuma a haver-hi gentades tenim dues opcions: o entrem molt de matí per ser els primers, o entrem molt tard contant que la penya ja hagi despejat. Nosaltres ens decantem per aquesta ultima opció. La jugada, però, ens surt malament ... de dropos el món n'està ple... i acabem fent cua al peu de via.
assegurant a en Joan al primer llarg.

El primer llarg és una curiositat històrica... durant els 50es la fisureta que forma (o formava) el llarg era ideal per practicar el pitoneig. Els pitons es fotien un rera l'altre, una vegada després de l'altre amb el subseqüent desgast del granet, així apareixien les anomenades "pin scars"-cicatrius de pitoneig... quan la roca ja estava tant desgastada que l'emplaçament del pitó ja no era bo es tornava a començar uns centimetres més amunt. Així a
mb el pas del temps la fisura original va anar sent substituida per forats inhumans un rera l'altre. Veritables "bucos", tant a prop l'un de l'altre que a vegades la millor opció per escalar el llarg és pinçar d'un forat a l'altre... Qui pensi que pitonar no fa mal bé la roca hauria de veure aquest llarg... realment és un crim contra la natura... El que és més irònic de tot és el fet que aixó és el resultat de la mentalitat John Muir "leave no mark except your shadow"- enpenyats en no deixar pitons a la paret una generació reara l'altre d'escaladors ha deixat el seu pas gravat a la roca...

En Joan escala el primer llarg (5.9/5.10a)

Avui en dia el llarg s'escala en lliure amb una dificultat de 5.9 (gràcies a les "pin scars") , fa una mica d'angunia ja que els friends/takus no acaben de quedar del tot be fins que no portes ben bé uns 10 metres, però bé no n'hi ha per tant. Una altre nota històrica és que va ser en aquesta alçada aproximadament on es va col·locar un bolt que hi va ser fins que un "purista el va tallar". Els bolts queden limitats a la vall... si entressim en rao
ns de seguretat segurament hi hauria de ser, en motius històrics no (ara bé la via es va obrir en artifo)... si no s'ha deixar rastre com es que existeix la via... tot és molt més complicat del que sembla a primera vista no?

Segons com el llarg pot estar un xic (o molt) moll, però bé ja passarem... fins arribar a la reunió de bolts.

la "futura dona d'en Joan" al segon llarg (amb una mica d'efectes especials) mentre rapelem.
El segon llarg comença per una fissura perfecte de mans. La tècnica bona és l'straight-in jamming. A mi això encara no ho acabo de portar per la mà (no em surt del cor)... un taskó bo, un camalot verd... vaig pujant en bavaresa com puc... no ho estic fent bé, gens bé... ho veig venir... estic apretant com un animal...llisca un peu i vinga... ja VOLO. No massa però, el friend estava molt més aprop del que em pensava... MERDA AVUI JA NO FARÉ ROTPUNK penso... alhora que em cago en cristo, sa mare i tots els putos sants... i aixó com cony s'escala??? És tot just el començament del llarg, a efectes pràctics (encara que no oficials) el llarg no ha començat...fins i tot per un moment em passa pel cap dir-li a en
Joan que li foti ell... però vinga que caram, provem ho com diuen... poso el peu dins la fisura, el rebiro, quin mal... però queda bé, ara la mà, l'altre peu, l'altre mà, i vinga poc a poc, entre tremolors i molts nervis vaig pujant per la fisura, de tant en tant disparo alguna cosa i nar fent fins que s'em acaba la fisura.
Col·loco un alien negre tant amunt com toca i em miro els passos que em venen ara... Un canvi de fisures en adherència força fina... m'ho miro i remiro... m'ho penso i repenso... fins que al final: vinga! em decideixo un canvi de peus sobre la fisura, un coprolit, una mica d'equilibri, una mica de fe... una mica d'ansia... finalment després de totat una eternitat (potser 2 o 3 passos d'aherencia) puc encastar la ma altre vegada... Ara si que els encastaments em surten del cor... segueixo la segona fisura fins a la reunió ara amb una mica més de seguretat en els encastaments i estirant més les distàncies entre seguros...


just després del canvi de fisures (5.10b).

El tercer llarg comença força dret, unes fissures bessones amb molt de canto que es poden escalar en bavaresa. A la part alta del llarg una de les dos fisures desapareix i l'altre s'estreny fins a fer-se de dits, gira cap a l'esquerre i es torna a posar dreta. Aquest és el crux de la via, una secció de 4 o 5 metres força dura i on protegir-se serà incomode ja que estarem molt malament de peus en adherència i haurem de tivar molt mentre col·loquem els micros... I així entrarem a la ultima R de la via. Des d'aquí la millor opció es continuar per la Sons of Yesterday durant 5 llargs més. Nosaltres però no tenim ganes d'esperar-nos més a les R's i decidim rapelar... Rappels amb una sola corda i aball, només caldrà anar amb compte amb les fisures bessones del darrer llarg que tenen bastanta mala fama de tenir gana de corda...

recuperant el crux (5.10d).

Una altre via recomanable a la zona és la Super Slide. No es pot comparar amb la Serenity Crack (però de fet no s'hi poden comparar gaires vies amb aquesta). Més senzilla, i una mica més herbosa però amb un final preciós també és interssant. El primer llarg es pot fer amb bambes i si la olla la tenim a lloc sense encordar. En el seguent llarg pujarem per una fisura, un canvi en placa senzilla i una altre fisura/diedre fins una repisa. Des d'aqui tres llargs més a estones molt macos a estones no tant i baixem rapelant. Per mi va ser cap gran via però la companyia i l'ambient de relax dels meus ultims dies on ja anava comode amb les fissures s'ho van valdre molt.

Bé ho deixo aqui, proper post Snake Dike ...

Friday, June 29, 2007

So... Are you one of them Rock Climbers...? (Royal Arches, part I)

Aquest títol pronuncieu'l-ho amb accent de paleto "surenyo" i surt una de les preguntes que més us faran si aneu a fer cap de les vies que us presento aqui... l'aprox es gaire bé nul·la entre 2 i 7 minuts, el materioal el fareu davant la mirada dels turistes que encuriosits s'us miraran com a èssers d'altres planetes, "how long will it take you?", "isn't it scary?"... son altres preguntes però bé som-hi...

Una mica d'història... són els anys d'entre les guerres mundials... mica en mica tots els cims de les Sierras han anat caient, les Cathedral Spires, les Cathedrals, el Half Dome, i tal han anat sent conquerides un/a a un/a... Yosemite és una vall preciosa on de tant en tant hi fan una visita els escaladors de la "Bay Area" però no té masses possibilitats, tot el que es podia escalar ha estat escalat, la resta no s'escalarà MAI. A part dels escaladors ocassion
als el parc normalment és ple de turistes RICS, molt rics. Aquests s'allotgen al luxós (fins al punt de decadent) AWAHNEE HOTEL al cor de la vall. Davant del Hotel hi ha la formació rocosa coneguda com els ROYAL ARCHES, un seguit de fissures en arc dibuixades sobre una paret de 500 metres orientada a ple SUD. Aquest serà el proper objectiu... Durant els anys 30 encara no existeix l'actual prototip d'escalador yosemític (desenvolupat a partir dels 60es)- climbing bum/dirt-bag climber que s'apalanca a la vall des de finals d'abril a finals d'octubre (marxant a Tuolome meadows durant juliol i agost). Els escaladors encara són persones presentables i civiltzades "clean-cut students" de Berkeley i Stanford... Les implicacions històriques d'aquest fet es tradueixen en les següents 2 coses. Per començar els escaladors no són vistos com els delinqüents en que es convertirien amb els anys (essent la principal preocupació dels rangers-per davant dels ossos). Per altre banda vol dir que només es pot escalar durant les temporades d'estiu (precissament els mesos en que més tard els "locals" (a pronunciar amb yankee) fugirien de la vall deixant-la en les sempre ben equipades mans dels japonesos...). Tot aquest pal us l'he clabat per explicar una cosa que em va fer molta gràcia... tots els primers intents als Royal Arches van ser frustrats per el sol i la calor... essent el cas més sonat el d'un pessa que va acabar amb una deshidratació digna d'una pansa californiana (i mai més ben dit) que es va convertir en un xoc tèrmic (més o menys com la penya que es desfaça amb l'ACID) resultant en una setmana d'ingrès al Yosemite Medical Centre... Però com que els trepes dels 30's i 40es eren escaladors de veritat (no com la colla de dropos i purucs que som la majoria dels que ens enfilem per rocks aquests dies) només sortir de l'hospital ja va preparar el que seria el darrer i definitiu atac als Royal Arches ("ahí, ahí, a tope...") quedant així la via d'escalada (encordada) més llarga d'Amèrica (continent) fins el moment.


La via començava per una xemeneia marcada, per després seguir enllaçant sistemes de repises i curtes fisures de totes mides. A mitja via més o menys s'hi van trobar les principals dificultats, una placa molt fina que van superar amb l'ajuda d'un pèndol (una tècnica relativament moderna i revolucionària als estats units en aquell moment- tot i que avui en dia el pèndol gaire bé fa riure quan es compara amb animalades com ara el King Swing...). Després d'un curt flanqueig es guanyaven unes fissures que en aquell moment va ser considerades massa díficils. Per sort just al costat hi havia un tronc caigut des del cim de la paret que permetia superar un "abisme" bastant important i arribar a unes fissures més senzilles d'escalar. A partir d'aquest punt la paret no va oferir gaires dificultats més i es va arribar al cim.

Tornem al present:
Avui en dia el pèndol es pot evitar sempre i quan la placa es trobi seca, seran uns passos d'adherència força "divertits" graduats com a 5.10b. L'arbre ja no existeix, cap a l'any 80 i tants va petar despres de que la seva fusta podrida hagues fet de pont a moltissimes cordades. es perdia així una de les principals atraccions de la via... Rapidament es van obrir les fissures previament evitades resultant en uns llargs de 5.7 força drets i així la via va tornar a ser escalada amb regularitat.

Segons en Mc Namara (l'autor de la guia més popular de Yosemite) la via és una 5 estrelles. Jo vaig trobar que era una puta merda, molta repisa, molta verdura, discontinua... l'unic valor que li puc donar és l'històric o com a una aproximació a les vies del North Dome. Aquesta era la nostra intenció amb en Joan, però el Joan va tenir uns problemes d'estomac curiosillos i jo havia dormit fatal la nit anterior i vam enviar el North Dome a pendre per sac... aqui vam cometre el segon error del dia (el primer essent haver triat aquesta via) en dicidir baixar caminant pel camí de les yosemite falls. El resultat, una excurció de la ostia, primer en plan senglar, després per sobre uns slabs tombats que et fotien els bessons a caldo i al final per un cami bo però molt llarg... en total unes 9 milles (quan és això en kilometres???). La via es pot escalar bé a l'ensamble si saps per on has de tirar (que no sempre és evident (sobretot a la part baixa de la via) i fins i tot i ha molta gent que la escala en solo per passar el matí. Els horaris que marca la guia són molt llargs, no en foteu cas...

vinga ja m'he enrollat prou per avui, la part guapa dels Royal Arches us la poso en el següent post (també amanit amb una mica més d'història)...

Wednesday, June 27, 2007

Five Open Books, Comitment i Selaginella

Al costat de les Lower Yosemite Falls, a la seva esquerre hi ha un parell de petits tallats d'uns 150 metres cada un, posats un sobre l'altre separats per un bira herbosa/boscosa d'uns 30 metres. En els 2 s'hi observen els mateixos 5 diedres força marcats, l'un al costat de l'altre. Són els Five Open Books. El matí l'hem passat escalant un parell de fisures que jo he trobat inhumanes però per les que el meu company del dia, en Jules (un master del trad climbing al més pur estil Brtitànic- "asiduo del Gridstone) s'ha passejat com quan jo surto a fer birres pel gòtic. Quan hem vist que l'hombra començava a canviar de banda de la vall, la hem seguit i fins els 5 open books. Al nivell inferior (lower tire) escalem la via COMITMENT. La via es obra de ni més ni menys que d'en Jim Bridwell (THE BIRD). Amb aquest nom i aquest autor començo a escalar amb molt de respecte, al cap d'una estona m'adono de la broma d'en Jimy, la puta ironia vertical de la ACID PEOPLE/ Stone masters dels 70es tardaré a saber la llegir sobre una ressenya... a vegades flipes a vegades es unh puto canxonedeo... avui es tracta de la darrera opció.

el tercer llarg després de passar el sostre

3 llargs bastant mantinguts guapissims. En el primer una mica de straight-in jamming despres bavaresa i despres un pel de tot fins la R. De la R sortim en placa fins pillar un diedre que mitg escalem en bavaresa fins fotrens sota un sostre que sembla força espectacular... (fins aqui sobre el 5.8 gaire bé tota l'estona). El tercer i ultim llarg consisteix en flanquejar per sota el sostre, superar-lo i escalar en bavaresa fins a la bira, una mica més dret i un xic més guapo (si es que es possible) que l'anterior (5.9).

Caminem per la bira una mica fins trobar el peu de la SELAGINELLA. La via tot i no ser la típica escalada yosemítica i tenir una roca no tant bona com es podria voler jo vaig trobar que era una joia amagada que no va para de sorpendrem una vegada rere una altre. La via té un regust alpí molt marcat, 4 o 5 tirades (segons on montem les Rs), tota mena de tècniques d'escalada (amb predomini de "flaring chimneys"-xemeneies trompeteres que t'escupen...), es protegeix bé, cal fer servir la intuició alpina, graus més ajustats i un final guapissim. No us descobriré més detalls d'aquesta petita joia, hi haureu d'anar...

En Jules cap al final de la via amb el Sentinel Rock darrera, un secret que si que us donaré: si feu les coses bé (o no us voleu jugar la cara més del que toca) aquesta foto no la haurieu de poder fer...

Vinga Penya ho deixo aqui, la propera entrada la guia Practica dels Royal Arches...

Friday, June 22, 2007

MANURE PILE: Començament d'una estada a "Da Valley"

8 de maig del 2007,
Fa un dia i un vespre que soc a Yosemite, ahir vaig coneixer en Julian un professor de ciències de la terra a Nova Zelanda d'origen Anglès i vam passar el dia fent cragging al costat mateix del CAMP 4 al Swan Slab. En Julian m'ensenya la seva tècnica preferida: el hand jam i alguna cosa més. Encuriosit li pregunto quan de temps fa que escala, "35 anys" es la seva resposta, li estiro una mica mes la llengua... quan encara vivia a Anglaterra ho feia a Shefield i escalava a "God's sown rock", el mític Gridstone (al peak district)... era colega d'en Joe i en Simon (Simpson i Yates respectivament) amb qui havia fet cordada mes dúna vegada fins que amb el temps els hi havia perdut la pista i havia acabat marxant a Nova Zelanda on s'havia casat "...and had to do the right thing..."deixant l'alpinisme i passant a escalar només tardes. Però com que el fanatisme no es crea ni es destrueix... ara era a Yosemite una setmana (segons ell simplement no s'havia pogut escapar mes dies de la feina, de fet ja els havia enganyat prou dient que la convenció on anava durava 2 setmanes mentre que nomes en durava 1).
Però bé tornem a l'escalada:

el segon llarg de la After Six

Avui som al Manure Pile, un roc d'una mica menys de 200m, ideal per fer les primeres vies a Yosemite. La primera via és la After Six. La via es diu així per que la primera ascenció a càrrec d'en Chouinard i una noia amb un nom molt menys conegut (i per tant fàcil de recordar) va començar més tard que les 6 (de la tarda). Va ser la primera via del roc. El primer llarg segueix un evident diedre graduat de 5.7, però nosaltres com que encara no acabem de dominar l'art de llegir les resses yankis ens fiquem per una evident fissura. Mes t
ard sabre que aquest llarg correspon a la via After Seven, i esta graduat de 5.8. Els llargs superiors són gairebé tots de 5.6, força menys mantinguts pero no pas menys divertits... i arribem al cim del pedrot amb unes vistes genials del Sentinel, les cathedrals, el Half Dome, i esclar EL CAPI.

començant la nutcracker, les coses encara s'han de posar series, força més...

Baixem per un caminoi que recorda un xic a la canal dela avellaners i tornem al peu de via. El següent "objectiu" es la Nutcracker. Es una via força mítica a la
vall. Es tracta de la primera via que es va obrir a la vall "hamerless". L'autor d'una Revolució d'aquestes proporcions us el podeu imaginar: ni més ni menys que l'amic del nostre Josep Manuel Anglada: en ROYAL ROBBINS. La via es va obrir fent servir encastadors (NUTS) només. Les dificultats són força mes mantingudes que a la after-six, pero tampoc cal exagerar. Hi trobarem de tot, una bavaresa invertida/desplomada molt divertida al primer llarg, una fissura de "straight in jamming" i mes

...jamming, jamming, jamming... (això es 5.6)...

bavareses
al tercer llarg, una placa d'adherencia i un sostret d'encastament al quart llarg, i un "mantel" força "curios" al cinqué abans de sortir al cim. La via recore un tram de paret força més verical que la After Six, amb menys repises, reunions a muntar i no tants arbres. En resum es una presentació al que ens trobarem a la vall.


una de les reunions de la nutcracker.

Be penya ho deixo aqui... la propera entrada els 5 open books...




Tuesday, June 19, 2007

Crack climbing basics...tape up!!!

Som-hi amb unes quantes obvietats: si hi ha alguna cosa per la que Yosemite és conegut a aquesta banda de l'atlàntic (a part de les parets inhumanes) són les fisures, "the cracks" com en diuen allà. Allà la gent es "queixa" de que les fissures no son del tot perfectes, que tenen irregularitats, que no son del tot rectilines,... segons ells les fissures guapes son les d'arenisca, les de Utah, les del Indian Creek... Jo sincerament amb les de "la vall" ja vaig flipar!!!.

Les fisures es classifiquen segons la mida: tight fingers, fingers, off-fingers (ring-locks), tight hands, hands, off-hands, fists, off-width, slot/squeeze chimney i chimney. I també segons la tècnica que cal: straight-in jamming, jamming i liebacking (bavaresa). Els graus com aqui també seran subjectius, però ho seran molt més, depenent de la mida de les nostres mans i de com de bé dominem les tècniques d'encastament de cada mida. Per exemple amb les fissures de punys jo tenia moltissims problemes i algun 5.9 em va fer marxar amb la cua entrecames, mentre que si era de dits vaig arribar a fer 5.11d.

Les fissures a diferència d'aquí acostumen a estar més que netes de claus, i mola portar un sortit guapo de friends i encastadors (a vegades fins a quadriplicats d'algunes mides). El que si que trobarem a les vies més clàsiques, són força friends que acostumaven a pertanyer a algun Week-End Warrior (lease pijo de San Francisco que esta intentant fer la transició del "gym climbing" al "trad climbing")que han caminat fins quedar-se fixes fins que algun gat vell de la vall els traurà amb algun truquet dels seus.

El famòs tapping ajuda força, protegeix el revers de la mà i podrem apretar mes quan les fisures són de mides més grans que dits. Si es tracta d'un off-width també mola envenar-se els tormells. Jo no en vaig gastar massa d'esperadrap, tot i que potser haguès valgut la pena vistos els resultats d'altre penya.

La escalada és diferent de qualsevol altre cosa que jo hagi fet per aquí, tant en tècnica com en músculs que es fan servir. Però mola un munt, el que cal és acostumar-s'hi, oblidar-se de graus i simplement escalar...

Jo personalment ara desprès de molts banys d'humilitat, però també de moltes alegries, el grau me la suda totalment, com diuen els yankees: "I couldn't care less". El que busco són coses que em donguin guerra (molta guerra) però que pugui acabar treient...

Com a Intro a les fisures yosemítiques jo vaig fer unes sessions de "cragging"-totxillos (vies d'un llarg o dos) a equipar. Zones recomanables són el Swan Slab (just al costat del CAMP 4), el Church Bowl (darrera del Medical Service al Yosemite Village), i el Sunnyside Bench (al costat de les Lower Yosemite Falls). A les 3 zones hi ha vies de dificultat molt raonable/assequible i al quedar molt arran de carretera podrem carregar tota la ferralla que volguem per no passar gaire por.

Bé ho deixo aqui, d'aqui poc penjaré més posts dedicats a les differents zones on vaig estar i les vies que hi vaig fer. seguiu atents...

Sunday, June 17, 2007

A la recerca de la vall encantada...

...vaig somiar una vall amagada entre muntanyes, una vall verda, una vall plana amb un riu precios, una vall tancada per parets granítiques terrorífiques, parets granítiques precioses, vaig somiar granet daurat, vaig somiar or vertical, vaig somiar Yosemite...

Des de que vaig començar a escalar (des del meu punt de vista ara fa una eternitat, i des del punt de vista d'altres ara fa un no res) he sentit a parlar de Yosemite. Diuen que la joventut i les ambicions van lligades, enmanillades juntes fins i tot. I esclar als meus 21 anys no he pogut passar per alt una visita als estats units sense passar per la vall encantada... la veritat és que Yosemite des de philadelephia em quedava mes lluny que chamonix des de sant cugat, força més... però bé... l'edat, les ambicions i els somnis són el que són...

A philadelphia s'acaben totes les obligacions que m´hi lliguen, ens diem adèu amb els companys i volo a San Francisco. Hi passo el dia de rigor fent turisme amb la Freddie una amiga holandesa que té pensada fer la Route 66. L'endemà la Freddie lloga un cotxe on carreguem el seu poc equipatge i tots els meus trastos, i sortim en direcció Yosemite on arribem avançada la tarda. Em colo al mític CAMP 4 i comença el que seran unes de les millors 5 setmanes que he viscut fins el moment.

Ara mateix no us en dono detalls que no tinc temps, deixem-ho amb aquest preview per fer dentetes... però tranquils ja incloure posts amb piades, guies practiques, batalletes i tal. Una cosa si que us la diré ... per no crear masses expectatives (si es que mai ho he aconseguit) i no decepcionar a ningú: NO EM VAIG FICAR A CAP BIGWALL!!!
seguiu atents a les actualitzacions que amb la tornada a la civilització i a les eines de la comunicació global i 5 setmanes a "da Valley" tinc material a patades.