ignorància...

no sé ben be que he fer malament, la questió es que el darrer post em queda com a penultim...
mireuvos-el a sota del dels 2 aneguets...
salut

The EAST BUTRESS, una via al Capi????

En John "no fear" al llarg 3.

“On one side of the earth Hillary and Tenzing approached the summit of Everest. In London a princess approached the historic throne were shortly she would walk away a queen. In Yosemite three men approached a rounded non-summit, an event garnering no banner headlines, unlike the other two. But in climbing the East Butress they would be the first ever to climb El Capitan.”That week- the last days of May 1953 and the first days of June- was indeed a memorable time.”

Steve Roper.

En Pep recupera un dels llargs alpins centals

La East Butress puja per la estribació més baixa del Capi, en comptes de estar-hi uns dies per fer la via amb unes hores en tindrem prou. La pregunta serà: “de veritat he fet el Capi????” i la veritat és que encara no sabria que dir. En tot cas la via és guapa i val molt la pena tot i que segurament ens sorprendrà. No és massa dificil, però això dit, tampoc és un passeig. Són 13 llargs (alguns empalmables) molt variats, alguna xemeneia, passos en placa amb canto, diedres algun pas de sostre…

Un altre llarg alpineti...

La via té 3 parts clares: un inici amb 3 llargs força guapos, una zona que tomba on tot sembla més alpí i caldrà buscar i pensar un xic més per on va la via, alhora que les dificultats tampoc desapareixaran tant com pot semblar a primera vista. Finalment la part més espectacular que algú s’ha atrevit a anomenar el Headwall presenta algun pas en fissura guapo, plaques amb canto molt guapes tot i que exposades i un flanqueig espectacular.

amb en John... CAPITAAAAAAAANNNNNNN

La via té poc material fixe, algun pitonet desperdigat i algun encastador que allà s’ha quedat. La majoria de reunions seran a montar. La roca és molt sòlida però en alguns punt és patinosa. No sabria si és per les repeticions o per l’aigua d’una cascada que cau a l’esquerra de la via i que segons com bufa el vent mulla bona part de la via. El que és segur és que la via és bonissima i val molt la pena de fer encara que només sigui per controlar-se el descens del Capi.

En Pep en el flanqueig amb el half dome darrera.

En Pep entra al "pseudo-Headwal", uns passos raros en fisura i després plaques...

THE CATHERDALS, l'aneguet "lleig" de Yosemite

Entrant a "the Valley", el Capitan s'ens tira a sobre d'una manera aclaparadora, ens hi obsesionarem de tal manera que si no ho sabem ens deixarem perdre unes de les millors formacions que jo hagi vist mai (Half Dome i el Capitan apart). Parlo de la Leaning Tower, i de les Cathedrals. En certa manera les Cathedrals són l'aneguet lleig, simplement ni ens hi fixarem ofuscats amb el Capi. Però si en trobar-nos davant delCapi ens girem i mirem a la nostra dreta FLIPAREM. Les Cathedrals son Tres Moles monolítiques: La Lower, La Middle i la Higher Cathedral Rocks, i dues agulles vertiginoses que deixen el nostre cavall gaire bé en rídicul (les seves vies normals tenen 5 i 6 llargs respectivament...) la Lower i la Higer Cathedral Spires.

la Leaning Tower i les Bridaveil Falls.

A continuació us presento una selecció de les millors vies que hi vaig fer. La Roca és bonissima (tot i que més alpina del que és al Capi i la resta de formacions d'orientació Sud), les aproximacions poden variar des dels 5 minuts a la hora depenent de la Formació.

En Jules es mira la resse a punt d'encarar el Crux de "South by South-West", la Higher Cathedral Spire li queda darrera.

A la Lower Cathedral Spire hi vaig fer la "South by South-West"(5.11a), una via amb tres llargs senzills, 2 de inhumans (que es poden empalmar) i un de curiòs per arribar al cim.

El Capi des del cim de la Lower Cathedral Spire.

A la Higher Cathedral Spire hi vaig fer la "Regular Route" (5.9), tota una aventura classicorra, amb algun tram de roca més dubtosa, i si seguim la via original i no les variants que es tendeixen a agafar té un llarg de fisura que es va obrir en artifo i que en alliberar-se va ser dels primers 5.9's de la vall (lease que és dificilot). Ve a ser la normal del Cavall de Yosemite.

La Higher Cathedral Spire des del "Braille Book".

A la Higher Cathedral Rock em vaig quedar amb les ganes de fer la North-East Butress, hi hauré de tornar... però si que vaig fer tot un tripi de via com és la "Braille Book" (5.8). La Braille Book és una via del mestre "the bird" Bridwell que segueix un diedrako guapissim. El nom parla per si mateix, per curiositats de la vida el diedre està ple de coprolits que donen canto. De dificultat jo la compararia amb la Cade de Frares (un xic més dura) amb reunions a muntar i molts menys seguros fixes. Tot i que moltes vegades escalarem gaire bé com si fos un diedre de Kalamontse pillant canto al costat, les seccions claus acostumen a ser amb stemming força tècnic o amb off-width. La disfrutarem moltissim però és més dura del que pugui semblar sobre el paper. Els friends gordos molaran.

una mica de off-width combinat amb stemming al "Braille Book".

La East Butress de la Middle Cathedral Rock també es una via força guapa, llarga i alpina. Oberta per ni més ni menys que el "Batso" Warren Harding té un burilada (un 8 passos) que en el seu moment va ser la "bolt ladder" més llarga de "the valley". El llarg actualment es pot escalar en lliure de 5.10c, una placa molt fina amb cantos "credit card thin", no gaire disfrutona on el millor serà passar ràpid i arribar al pas del sostre guapissim que hi ha a sobre (5.9). La via té algunes reunions muntades i altres les haurem de muntar, algun llarg no és del tot trivial de protegir, però bé si jo hi vaig passar dubto que hi tingue problemes...

Recuperant un dels primers llargs del "Braille Book".

M'he reservat la joia de la selecció pels fidels que heu llegit fins el final. Parlo de la "Central Pillar of Frenzey" (5.9) a la Middle Cathedral Rock oberta també pel mestre Jimmy. La via arriba fins el cim de la Cathedral, ara bé el recomanable és fer els 5 primers llargs i rappelar tal com fa tothom. Us estic presentant un verdader TRIPI, no hi ha cap altre nom... habitació verda rera habitació verda... Reunions amb spits i llargs de fisures bonissims, alguna xemeneia, un off-with no gaire dificil, stemming, un regal pels sentits vaja. Us deixo amb unes fotos:

En Joan comença el "Central Pillar of Frenzey", per no mullar nos els gats ens els possavem sobre el petate de la penya que teniem davant que amablement l'havien deixat allà una estona...


En Joan recupera el segon llarg, una bona dosis de "thin hand crancking"...


Recuperant l'off-width del tercer llarg.


En Joan a la xemeneia del darrer llarg.

Snake Dike, climbing on the Dark Side of the Moon...

El sol no ha sortit encara, la lluna però ja no es veu, és d'hora, molt d'hora... i el meu mòbil sona fent de despertador... Em poso una mica de roba i surto de la tenda (si encara tinc tenda, encara no sóc el furtiu en qui em convertiré d'aqui una setmana dormint al bosc i amagant-me dels rangers). Les matinades a Yosemite encara són fresques... fora de la tenda veig els 3 frontals dels que seran els meus companys avui, tots fent el mateix que jo menjant alguna cosa i acabant de tancar motxiletes força lleugeres... Són les 5 de la matinada quan en Jules, en Julian, en Jesse i jo agafem el cotxe en direcció a les Happy Isles, l'aparcament que queda a la part més profunda de la vall, i on comença el John Muir Trail. És un camí extra-concorregut pels turistes durant hores més presentables, però ara mateix hi som sols. A part de vistes precioses i de passar arran de dues cascades impressionants el camí és una de les dues aproximacions al Half Dome.

Sí, aquest és el nostre objectiu, el Half Dome, però matisem-ho: no escalarem la gran cara Nord-Oest, si no la Sud-Est... la cara desconeguda del Half Dome, el premi de consolació per dir-ne d'alguna manera. Ara bé tot i no recorrer la gran cara del Half Dome, no ser gaire dificil, i tenir una aproximació extra-llarga, la via val molt la pena com a activitat d'un dia llarg on l'escalada serà gairebé només l'anècdota per passar una estona de pel·licula...
el Lost Lake i la cara Sud...

Caminem, caminem i seguim caminant... "hem fet bé llevant-nos d'hora" -penso... com puja aquest camí, que llarg que és... no m'ho vull ni imaginar si el sol estigués alt i ens escalfes la closca... caminem... arribem a les cascades, acabem xops dels esquitxos, quin fred... "l'hem liat llevant-nos d'hora"-penso... caminem... El camí s'aplana i ens n'em de desviar... caminem pel bosc... tot és preciós... el caminoi d'escaladors per on avancem ens porta fins el Lost Lake, es veu la cara Sud del Half Dome, la nostra encara queda un xic amagada... caminem... el camí s'acaba i ens busquem la vida pujant entre llambries i bosquets penjats... el peu de via apareix... els arbres que m'envolten no són més que troncs socarrimats per algun incendi forestal fa uns anys... el sol ja està alt... quina calor... "ens hauriem d'haver llevat abans..." -penso... una estona més vinga... Arribo al peu de via em trec la motxila i m'assec, la samarreta la estenc al sol mentre espero als altres 3... Fa una mica més de 3 hores que caminem...

Els 3 primers llargs són d'aherència fina i algun pas de fisura senzill, així arribem al Dike, una curiositat geològica. Les plaques totalment llises de les cares tombades del Half Dome de tant en tant presenten unes linees continues de coprolits d'un granet rosat... aquesta arriba des del tercer llarg fins gaire bé dalt.

en Julian recuperant el 4rt llarg

Som a la segona reunió... En Julian ha sortit a buscar uns burils, però s'ha equivocat... no són pas de la nostra via... El despenjo i fa el flanqueig correcte graduat de 5.7 protegit pel darrer buril que li queda ben bé 10 metres per sobre. Després del flanqueig agafa el Dike pel que puja amb facilitat. Escalar aquest Dike és senzill (amb molt bon canto) però molt perillòs, en tot el llarg hi ha un buril... (és per això que la via està graduada de R-mireu-vos el post dels Gunks per veure com es gradua l'exposició). Arriba a la reunió, ara em toca a mi jugar-me la cara. El normal és que quan vas de segon no hagi de passar res, però quan a més de mitg llarg has de flanquejar per una placa d'adherència ja que el primer la ha liat, les coses canvien. Així pujo seguint la via equivocada que ha pres en Julian, recupero les xpress que en Julian ha deixat... quan arribo al ultim burí però en Julian no em pot despenjar per que vagi a buscar el flanqueig correcte, fotria un pèndol de la ostia la qual cosa no em bé gens de gust, ja comença a haver-hi força pati...passo... La reunió hem queda uns 30 metres més amunt i uns 20 a l'esquerre... la corda m'arriba directe sense passar per cap mosquetó que pogués evitar el meu pèndol... el Dike amb els seus cantos bons i progresioó senzilla també esta 20 metres a l'esquerre... joder...joder... cap fred... em concentro, respiro fons, suco magnesi i vinga un pas endavant cap al desconegut... a saber quin grau és això... ni idea, no m'interesa, un altre pas, un altre i un altre vaig avançant, poc a poc i bona lletre, cantos mínusculs... cantos?més aviat rugositats del granet... adherència... fe, confiança... poc a poc vaig avançant traçant una diagonal cap a la reunió, confiança absoluta en mi mateix... quan dec portar uns 10 metres m'aturo un moment... i m'en adono d'una cosa: m'ho estic passant de puta mare, escalada dificil on més val que no falli, pati, i un dia preciós... que més puc voler ara mateix... sembla que les aspereses de la placa hagin estat posades expresament per que hi pugui passar... escalo...escalo...finalment arribo al Dike i miro amunt, soc a uns 5 metres de la reunió... em relaxo... respiro tranquil... acabo el poc que em falta on en Julian em rep amb un somriure, em felicita i em demana perdò...

en Julian recuperant el 4rt llarg.

Em passa el poc material que portem per aquesta escalada (4 friends, mitg joc de taskons i 5 cintes llargues) i mentrestant jo em fixo en la reunió: 2 burins... surto de la reunió i amunt, l'escalada és senzilla... ja pot ser-ho, possibilitats de protegir-se: nul·les i un sol burí en tota la tirada... per un moment torno a ser a la Easy Rider... i li estic dient a la Vanessa que em porti molt sobrat de corda, ja que no puc xapar, com a mínim que la corda no em molesti... dic el mateix a en Julian...concentració... no es pot fallar...

una marmota al cim, especialista en robar menjar a la penya...

Les tirades de dalt continuen amb la mateixa tònica, fins que la paret va tombant. Després de 8 llargs la via s'acaba, però el cim encara ens queda lluny... uns slabs eterns ens separen d'ell. Caminem, caminem i seguim caminant... m'aturo a descansar els beçons que ja no poden més durant uns segons... equilibris sobre els slabs... caminem...caminem sobre la lluna. Arribem al cim. És enorme...caminen d'una banda a l'altre del cim... Descansem, mengem i fem fotografies.

el cim (mirant-nos la paret Nord Oest, no som res...)

Baixem, primer per uns cables i després caminem... caminem pel bosc, caminem cap a la vall, cansats però contents, caminem...

la baixada...