aclariment...

Per si no era prou evident, i no us vau fixar en la data, espero no crear cap mal entés.
També deixar clar que no hi havia cap mala intenció, i que no desitjo cap mal a ningú (i evidentment a en Chris menys).

Peró a veure si serveix d'inspiració a algun dels lolillos que hi han per allí sueltos...

Ja fa temps que no es fa cap sonada de campana revolucionaria...

INOCENTS (o no...)

i altre vegada l'ignorància...

Doncs res penya que ja teniu el promés post sobre la Regular al Half Dome, pero per motius ke s'em escapen apareix per sota del de Red Rocks (4 llocs enrera)... realment es com si l'ordenata sapigues on hauria d'anar... es que despres de tanta estona escribint no volia que passes desaparcebut... espero que us ho passeu tant bé llegint-lo com jo escribint-lo (alhora que ho anava recordant tot)...
apali gent
Salut

PER SER TAN ROJA, reflexions febrils d'un viatge fracassat a la Paret de Catalunya

L'altre dia hi pensava... "quin és el centre neuràlgic de l'escalada a Catalunya???"o més aviat "quina és la millor paret de Catalunya???"... "Quina és la paret de Catalunya???" Mal que em pesi no és cap de les parets de Montserrat. Montserrat és massa aprop de Barcelona i tot i tenir els seus mil i un racons màgics, els seus mil i un secrets, la veritat inevitable és que Montserrat ha estat civilitzada... La Paret de Catalunya és (i valgui la redundància) la Paret de Catalunya a Montrebei.

Una muralla calcarea natural com poques, una tapia, un "PAREDON", un guant "bufetejat" a la cara de qualsevol escalador, un desafiament, un repte, una aventura, un somni...la meva gran assignatura pendent a casa...la paret que em falta per escalar... l'espina clavada...

el congost de Montrebei...

Aprofitant el pont amb el roger fem plans per fer això que tant ens agrada fer: divertir-nos tot passant una mica de por i fent un xic d'exercici...hehehe. El roger ja hi ha escalat un parell de vegades a la Paret de Catalunya, i em prepara un menú combinat força guapo, entraré a la plaça per la porta gran: Divendres (que estarem frescos) farem la Tempesta Nocturna, Dissabte (per descansar) la Desequilibri Hormonal ( que només són 8 llargs- segons el Soldevila "...mantenidos i peleones...no vedais la piel del oso antes de haberlo cazado.?) i Diumenge (que estarem recuperats però no tant frescos com divendres i per tant no en condicions de fer la Mala Vida) farem la Latin Brothers. A mi el "plan of action" em sembla guapo i hi estic més que d'acord. Ara bé els que us hagueu fixat amb la data de publicació del post ja podeu endevinar que alguna cosa va anar malament...

Sortim dijous de Barna al mitgdia, en roger resacos i txungo de l'estomac, jo em trobo bé (de moment)... Fem cap a Àger, i després cap a "el prat" de montrebei, ens hi instalem...

el nostre "Camp Base" al costat de la paret

A l'hora d'anar cap a la via els papers s'han invertit: en roger està bé, jo fatal. Em vaig adormir prou ràpid cap allà quarts de 9, però a les 11 i algo ja m'he despertat, he passat la nit donant voltes, el cap m'està matant...

La Paret de Catalunya queda abortada... anem als Puntals d'Àger on fem la Fanal Nocturn...gràcies a un bon "gelokata" puc fer la via en unes condicions acceptables però quan em passa l'efecte torno a ser una piltrafa amb potes...

La següent nit és força diferent tot i que amb efectes semblants: Aconsegueixo dormir força (tot i despertar-me un parell de vegades)... però no paro de tremolar tota la nit tot i estar ben calent dins el meu sac de plomes... em desperto amb el cap a punt d'explotar i amb algun follet maligne clabant-me agulles roents a la part de darrera dels ulls... per no putejar en roger li dic d'anar a fer el Diedre Gris (com a mínim farem una via a la paret), per sort el tio em diu que: "tranki..."

Tornem cap a Barna, una aturada tècnica a St Llorenç de Montgai on fem la Viatge Astral (jo sota els magnifícs efectes d'un colocatil)... i ara estic morint però escric això per inèrcia... les onades de mal de cap deuen coincidir amb els moments en que el follet maligne posa les agulles al foc per tal que estiguin roents pel següent atac...

Fixeu-vos en el títol del post, no diu "intent fracassat" que implicaria que com a mínim haviem començat la aprox, sinó "viatge" que només implica una "anada" i una "tornada".

El resultat l'espina de la Paret de Catalunya segueix clavada i ha passat a ser el proper objectiu... com allò que explica en TR dels taurons que no poden deixar mai de nedar per que si no s'enfonsen en les profunditats i moren... l'herba sempre és més verda a l'altre costat de la tanca... no puc deixar de nadar, no puc deixar de somiar... no puc deixar de saltar tanques... aquesta és roja i llueix amb el sol del crepuscle, és preciosa: és la Paret de Catalunya.

la Paret de Catalunya...

"En Libre y en el Dia"

Fa hores que he aterrat a Barna, uns minuts que he deixat les maletes al rebedor de casa i ja estic trucant a la penya. La primera intenció es partir-la ben partida, però quan no trobo ningú que s'animi passo a fer plans per alguna cosa mes productiva... evidentment liar penya per fotre algo tot el cap de setmana a ultima hora d'un divendres no és el més fàcil del món... i sort que en tinc per que l'endemà a les 3 del mitg dia encara dormo profundament quan sona el mobil amb un misatge... em desperto i dessideixo que ja he fet prou el ronso, que si no el jet-lag aquest em durarà setmanes...mitg adormit em passejo per casa amb el mobil a les mans, m'inspiro i començo a trucar en busca d'un company per diumenge... ningu contesta... suposo que la penya esta dinant o trepant...

Finalment al vespre aconsegueixo parlar amb l'uri, diu que esta molt petat, que li ha apretat molt tot el dia (a unes vies que romandran en l'anonimat per tal que ningu et titlli de fuixardero... o coses pitjors...hehe), però que te ganes de fer alguna cosa de grau baix (si la ceci el deixa...). Al cap de res torna trucar: té lliure fins l'hora de dinar. Santacana a la mómia??? Santacana a la mómia!!!

Diumenge el matí comencem d'hora (molt d'hora), l'oriol em recull a casa i anem cap a Montserrat, Triem material (massa) i pugem cap a Sant Benet. Recordo la primera vegada que vaig sentir a parlar de la Santacana, devia ser la segona vegada que jo pujava a Sant Benet i de les primeres que anava a escalar a montserrat... aquell cap de Setmana no em vaig menjar un torrat (com tants altres de quan començava) i en canvi si que vaig passar molta por-terror en un flanqueig quan ens vam encigalar amb un colega per la Prenyada...

Recordo en Miquel (que aleshores guardava el refu) dient que era el 6a+ mes txungo de ST Benet... i que a ell ja nomes li tornarien a veure en Top-Rope per allà... amb una referència com aquesta imagineu-vos com un novato de 17 anys va mitificar la via. Tampoc hi ajudaven les descripcions d'en Picazo " ...son demasiado dificiles para nunca convertir-se en classicas" o alguna cosa aixi parlant de la Santacana i la Brown Sugar i d'en Soldevila "La temida Santacana...". També recordo la primera vegada de la que tinc consciència d'haver-me fixat en la seva linea (tot i que no la primera vegada que la vaig veure) quan vaig fer la normal de la momieta.

Sigui com sigui el fet es que amb la colla de 4 o 5 novatos (alguns no tant) que escalavem aquella temporada vam MITIFICAR la via fins a límits insospitables, es va convertir en el repte a assolir, tot el que escalavem havia de ser comparat amb el que suposadament era la Santacana. Tal era la nostre obsessió que recordo com una vegada un dels de la colla ens explicava (entre cerveses i rialles histèriques) com un dia s'havia fet a la seva novieta del moment tot ofuscat, mirant-se aquella fisura des del mirador natural que queda sobre el Pistatxo prop de Sant Joan...

la mómia, el monolit "estrella" de St Benet, i la momieta a la seva ombra. La santacana no es veu, segueix una Fisura que queda a la cara de la mómia que dona a la momieta.

Amb aquestes arribem al refu, Hola i adeu a la penya que hi ha, anem cap a la via i comencen els rituals. Ens posem els boudriers, passem la corda i l'uri que començarà (per alguna cosa fa vuité) pilla el mateial. Passo de donar-vos detalls tècnico-aborrits de l'escalada, que per aixó de piades ja n'hi ha prous. La via és bonissima, protegida més que correctament, i allà on no ho esta hi posarem algun friend (normalment gros). Als 2 primers llargs amb prou feines tivarem si ens coloquem com toca, al tercer el tema canvia i hi ha algun apreton... Nomes un ultim consell, per als que es mirin el segon bolt del segon llarg amb ull crític ja que hi ha un bloc encastat-no ho feu... el bloc es mou, i us recomano que no feu com jo que m'hi vaig pillar confiant (vahhh... es st benet no Ordesa...) i vai flipar, em vaig descontrolar els peus i fins que no em vaig tornar a posar be dins l'squeeze vaig flipar...

Així al cap d'una estoneta sense cap percance greu som al cim de la mómia, rapels i avall... S'ha fet tard i a l'uri li tallaran... així que baixem corrents pels caminois i escales fins el cotxe... ara si que estem apunt de fer-nos un xic de mal alguna vegada... ai els tormells... ai l'esbarzer a l'esquerre... pero res arribem al cotxe i vinga a fotre una cargolada per dinar...

salut
seguiu atents a les actualitzacions tant del pont com batalletes al yankee...