L'habitació verda...

Què cerquen allà dalt? deuen dir els filisteus.

La Gloria? Qui es preocupa dels insensats que

lluny dels ulls del mòn perden la seva joventut

en combats sense fi? La Fortuna? Les nostres

robes són parracs, i demà per viure tornarem a

conduir una vida d'esclaus...

Lionel Terray- Els conqueridors de l'inutil.

Acabo d'escriure el post anterior, i just seguit he mirat el blog de l'oriol www.celiavern.blogspot.com en que pregunta per què escalem? la veritat és que no ho tinc massa clar però el que escriurè a continuació podria ser-ne una bona part dels motius que ens porten a passar-ho malament de tant en tant i a vegades fins i tot a jugar-nos la pell. La veritat és que guardava aquestes idees per quan fes temps que no escrivia res però he decidit contribuir el meu gra de sorra a la pregunta de l'oriol.

Fa un temps vaig sentir que els Surfers parlen de l'HABITACIÓ VERDA (the green room), l'onada perfecte que els envolta i els portà al més enllà. Tant sols hi són ells i l'aigua: l'ona, força, perfecció, felicitat i poder.

Pensant-hi vaig veure que de la mateixa manera de tant ent tant, això també passa en l'escalada. El llarg perfecte en el que a més a més es dóna aquella rara conjunció entre cos i ment. aquella conjunció en que la gravetat deixa d'arrossegar-te cap al centre de la terra. Ets gràcil, de moviments felins, precissos, freds i calculats, escales pel simple plaer d'escalar. Les pors, preocupacions, obssessions i tota la resta de mediocritats que et fan humà simplement desapareixen. Ets lliure, perfecte, invencible i immortal. Tant li fa a quin nivell escalis, simplement de tant en tant passa.

Així he trobat la resposta a la eterna pregunta? No podria assegurar-ho però sé amb seguretat que com a mínim la habitació verda és una part important de la meva vida. escalo per entrar a l'habitació verda. Escalo per aquests moments tant excepcionals, per aquests moments perfectes. Escalo per ser lliure, perfecte, invencible i immortal. No es tracta de les vies que escali, o de com les escali, es tracta d'assolir l'habitació verda dels surfers, fer desaparèixer les inperfeccions del món mortal, levitar i aixecar-me per sobre de tot per passar al món paral·lel on regna la felicitat i la llibertat.

Així tots els esforços, sacrificis i obsessions de fet van dirigits a això. La felicitat i la llibertat. Tant senzill, però tant complicat alhora. Així ho he vist clar, no soc feliç per que escali, ni tampoc lliure pel fet d'aïllar-me del món en alguna paret. No. Soc feliç per l'escalada, escalo per alliberar-me de les meves imperfeccions, escalo per ser invencible, escalo per sentir-me immortal (encara que siguin tant sols uns moments).

Tots els esforços estan encaminats a trobar l'habitació verda, és la cerca de la felicitat a través del llarg perfecte i l'alineament de ment i cos en una sola entitat. La conjunció d'astres mortals és el camí.

Per això té un poder tant gran d'atracció sobre mi, em proporciona allò que no sé trobar de cap altra manera. M'agradaria no haver d'escalar i no haver de fer patir aquells que es preocupen per mi. Però com tants altres he nascut per ser lliure, ser feliç. I l'habitació verda, l'escalada, per ara és l'unica porta a la llibertat i la felicitat. Simplement vull fer-ho, simplement necessito escalar, ho he de fer. Vull ser lliure, feliç i assolir la perfecció, invencibilitat i immortalitat momentània.

Què val la meva vida sencera de monotonia i mediocritat en

comparació amb aquestes hores d'acció total i felicitat perfecte?

Lionel Terray- Els Conqueridors de l'inutil.

I ara què?

Amb la mà txunga ultimament he estat fent bondat, i aprofitant l'energia per centrar-la en pensar una mica (que mai va del tot malament)...

Després d'escalar la Valentin, havent acomplert un somni, la veritat és que vaig quedar una mica destarotat. "I ara què?" va ser el que vaig pensar, "Què he de fer?". Altra vegada havia caigut en el mateix error egocèntric. Què gran que és el mòn i quantes coses queden per fer (en el camp de l'escalada). Escalar, la resta , en aquest moment, no tè importància tant sols són parentesis que m'ocupen la vida-més o menys com la quantitat innecessaria de DNA que contenen les nostres cèl·lules.

Ofuscat encara en els llargs de la Valentin no m'havia adonat dels horitzons que s'acabaven d'obrir devant meu. Mirant-me el pany, no havia alçat els ulls per veure el que hi havia més enllà de la porta que acabava d'obrir.

Una visita al festival de Torellò dijous, i veure el passe del Huber a LLeida el divendres em van fotre el clatellot necessari perqué tornés a aixecar el cap i a encarar els nous horitzons verticals. Així tal com diu el poeta Kahil Gibra:

And when you have reached the mountain top,

then you shall begin to climb.

El cap de setmana el vaig passar pujant a Goriz amb en Xavi a buscar la Vanessa i a saludar en Joan Maria el guarda (i bon amic del Xavi). Us penjo unes fotos de la Vall d'Añisclo per on vam pujar.

Xerrant amb en Joan Maria que ha fet gaire bé totes les vies de l'aeri, vaig començar a gestar nous projectes, proposar-me noves vies per quan torni d'estats units. La Fragel Rock, la Lotus i la Reencuentros pel que fa al lliure, i la Picazo, Antonio Machin i Anglada-Cerdà en estil més clàssic tot i que tant o més guerreres...

De moment tot això queda més aviat lluny, i pel mitg hi ha un viatge al Yankee en que l'intenció és aprofitar per aprendre tant com pugui de qualsevol cosa: biologia (amb el que ocupo el meu temps mentre no escalo), escalada en gel, escalada lliure o escalada de bigwall...

Per més informació segui atents a nous posts (stay tunned)...

Valentin Casanovas, la realitat d'un somni...

...s'ha d'escalar sobre una mitologia imponent.

Els passos més complicats en qualsevol escalada

són els mentals, la ginàstica psicològica que controla la por...

John Krakauer- Somnis de l'Eiger.

Fa 30 anys dos "inocents" nois de 19 anys van obrir aquesta mítica via a la Paret de l'Aeri, segons ells "sense saber el que escalaven, o més ben dit el que obrien...". Ahir uns altres joves de 20 i 21 anys van realitzar la enèssima repetició d'aquesta via siguent completament conscients d'on es ficaven. Els primers eren José Rodriguez i Antonio G. Picazo, i els altres 2 no eren altres que en Roger Cararach i jo mateix.

La valentin és la ascenció 105 de la guia d'escalades a "Monserrat: Ascenciones de Leyenda", la ultima del llibre, i l'aura que l'envolta és aclaparadora. Com la CADE d'Aragó o la Alfanhuí de Patriarques feia temps que la volia escalar, no són vies extremes ni tenen res d'extraordinari, de fet són repetides amb certa freqüència, però per mi haver les escalat a significat la fi d'una etapa i l'inici d'una altra en el meu propi camí vertical.

Després d'una tardor en la que he estat escalant força en paret m'he sentit preparat per afrontar la Paret de l'Aeri per la que per molts sigui la via Reina de Monserrat. Em va costar molt decidir-me així que després de donar-hi voltes durant uns quants dies vaig trucar en Roger per proposar-li de fer aquest diumenge la via. La veritat és que no em va costar gens convencer en roger i vam quedar en trobar-nos diumenge a quats de vuit a sarrià. Així va quedar segellat el compromís i durant els dies següents en tota estona lliure que tenia em vaig anar mentalitzant de com superaria les dificultats i de com em sobrepossaria a les meves pors.

Finalment va arribar el cap de setmana. Dissabte vaig escalar per gorros amb una gent a qui havia fet d'instuctor en un curset fa unes setmanes. La intenció era no cansar-me per estar fresc per diumenge. Tot i que no em vaig cansar em va començar a molestar la ma a la part de sobre (la zona dels extensors) i cap al final del dia em feia força mal. Tot i això no em vaig donar per vençut, ja que mentre escalava no em molestava gens, tant sols ho feia quan remenava cordes i mosquetons. A més a més tenia força clar que aquesta seria l'ultima oprtunitat que tindria per escalar la Valentin fins després de tornar d'estats units. No era un "o ara o mai", però la perspectiva d'haver d'esperar tot un any (suposant que tornés en forma) per poder escalar la via no m'animava gaire i vaig decidir aplicar-me un parell de postulats de Nietzche:

Res triomfa allà on la presumció no hi ha prés part.

i

Allò que no ens mata ens fa més forts.

Vaig anar a dormir d'hora i tot i que em va costar adormir-me pensant en els llargs mítics de la via, i que em vaig despertar un parell de vegades vaig tenir una nit pou bona. Ens vam trobar amb en roger i vam enfilar la carretera cap a Monserrat. Vam aparcar en un revolt just sota la paret de l'Aeri i vam triar el material que duriem. En preparació per l'escalada jo havia agafat material col·lectiu del CADE: uns aliens i uns friends grossos, a més a més contaven amb un bon sortit de material propi. En roger va decidir que els friends grossos no farien falta així que es van quedar al cotxe. Vam agafar un joc de friends incloent els aliens, uns taskons, uns pedals i dues cordes de 8,5, un litre d'aigua per cada un i vam desfilar amunt cap a la paret. Vam pujar per la canal de l'aeri i després pels cables fins al bosquet penjat de peu de via.

El primer llarg em tocava a mi de seguida vaig haver de treure els pedals i així entre sortidetes en lliure i guarrejant les xapes i amb algun alien mal posat vaig superar els primers metres, fins agafar una fisureta per la que vaig pujar mes o menys en lliure fins la primera reunió. El segon llarg el va fer en roger, un inici senzill amb diedre el va portar fin un desplom equipat amb claus que va passar de provar en lliure, un passet fi per sortir del desplom i per una fisura va arribar a la segona R. Després jo vaig sortir seguint la fissureta uns metres més fins arribar a una placa amb un pas fi que després tombava però tenia un pinyo interessant.

boira i ambient al 3er llarg

Així vam arribar a meitat de paret (tot i que no de via). En roger va sortir en lliure per una placa fina fins enganxar la cremallera de burils i parabolts alternats per la que va arribar a la reunió. El següent llarg començava també en artificial tot i que en un estat força més precari fins arribar al peu de la mítica bavaresa. El primer tram és de dits i es troba mitjanament equipat amb encastadors que han quedat fixes, hi vaig afegir algun alien i a la part alta vaig sortir disparat fins a la reunió empés per la por i atret per l'esperança dels parabolts que m'esperaven.

El roger recupera la bavaresa del 5é llarg

El següent llarg de bavaresa és més senzill tot i que més llarg, igual d'espectacular i força menys equipat.

Recuperant la segona bavaresa amb un pati d'escandol.

En el següent llarg vaig superar un curt ressalt per entrar de seguida en terreny més tombat i muntar reunió al peu d'un marcat diedre. El llarg de que ve a continuació és considerat per alguns "el llarg més divertit de montserrat", per mi "el llarg més terrorific de montserrat". Després de superar el diedre, s'enganxen un parell de burins i algun parablot en artificial, aleshores fotent-li morro en aboquem a la xemeneia que reccorre el sostre fins a la sortida i reptem com podem per aquesta. La veritat és que no es gaire dificil i es pot protegir bé, però és incomode i extraterrorifica. Al final s'estreny tant que n'hem de sortir, aquest segurament sigui un dels passos més adrenalínics de la via, i així arribem a la reunió. A continuació només ens queden un passos una mica dificils però que es poden guarrejar i sortim a l'aresta somital on ens rep el vent de la tarda.

Així va ser doncs la nostra ascenció, la baixada la vam fer saltant una balla del costat de la caseta de l'aeri i per la canal de Sant Jeroni per arribar al cotxe a un quart de 6 de la tarda.

El resultat: satisfacció absoluta i l'acompliment d'un somni (sobretot si us dic que en fer el darrer pas de l'artificial per entrar a la xemeneia desplomada vaig tenir un DEJA VU d'aquells que fan història). Per altra banda la mà força cascada de les maniobres de corda que vaig fer durant l'escalada- La veritat però: ha pagat la pena.

" TODO SUEÑO TIENE SU CAMINO...Y SI LO SUEÑAS TE VIENE SEGUIDO..."

Makako, Brujula

Alfanhuí, clars i obscurs...

Després d'una nit bona però curta em vaig llevar disabte. Fora tot era fosc i per primera vegada aquest any vaig sentir fred en anar a buscar el tren. Anar amb tren a monserrat una sensació que feia temps que no tenia. Per una banda l'odio i penso en que faig amb 21 anys i sense carnet (les hores de més que dormiria). Mentre que per l'altra m'acosta a quan vaig començar a escalar, a aquells intents als gorros i a les agulles de Sant Benet, recodo vells amics amb qui vaig començar a escalar i dels que el temps i estils de vida ens han anat separant ...

Els records i tota la nostalgia van quedar, però, més que esborrats quan vaig veure marxar el tren de plaça espanya des de l'andana... i no vaig poder fer més que maleir-me per no haver possat el despertador 10 minuts abans. Havia quedat amb en Marc Subirana i el Vicenç Carbaça a Monistrol a les 8:30 i no hi seria fins a les 9:30. Com que no tenia saldo no els vaig poder trucar per avisar, fins que no vaig ser a la plaça del poble davant d'una cabina. Pensant-se que no apareixeria els dos havien decidit fer la seva i quan vaig aconseguir parlar amb en Marc acabaven d'arribar a peu de via. Em vaig tornar a maleir, però després d'haver-me cagat en Deu i tots els Sants d'una manera més que clara per tota la plaça, vaig decidir aprofitar que m'havia llevat per anar a donar un tomb. Pujaria a la paret de Diables per darrerara i em miraria com escalaven la via en Marc i en Vicenç i quan estiguessin a la bavaresa els hi feria enveja amb el camalot del 4 que tenia a la motxila...

Així que vaig començar a fer dit, i com que apartir d'aquí tot va anar molt ràpid us ho explico de manera igual de ràpida:

M'agafen de seguida i em deixen a la sortida del tunnel abans de Santa Cecilia, pujo al camí de l'Arrel i per aquest arribo al peu de la canal dels avellaners. Miro amunt i encara no els veig a la paret. A partir d'aquí els meus plans canvien: Provaré d'atrapar-los abans de que arribin a la primera reunió. Em trec tot l'abric i esprinto canal amunt, al cap de res estic suant de mala manera i cridant els noms d'en Marc i el Vicenç. Al cap de res estic a l'alçada de la Maños-Casanovas. Segueixo el meu ascens frenètic i al cap de poc soc al peu de l'Alfanhuí on en Marc sorprés em dona la benvinguda mentre assegura el Vicenç que està escalant el Primer llarg. A partir d'aquí la història no té res de rellevant.

Fem el primer llarg en lliure i l'empalmem amb el segon que fem en artificial. El tercer el fem en artificial gairebé tot menys uns sortideta una mica abans del final de l'artificial i l'arribada a la reunió. A partir d'aquí escalem en lliure. El llarg de les ametlles, la bavaresa-encastament on en el friend del 4 compleix la seva missió, el llarg de placa del llavi vermell i la sortida al cim facileta però poc equipada. Arribem al cim congelats, hem escalat tot el dia a l'ombra, amb un vent de nassos i el primer dia de fred de veritat de l'any. Per acabar-ho d'adobar queda poca estona de llum-la velocitat no ha estat la tònica de la nostra ascenció. Per sort he tingut la idea de deixar les motxiles a dalt de la canal dels avellaners. Així les recuperem i baixem pel camí bo cap al monestir (sempre molt més agraït que fer la canal a les fosques). Fem dit i ens agafen de seguida, primer a en Vicenç i a mi, i després a en Marc. El tren se'ns escapa i ho aprofitem per fer una birra de la victoria.

És així com arribo a casa, cansat però molt content, he escalat la ALFANHUÍ. No és cap via extrema ni té res d'excepcional, però per mi és un somni fet realitat, des de que vaig començar a escalar a monserrat i vaig començar a passar estona mirant la Cara Nord, esperant un tren, intentant que s'aturés un cotxe o simplement passant per sota el serrat anant cap a una altra via, que pensava com m'agradaria escalar-la algun dia. I bé ara ja la tinc a la butxaca, i content us escric aquestes linees... M'agradaria poder explicar-vos amb més paraules a aquells que no escaleu quin és el motiu de la meva felicitat (els que escaleu no sabrieu dir per qué però ho entendrieu), però les paralues simplement no ho poden descriure. És una barreja de satisfacció per haver fet allò tenia ganes de fer, la recompensa d'un esforç, haver-me sobreposat als meus dimonis interiors, i l'altre gran ingredient de la barreja d'emocions: l'alleujament. Ja he escalat la via i ningú no m'ho podrà pendre això, ja està fet.

Així content, satisfet i amb els musculs encara adolorits us deixo per que penseu en que és allò que us omple. Jo ho tinc més que clar. Escalar vies en les que m'hagi de superar a mi mateix, sobreposar-me a les meves pors i sortir-ne airòs. Així el fred intens, el vent i baixada de nit no crec que passin a formar part del record d'aquesta escalada, però el moment en que vaig deixar els dubtes a la reunió i vaig começar a escalar de primer, la satisfacció de l'arribada al cim i l'esvaiment de tota preocupació quedaran més que gravats en el record.

Tant sols em queda dir una cosa: em sap greu Uri, simplement no vaig poder resistir...

Una mica de color... (per una món massa gris)

Bé, aquí teniu les primeres fotos del blog. Són una selecció de les meves preferides, ja sigui pel lloc, per la imatge en si o pel que van significar en aquell moment.

En aquesta som en Xavi Llamos i jo després d'escalar l'Esperò Nord del Petit Vignemale el juliol de l'estiu passat. A darrera s'alçen els ultims centenars de metres de la Nord de la Pique Longue, una via que haviem escalat dos dies abans i després de la que vaig dir que tardarien a tornar-me a veure per aquell racó (o més aviat raconàs) del món. Ara però donaria el que fos per la temperatura, les hores de llum i el company de cordada per escalar les altres 2 grans clàssiques que em vaig deixar, La Nord del Piton Carré i
la de la Punta Chausenque.

En aquesta altra es veuen les tres parets de les que parlo i en Xavi i jo fent el toto després d'haver-nos fet la foto a l'estil Jim Bridwell&CO.

El frares encantats amb la seva màgia particular en un dia de boira des del Serrat del Moro. Qué més puc dir de Monserrat, la meva meca vertical (com de tants altres), ser-hi fa que tot vagi bé. El temps al món exterior s'atura i mentre repto pel conglomerat tot és perfecte...

El Pedraforca tal com estava en un dels intents que vaig fer amb l'Oriol Pasqual a la Picazo de la cara nord del Pollegò Inferior. Al final l'Oriol va acabar la via amb en Xavi Llanos. Per la meva banda, després d'haver-me clavat dues osties força guapes en un suposat llarg de A2 (que diria que ha acabat recotat de A3+), haver acabat hipoglucèmic carregant motxiles de més de 35kg fins a l'enforcadura obrint trassa sobre neu pols fins la cintura i haver passat fred com poques vegades a la meva vida ( i això que he viscut al Canadà), vaig decicir que això del Big wall hivernal no feia massa per mi (com a mínim en aquell moment).
En Marc Soto trepija la gàrgola de la cara Sud de la Maladeta just acabant d'escalar la via Directa. Per mi la via va representar la meva primera via en terreny alpí i també la primera vegada que escalava sobre granet. Feu vosaltres mateixos les suposicions... vaig pillar a tope i em sembla que com a molt vaig escalar un llarg de primer...

És però una altra de les parets on tinc pensat tornar a redimir-me sobre la via i amb una mica de sort fer la Picazo o la Ostegun Urdin Batean (que la Territorio Comanche ja apreta massa).

Aquest altres fotos són de diferents moments del meu viatge de 2 mesos al Brazil l'estiu del 2005. L'escalada no va ser més que l'anècdote, però bé, aquí teniu les parets granítiques de Teresopolis (Dedo de Deus) prop de Rio de Janeiro i els blocs de conglomerat de Lençois (Bahia)en que vaig aprofitar per fer una mica de bulder.

Somiar és estar en camí!

La veritat és que no recordo quin dels grans alpinistes francesos del 50es va dir aquesta frase. El fet és que avui per a mi a cobrat una nova forma. Rellegint el Touching the Void aquest matí al tren m'he fixat en una cita d'en T.E. Lawrence- el Lawrence d'Arabia en el seu llibre THE SEVEN PILARS OF WISDOM. La traducció podria ser més o menys:

Tots el homes somien, però no tots de la mateixa manera.

Els que somien de nit en els desendreçats refugis de la

seva ment desperten l'endemà per descobrit que tot plegat

tant sols fou vanitat; Però aquells qui somien de dia són

homes perillosos, car poden representar els somnis amb

els ulls oberts per fer-los possibles.

Després d'una temporada allunyat de la paret (havent sortit més que escaldat d'una via que em va superar tant psicològicament com físicament a Ordesa) aquesta tardor hi he tornat. A poc a poc m'hi anat sentint cada vegada més comode: La CADE de Diables, l'Anglada a la Boleta Foradada, la CADE a frares o la CADE de la Paret d'Aragó en són exemples. Fent cordada amb un antic company de gamberrades he tornat a recuperar allò que em va portar per primera vegada a l'escalada: la incertesa. Fins on puc arribar? I si no puc?

Feia temps que això no era el que em movia, m'agradaria no haver-ho de dir però la veritat és que des de feia una temporada tant-sol volia "fer curriculum" no per tenir-lo sinó perque voldria dir que estava preparat per encarar-me als grans reptes en que tots somiem o hem somiat alguna vegada. Les Grands Jorasses, El Capitan o la Patagonia. Ofuscat en el somnis m'havia estancat en el passat. Sense que me'n adonés això ha anat canviant. En els ultims mesos tot m'ha passat a ser igual- "I stopped caring anymore". He recuperat les ansies per la incertesa, el plaer de simplement escalar. Entrar en aquell estat mental en que passem a ser ingràvids i invencibles, les pors queden enrera a la reunió amb el segon de cordada i nosaltres naveguem i volem per un mar vertical de sensacions i emocions. I així, sense adonar'men he escalat vies que mirant enrera m'havien semblat terrorifiques (i que ben mirat ho són) en les que m'he sobreposat a les meves pors. Sense entestar-m'hi he comensat a escalar millor i més ràpid, i així encara gaudeixo més de l'escalada i de retruc de la vida.

També ha estat així que ara em començo a plantejar de manera seriosa vies de les que quan vaig començar a escalar tant sols feia broma, la Valentin Casanovas, La Alfanhui o la Latin Brothers. Ara no es qüestió de "molaria fer aquesta via", sinó de "A veure quin cap de setmana hi vaig..." I en plantejar-me aquestes vies una sensació que feia temps que no sentia ha tornat a mi. Fins aquest canvi, tant sols encarava vies en les que estava segur de triomfar (fos o no pels meus propis mèrits) Feia temps que no sentia l'incertesa, els nervis d'una escalada. Quan vaig començar a la muntanya, ja fa temps, recordo anar a dormir pensant en aquella aresta que creuaria l'endemà (com seria? tindria molt patí? però més important que res: com reaccionaria jo, m'atreviria a passar o em faria enrera?...) i despertar-me l'endemà amb la boca seca esperant que fes maltemps, que el company es trobés malament...

Ultimament les sensacions han tornat, però no les defuju pas, són precissament el que tornen a cridar-me. En plantejar-me aquestes darreres escalades aquesta sensació sempre hi és present, però aconsegueixo sobreposar-m'hi i per això em deixen molt més satisfet que si les escalés amb la total certesa de triomf.

I així continuo somiant, ara però amb els ulls ben oberts...

Be per acabar us deixo amb un tros de "Touching the Void":

Què passaria si alguna cosa anava malament? No era gaire díficil morir allí dalt. Veia com de sols havoiem decidit estar i em sentia petit. En Simon rigué quan li vaig comentar les meves preocupacions. Ell en coneixia la causa, i probablement sentia en el seu interior una tensió idèntica. Era sa estar una mica espantat, i era bo sentir com el cos responia devant la por. Podem aconseguir-ho, Podem aconsegui-ho... ho repetia una i altra vegada com un "mantra" cada vegada sentia aquell buit famolenc al meu estòmac. No era una "bravata". Mentalitzar-me, preparar-me per la jugada final, era sempre per mi una part díficil de la posada apunt. Racionalització en diuen alguns... Una por terrible em semblava una descripció més bona, i també més honrada.

The Crow's Nest, el nom

La traducció del nom és força evident: El niu del corb. El corb, l'ocell carronyaire, l'acompanyant de druides i bruixes. Mancat de tota bellesa convencional. Alhora, però, una au intel·ligent com poques. El trobarem gairebé per tot el planeta. I si ens el mirem gaire estona seguida hi acabarem trobant una noblesa i majestuositat amagada sota l'espès plumatge negre que el separa més que clarament de qualsevol ocell tropical de colors vistosos. Alhora, el corb, l'etern company d'un escalador a la paret. Sigui on sigui que escalem, arreu hi trobarem corbs que amb el seu vol gràcil, si bé tètric, ens recorden que per molt que ens hi esforcem nosaltres mai pertanyarem al seu mòn de roques, glaç, verticalitat, buit i sensacions d'immortalitat. El mòn al que a mi, com a tants altres, m'agradaria pertanyer sempre més.

Per altra banda, la traducció no literal del nom, vol dir la cofa d'un vaixell. El lloc en que hi havia perpetuament un home amb una sola fi: Cridar les noves sobre el que passava al mòn exterior a la tripulació. En el meu cas serà més aviat tot el contrari, mantenir el món informat de les meves novetats. Apunt de començar una nova etapa de la meva vida marxant a estuadiar a l'estranger he pensat que aquest era un bon moment per començar aquest blog. Un bon moment per començar a xerrar d'escalades, d'amics i de la vida en general (si és que hi ha alguna cosa més a la vida a part dels amics i les escalades?...) . Així doncs aquí el teniu, la cofa, el niu del corb, el meu niu...